"Un 'no' és el millor regal"

"Un 'no' és el millor regal" / FOTO: CRISTINA CALDERER Zoom

Aquest matí he portat el meu fill a la llar d'infants i teníem pressa. Per anar més ràpid he deixat el cotxe aparcat precàriament, per dir-ho d'alguna manera, i l'he agafat a coll, cosa que ja no acostumo a fer. Llavors li he dit: "Bernat, saps per què m'agrada tant dur-te a coll? Doncs perquè així ens podem fer petons". I dit això ell m'ha començat a fer petons. Ja està. Això ja t'omple. Aquest moment dóna sentit a tot.

Explica-me'n més, d'aquests moments.

Un altre molt bo és quan em llevo i li dic "Bon dia, Bernat", i ell respon "Bon dia, pare". Això és la felicitat en estat pur, una felicitat que pots tocar. És el fet de sentir-te a dir pare .

Què t'ha sorprès de ser-ho?

Doncs el sentiment. T'estimes molt la teva dona, t'estimes els pares i els germans, però la manera d'estimar un fill no té res a veure amb cap altra cosa. És la cançó aquella dels Manel, La cançó del soldadet .

Extraordinària.

"Aniré a la Margarida a fer-li un fill, per només veure'l, intuir, que l'estimo més del que m'estimo a mi".

I què et costa?

Quan passes poca estona amb un fill, tendeixes a dir-li sí a tot. I ara la batalla, ajudat, evidentment, per la meva dona i les educadores de la llar d'infants, és fer compatible el no i les poques estones. Aconseguir dir no sense que això espatlli aquests moments. Però cada dia estic més convençut que dir no , i saber fixar límits, és el millor regal que pots fer a un fill.

Algun consell?

En això la teoria acaba sent extraordinàriament útil. Ja ho saps: el nosempre ha de ser convincent. Si tu avises el nen d'una cosa, l'has d'acabar complint. No pot ser que diguis que faràs tal cosa i no la facis. Tot això són elements de sentit comú que els nostres pares ja aplicaven sense saber-ne la teoria. Ells eren molt clars a l'hora de fixar límits i això no volia dir que no ens els estiméssim amb tot el cor.

Tu en tens gaires, de teories?

Hi ha quatre eixos bàsics que han d'estar ben travats, però la resta la vas construint sobre la marxa. T'endinses en un terreny desconegut, però és bo que sempre hi hagi un nord cap on avançar, encara que sigui un nord genèric.

Em parlaves dels pares...

Mira, t'explicaré una cosa. Nosaltres som tres germans. Jo sóc el més petit. El meu germà té onze anys més que jo i la meva germana deu. Però hi va haver una altra germana, dotze anys més gran que jo. Es deia Elisabet i quan tenia un any i mig va patir un accident a casa, es va enverinar i va morir.

Déu meu.

Un accident domèstic terrible. Però, fixa-t'hi, fins que jo no he tingut el meu fill, no he estat conscient de què va suposar aquella mort per als meus pares. No he estat conscient de l'amor amb què s'han esforçat per viure la vida, de l'esperança que ens han donat als meus germans i a mi. Saps què vull dir?

Intento imaginar-m'ho.

Jo, fins ara, sabia que hi havia una altra germana. La veia a les fotos però no era conscient del xoc tan brutal que devia suposar aquell fet. I, malgrat tot, van decidir tenir més fills. Això és una lliçó que, fins que no he sigut pare, no he estat capaç d'entendre. Ara he pogut veure que la força de l'esperança i de l'amor és extraordinària. He entès el tràngol que van passar, que forts que van ser. En altres casos això els hauria pogut paralitzar.

Cert.

Ma mare sempre m'ho diu: "Oi que ens estimem?, doncs ho tirarem endavant". És una frase molt maca, molt inspiradora. D'una simplicitat total. Quan el Bernat va arribar a l'edat de divuit mesos, vaig entendre algunes coses.