Els nens destructors

Els nens destructors / GETTY IMAGES Zoom

Hi ha nens destructors. Nens que no poden evitar trinxar una mosquitera tres-centes vegades. Nens que esmicolen llums a cops de globus. Que deixen les seves petjades impreses a la paret, a un metre de terra... o al sostre. Que redueixen les peces de Lego a farina de galeta. Els conec bé, molt bé. Sóc germana i tieta d'exnens destructors i ara, per casa, en corren uns quants. Alguns a jornada completa, d'altres a temps parcial. N'hi ha que s'agafen excedències i que es reincorporen per breus períodes de temps. Però hi són, ho porten a dins, i no ho poden evitar.

Àtila tenia mare

Àtila, el temible sobirà dels huns, la destrucció del qual va arribar a ser llegendària fins al punt que va córrer la brama que per on passava el seu cavall no hi tornava a créixer l'herba, és, sens dubte, la llum que guia alguns dels moments estel·lars dels menors d'edat que tinc a càrrec.

M'he encomanat moltes vegades a la mare d'Àtila perquè em doni forces per resistir. Perquè a l'home la fal·lera destructora no li devia agafar de gran, així, com un caprici, i la seva mare, n'estic convençuda, devia suportar un calvari en forma de nen destructor. És a ella, la meva deessa pagana personal, a qui prego perquè m'enviï contenció i temprança quan descobreixo que la porta de la cuina "s'ha esbotzat" així, d'una forma impersonal, com per generació espontània, sense que ningú en sigui el responsable. Un fenomen que també afecta les jardineres que, ves per on, "es buiden", igual que les prestatgeries que "es desmunten" o els comandaments de la tele que "deixen de funcionar".

Preguntes i treballs socials

De tots dos el pare de les criatures és el més sensible a qualsevol devastació, entre altres coses perquè és un bricoler de reconeguda solvència i veure com el resultat d'hores de treball amorós i pacient acaba reduït a material de deixalleria el fereix amb un dolor més punyent. Tan gran és el greuge que no pot deixar d'exclamar un desconcertat i ja mític "Per què?"

És, aquesta, una qüestió filosòfica d'alta volada que podria ser l'epicentre d'un congrés mundial de filòsofs. Em temo, però, que ni així s'hi trobaria una explicació o teoria satisfactòria. Passa el mateix amb els treballs socials. Fer-los fer feines no qualificades com les d'ajudant de pintor, fuster o paleta, no els vacuna de futures destruccions. Això sí, hi insistim. Com a mínim saben el pa que s'hi dóna i, a més, repintar parets amb algú que netegi les gotes de pintura que cauen a les rajoles té certa recompensa. Sí, podríem posar papers de diari per cobrir-les, però perdria emoció.

Acceptació

L'Esther, una bona amiga, quan em queixo perquè he descobert que el llit petit té la meitat de les fustes del somier destrossades, m'explica la seva infantesa com a part d'una quadrilla de germans destructors. Casa seva, diu, era una mena de magatzem de mobles vells, amb sofàs de roba estripada, taules apedaçades i cadires coixes. Els seus pares es van negar en rodó a gastar-se un cèntim en aquest apartat fins que els fills no es calmessin.

Me l'escolto i penso que té raó, que això és el que va fer un dia aquell germà meu, o aquell altre nebot. Es van calmar. Espero que tan de bo passi el mateix a casa. Aquell dia, però, si teniu accions d'aquella coneguda botiga sueca, reveneu-les, perquè cauran en picat.