10/11/2012

Els nens dels altres

2 min

M'ho va dir mig rient, mig de conya, una mica per fotre'm, per contrarestar el fet que jo feia mitja hora que em descollonava de l'estat lamentable en què es trobava, de la ressaca descomunal que li havia regalat el cap de setmana. Sí, ho reconec, sóc un corcó, no hi puc fer més, he sortit al meu padrí, quan me n'adono ja estic burxant, amb conya però burxant allà on fa més mal. I a la víctima del meu corconisme, per la cara que feia, el que li feia mal era tot: el cap, per tot el garrafó que s'havia mamat; el pit, cortesia de l'estanc sencer que s'havia fumat, i el cor, gràcies a les carabasses que li havia donat la noia dels seus somnis.

Va ser just quan vaig atacar-lo amb conya amb això de les carabasses, dient-li que no s'hi fes mala sang, que potser les podia aprofitar per decorar el balcó, ara que és Halloween, quan es va defensar amb la seva munició habitual tractant-me de iaio i d'avorrit. I quan vaig replicar que precisament tenir un nen de set anys era de tot menys avorrit, ell va deixar anar la frase definitiva: "Els nens són un pal". Ho va dir per picar-me, amb la suficiència del postadolescent que veu això de la paternitat com una cosa semblant a una malaltia venèria, com una mena de malaltia contagiosa que torna qui l'arreplega en un carrossa pesat que no sap parlar de cap altra cosa que del seu nen, en un homínid amorf abduït que ja no recorda les coses que valen la pena de debò, en algú que ja no apura les nits com si fossin l'última ni les acaba a altes hores amb les ulleres de sol posades.

No li vaig contestar. És jove i, malgrat que està encara en aquesta edat tan fotuda, és molt bon xaval. Em cau bé i no volia esguerrar-li la il·lusió que m'havia tocat el punt feble amb això dels nens. Prefereixo que cregui que sí, que a tots els pares ens encanten els nens, tots els nens. Que tot és ser pare i voler passar totes les tardes als parcs urbans, gaudint de les figueretes i els crits i les marranades de la quitxalla, que frisem perquè els nostres amics ens deixin fer de cangurs dels seus nens, que ens fa molta gràcia escoltar les ocurrències i mirar les fotos dels fills dels companys de feina, que tot és parir i desenvolupar una empatia universal per qualsevol marrec de l'univers. No, no li diré la veritat. No li diré que els pares som pares però no masoques, i que molts dies també ho pensem, això que els nens són un pal. Sobretot si són dels altres.

stats