El pare que et va matricular

De nassos

Quan era petit els pares em portaven amics a casa perquè no m’avorrís. Jo no gosava dir-ho, però a mi aquests amics imposats em feien més nosa que servei. M’obligaven a compartir i, cosa que era encara pitjor, feien possible el fet de perdre, cosa que, com tothom sap, no passa mai quan jugues sol. És potser per això que amb el meu procuro no fer el mateix, conscient com sóc que per molt fill únic que siguis la pràctica fa que aprenguis molt ràpidament a distreure’t sol. El que passa és que la mala consciència és molt punyetera i cada vegada que ell em demana que l’acompanyi en les seves trapelleries casolanes se’m fa molt difícil dir-li que no. I aquí em tens, compartint les banyeres amb pistoles d’aigua, fent curses pel passadís en què hi val tot, fins i tot les mossegades al cul, i sobretot fent lluites de coixins al meu llit, les quals sempre acaben en punxa, com bé sap la meva dona.

Tot plegat és una de les coses més boniques i divertides que em toca fer, però també és esgotador. Jo ja tinc una edat i cada cop que faig de germà gran postís acabo esbufegant i traient el fetge per la boca. Per això agraeixo tant que de tant en tant el nen convidi a casa un amiguet seu. Això sí, miro que sigui del seu gust i també que l’amic en qüestió ens visiti de bon grat, perquè no hi ha res més violent que un convidat que al cap de cinc minuts d’arribar demani plorant tornar a casa.

L’altre dia va venir el Rafel a casa i la cosa va anar com una seda. S’avenen d’allò més i porten tant de temps junts que s’entenen amb una sola mirada. Va ser fantàstic escoltar-los empaitar-se i fent lluites mentre jo podia feinejar tranquil. El problema va ser que cada cinc minuts venien tots dos a demanar-me que m’unís a la seva batalla de coixins. No ho entenia. Quina falta feia jo si ja es tenien l’un a l’altre per fer el cafre?

Quan vam acabar de sopar i m’ho van demanar per divuitena vegada, la meva dona m’ho va fer veure. “¿Que no ho veus que el nen porta tot l’any fardant amb els companys que el seu papa fa lluites de coixins amb ell?” Em vaig quedar tan inflat d’orgull patern que vaig enfilar el llit com el Son Goku a la final del Torneig de les Arts Marcials. Avui fa cinc dies d’aquella lluita i encara tinc el nas adolorit. Els molt podrits havien ficat una joguina de plàstic dins el coixí i crec que me’l van trencar. És igual. M’ensumo que la meva derrota va pagar la pena.