Aquell moment de res
Feia dies que un bon grapat dels meus cabells blancs havien tingut la indelicadesa d'emergir del tint on estaven amagats. Hi ha qui es deixa els cabells blancs i està fantàstic, però jo no. Servidora es camufla els cabells blancs amb el Photoshop de tota la vida, un pot de tint que em tiro pel cap jo mateixa, a casa. Per fer-ho només cal que trobi un momentet de res.
Dia D hora H
Tenyir-se no és complicat però requereix quinze minuts de pau espiritual. Trobar-los és enganyosament fàcil, perquè, ves, quinze minuts semblen un no res. Vaig triar un migdia d'un pont de tres dies, just després de dinar. Els déus semblaven ser-me propicis. Hi havia qui mirava la tele, hi havia qui dormia, hi havia qui jugava... Vaig agafar els guants de làtex, el barret sexi de dutxa, el tub de tint i tota la pesca i em vaig tancar al lavabo. Quan els capcirons dels dits desenroscaven el tub vaig sentir el crit ancestral: "Mamaaaaa!" Vaig fer-me la sueca, una nacionalitat recomanable per a progenitores amb tubs de tint a les mans. Però del crit ancestral vam passar al cop primitiu a la porta. Una urgència en forma de discussió sobre un comandament a distància en va ser la causa. Vaig entreobrir la porta, els vaig delegar la responsabilitat de resoldre el conflicte i em vaig tornar a enclaustrar per jugar a la senyoreta Pepis.
Quan ja tenia la potinga preparada per envernissar-me els cabells va sonar el telèfon. Vaig pregar a Afrodita que no fos per a mi i... "Mamaaaaa... el telèfoooooon!" Caguntot. Vaig obrir la porta, vaig contestar la trucada, que va allargar-se més del compte, i vaig tornar de pet al lavabo. La pasta llefiscosa encara era allà, esperant, però jo no sabia què fer. Després de comptar fins a deu vaig iniciar la delicada maniobra d'empastifar-me. Quan ja portava mig crani i el meu aspecte era semblant al d'un habitual de la taverna de Star Wars, la meva presència no va ser requerida però sí que va resultar imprescindible. Un dels menors d'edat que tinc a càrrec (MEC) m'anunciava que marxava de casa per anar a fer tombarelles amb un patinet volador a una plaça del barri. Un MEC que, en teoria, s'havia compromès a fer deures. El pare de les criatures no hi era i no podia actuar d'agent de duanes i, mentre rumiava l'estratègia adequada, un altre dels MECs va afegir-se a l'evasió. No vaig tenir més remei que aturar l'Operació Tint i actuar, amb autoritat i fermesa, de senyora Schengen. Va costar, però la situació va semblar que es reconduïa i em vaig tancar amb la promesa de no tornar a obrir la porta.
Reflexos
No va ser possible, esclar. Vaig haver de sortir un parell de cops més, ja no recordo ni per quin motiu. Només sé que els meus cabells no van ser els únics que van quedar de color marró. També el pom de la porta, la pica, tres tovalloles i l'orella d'un petit MEC. Tinc la certesa que el concepte un moment de res , quan es tenen elements a càrrec, és un concepte frívol d'intel·lectuals ociosos. No hauria de ser així, però la realitat és tossuda. I no em queixo, però és un fenomen que no deixa de sorprendre'm, perquè un cop amb el cap tenyit ningú va demanar per mi durant una hora llarga. Sí, les ensenyances zen haurien d'incloure una estada en una família nombrosa. De totes maneres, tot i l'exasperació i el desconcert, quan em miro al mirall he d'admetre que, a cop d'interrupcions, ara llueixo un color marró amb uns reflexos molt interessants. I per quatre rals.
