EVA BACH

Quan els mirem, ens veiem

Una persona em va dir fa poc que ha conegut la meva mare i que s’assembla molt a mi. Li vaig respondre amb un somriure que més aviat deu ser al revés, que dec ser jo la que m’assemblo a ella. Som els testos els que ens assemblem a les olles i a vegades és fascinant observar-ho, identificar mirades, gestos, actituds o expressions nostres calcades a les dels nostres pares, o dels nostres fills calcades a les nostres. Em criden especialment l’atenció les similituds que es donen quan no hi ha hagut relació o quan aquesta ha estat curta o molt minsa. Més enllà de l’herència genètica, la família és un camp de pertinença conformat per un entramat profund de vincles, petjades i memòries emocionals, que ens impregnen de manera silenciosa i inconscient i que expliquen que puguem assemblar-nos a algun parent que potser no hem arribat a conèixer mai. També trobo sorprenent que ens assemblem als pares i a altres familiars fins i tot en allò en què no voldríem assemblar-nos-hi. És una constatació de la força que té el vincle.

Semblances llunyanes

Les semblances entre pares i fills, igual que entre germans, són molt reconegudes i sovint evidents. Les que tenim amb altres familiars més llunyans en el temps o en el grau de parentesc no sempre ho són tant. Un cunyat meu va investigar l’ascendència de la família paterna del meu home i ens va impressionar com s’assemblaven ell i els seus germans -especialment un germà- a un avantpassat seu italià de fa uns segles.

Reconèixer-nos en familiars que ens precedeixen, també en aspectes del ser i del fer, és entranyable i pot ser útil i inspirador per refermar la pròpia identitat i la dels nostres fills. Mirar els nostres grans és mirar la saba que corre per les nostres arrels. Quan els mirem, ens hi veiem i podem descobrir i potenciar talents, aptituds, aspiracions i inclinacions vitals. Si, a més, els mirem amb ulls amorosos, comprensius i lliures de judicis, respectant les seves circumstàncies i limitacions des del reconeixement humil i honest de les nostres, és com si tot l’ingrat perdés força i ens contagiéssim només de la part lluminosa del nostre arbre familiar.