“La millor herència és la cultura”

Els pares eren alemanys. Als divuit anys em van dir que érem jueus i em van demanar que guardés el secret. Quan va morir la mare vaig trobar set caixes plenes de documents, fotos i cartes que explicaven tot el que li havia passat a la meva família centreeuropea.

I vas decidir escriure’n la història.

Els fills m’hi van animar. Van entendre de seguida que tenia la necessitat d’explicar-ho i em van regalar un curs de narrativa que em va permetre escriure el llibre. Quatre anys, m’hi vaig estar.

Els teus pares es van salvar.

El pare arriba a Barcelona l’any 29 o 30 i aquí coneix la mare. L’avi patern el va enviar amb la seva germana. Anys més tard, aquesta tieta, escapant-se de Franco, va marxar a Palestina, amb tan mala sort que el feixisme la va acabar matant allà quan l’any 40 Mussolini va bombardejar Tel Aviv.

Segueix, sisplau.

L’any 40 els avis materns van ser deportats a França. Els pares, des de Barcelona, van fer moltes gestions per salvar-los. Durant un temps van estar a només trenta quilòmetres dels Pirineus. Només calia la firma del cònsol espanyol a Marsella, que la denegava contínuament. El 30 d’agost del 1942 la mare va rebre l’última carta dels seus pares i després silenci. Suposo que la frustració i la desesperació que va sentir la mare pel fet de no poder ajudar els avis devien ser enormes.

¿I no se’n sap res més d’ells?

L’any 60 arriba una carta del govern alemany en què es confirma que el setembre del 42 van ser enviats a Auschwitz i gasejats tan bon punt van arribar.

Sent petita devies preguntar pels teus avis.

I només em deien que havien mort a la guerra. No en volien parlar.

¿No et van donar mai cap pista?

Cap al final de la seva vida, ja malalta, la mare només parlava en alemany i cridava que venia la Gestapo. Vaig intuir que tenia un passat molt dur.

¿Va fer bé la teva mare d’amagar-te el passat?

Crec que sí. Em va protegir. En la seva situació hauria fet el mateix pels meus fills. Pensa que de familiars directes, tant de la banda del meu pare com de la meva mare, van exterminar trenta-cinc persones. Qui pot suportar aquest dolor? És inimaginable.

Et van quedar moltes converses pendents.

Sí. Arran de la publicació del llibre, persones que van tractar la meva mare m’han explicat més coses. M’han dit, per exemple, que sovint, a les tardes, plorava. Suposo que l’única manera de suportar aquell dolor va ser mirar endavant.

Com et van educar i com has intentat educar els fills?

Amb un gran sentit de la responsabilitat. És important tenir una escala de valors, un ordre de prioritats. Per a mi ha sigut primer la família, els fills, i després la parella.

I alguna cosa concreta que hagis copiat.

El pare tenia una facilitat increïble per als idiomes, en parlava set perfectament. I amb els fills he intentat que n’aprenguin molts. Tots parlen francès, anglès i alemany. Els nens tenen una capacitat immensa d’aprendre, i crec que això sí que és un bon regal. Sempre he sentit dir a casa que la millor herència que pot rebre un fill és la cultura. Més val deixar cultura que propietats. Quan he anat pel món retrobant la meva família, en tots he respirat aquest mateix sentiment cap a la cultura.

Què has entès, com a mare?

Que cada fill l’has de tractar diferent. Cada un té un caràcter i una sensibilitat. La teva feina és transmetre allò que vols però respectant cada manera de ser. Amb cada fill ho has de fer per una via diferent. Les coses s’han de poder explicar, però també cal saber-les explicar. Les dues coses.