Flors de Bach
EVA BACH

A mi no em fa gràcia

Fa uns dies parlava d’una línia vermella que no hauríem de traspassar mai: la dels insults i les agressions a la diferència, a persones concretes i a col·lectius determinats. Hi ha programes de televisió l’especialitat dels quals és travessar aquesta línia i que converteixen la difamació en espectacle per multiplicar l’audiència. Em preocupen poc els que hi participen, saben a què juguen i han tingut l’opció d’escollir. Em preocupen una mica els que en són adeptes, pel perill que de tant exposar-se al virus l’acabin incubant, si encara no l’havien contret. Em preocupa més quan aquesta línia es franqueja de formes més subtils i disfressades en programes catalogats com a seriosos i formals, des d’àmbits que porten el qualificatiu d’educatiu, cultural o artístic, i ho fan personatges públics que es tenen per referents o per amics pròxims en els grups de WhatsApp.

He vist fer conyeta i escarafalls a una presentadora d’una televisió que tenim per bona, i al seu equip de prestigiosos col·laboradors, quan una convidada donava una definició bonica i sàvia que ens interpel·lava personalment sobre un tema de gran interès pel qual li havien preguntat. Conec empreses que van de responsables socialment i quan els convé dinamiten l’ètica amb afany lucratiu o de notorietat. Fa poc va córrer un acudit, per a mi de mal gust, que a partir de la imatge de tres para-sols negres plegats es burlava de les dones que porten burca. Un amic ens va enviar la foto d’una vitroceràmica amb una llaçada vermella, amb aquest rètol masclista: “La meva dona m’ha demanat una tauleta negra amb pantalla tàctil per a les seves coses”. A les xarxes abunden els insults de tota mena als polítics que no són de la pròpia corda. Ens acarnissem molt més amb el ball d’un polític per la seva condició sexual. I moltes d’aquestes coses les difonen persones que tinc per respectuoses i cabals.

No podem aturar-ho tot ni seria pertinent intentar-ho, però comencem sisplau a dir obertament i assertivament que no ens fa cap gràcia el que no ens fa cap gràcia. I ensenyem a dir-ho als nostres fills i als nostres alumnes. Ens respondran que era a tall de broma i que tenim la pell molt fina, però a mi em sembla un acte indispensable de coratge, de respecte i de responsabilitat social.