Criatures 13/10/2012

Nosaltres mengem així

i
Ada Parellada
2 min

Un país, una cultura, es crea i se sosté sobre unes bases sòlides que el diferencien, per exemple, dels seus veïns. Sense aquests trets característics es fa difícil argumentar la seva particular idiosincràsia. Podríem concretar que considerem propis de cada cultura un territori delimitat, una llengua pròpia, un sentiment de pertinença i, per descomptat, una cuina pròpia. En definitiva, una cultura és tal quan és quotidiana, quan es practica a diari. Si no és així, si només es fa de tant en tant, parlaríem de vestigi o de folklore. Per tal que una cultura no es transformi en peça de museu cal treballar-ne el futur i transmetre a les següents generacions la seva pràctica diària.

Ja m'agradaria generar un debat sobre la pràctica del català a les nostres escoles, als parcs, al mercat i als carrers, però no escau en la columna que escric. El què sí escau és la promoció en la preservació del nostre patrimoni culinari, és a dir, la transmissió dels plats que ens identifiquen per fer-los quotidians, consolidats i estimats. Òndia, o sigui, posar-los cada dia a taula, pebrots!

Ho he dit moltes vegades, però mai són prou: cal que els nostres infants mengin els plats de la nostra cuina perquè tinguin la possibilitat d'aprendre'ls, d'integrar-los i d'enyorar-los, per exemple, quan vagin de viatge. Ara per ara, i no exagero, és molt probable que els nostres fills se sentin com a casa quan visitin el Japó i uns forasters quan vagin a Collsuspina (per dir un indret a l'atzar) a menjar fricandó. Arròs a la cassola, bacallà a la llauna, conill amb cargols, samfaina, pollastre rostit, mandonguilles, escudella, ametllats, braç de gitano... són plats que haurien de vestir la taula de casa i que haurien d'arraconar (si més no, durant aquesta temporada de concreció sobiranista) el risotto, el sushi, els nuggets , els woks de verdures, les hamburgueses a tort i a dret i els coulants . Ja sento les crítiques...

No dic que aquests plats no siguin saludables, ni deliciosos, ni molt còmodes de fer; dic que si volem tenir un país hem de fer atenció a tot el que ens identifica, que ens fa diferents i que justifica que tenim una cultura sedimentada. Així doncs, cal militar, també, a la cuina, i consolidar la nostra especial manera de menjar.

stats