"La maternitat és presència"

"La maternitat és presència" / FOTO: CRISTINA CALDERER Zoom

La Cèlia necessita riure. Sempre riu molt. És molt divertida. Si no riu s'angoixa.

Quan llegeixi aquesta entrevista, què li agradarà que hagis dit sobre ella?

Potser que fa boixets. Va a una botiga del passeig de Sant Joan, una botiga de llana, on tot són senyores, i aprèn a fer puntes de coixí. Li encanta. A mi no se m'hauria acudit mai apuntar-l'hi. Va ser idea seva.

I què potser li farà arrufar el nas?

Doncs, mira, t'explicaré un gran disgust que va tenir fa uns mesos. Li va saber molt greu descobrir que el tió eren els pares. Es va enfadar.

No sospitava res?

No, i crec que per això va ser tan dur. Va passar de la creença total en els Reis i el tió a descobrir que tot era cosa dels adults. "Llavors no m'heu dit la veritat", em va retreure. Em va dir que si la fantasia era mentida ja no hi volia creure més. I que no volia tornar a celebrar els Reis.

Què dius!

Llavors li vaig explicar que la màgia no només era cosa de nens. Li vaig dir que per als adults la fantasia també era important.

Què més fa que es revolti?

No fa gaire em va dir que no entenia la mort. Jo pensava que aquest era un tema que jo mateixa tenia força resolt, però he vist que no, que no tinc una explicació racional que la pugui tranquil·litzar.

Per què l'havies de tenir resolt, aquest tema?

Als vint anys vaig patir un càncer i allò em va fer treballar la idea de la mort, i creia que la tenia ben integrada. Però des que sóc mare hi ha com un neguit davant la possibilitat que em pugui passar qualsevol cosa. I, malgrat que hi ha altres persones que se l'estimen molt, pensar que pugui quedar desemparada és un dels meus punts vulnerables. A la Cèlia li preocupa el tema perquè va morir una besàvia i també fa poc un senyor del poble on tenim una caseta. Era un avi que ens duia coses del seu hort. Algun cop hem anat juntes al cementiri, un de molt petit, a portar-li flors.

Què és ser mare?

La maternitat és, sobretot, presència. Jo no puc dir a la Cèlia aquesta cosa que a vegades em sembla terrible de "T'he parit". En el nostre cas no hi ha un vincle biològic. Les dues venim de lluny. Ens hem anat a trobar. I m'ha sorprès que l'adopció es basi sovint a pretendre calcar la maternitat biològica. Però no és una forma de maternitat subsidiària. És una cosa nova. Jo ho visc com un fet màgic, com un privilegi. És una vida més oberta. És tenir el món a casa.

No és un fet que vulguis obviar.

En absolut. I potser altres pares adoptius no hi estaran d'acord, potser altres prefereixen fer com si fossin biològics. Però crec que s'equivoquen. Ho vulguin o no, la persona que eduquen sempre mantindrà un vincle amb un passat que no coneix, amb una altra cultura. La Cèlia va arribar a Barcelona amb només un any, però una cosa que no es perd mai cada mes de febrer és la celebració de l'any nou xinès.

I com ho celebreu?

Amb gent de la comunitat xinesa. Anem a un restaurant, el Shanghai 1930, del carrer Buenos Aires. Allà tanquen el carrer i hi ha dracs. Ella sempre és molt feliç. L'últim cop va convidar a venir els seus cosins.

Em deies que la maternitat és presència.

Ser mare no és només transmetre missatges. És estar juntes, gaudir plegades. Desenvolupar la sensibilitat, el plaer per les coses. Tenim la sort de viure en un àtic encarat a ponent. Jo no hi havia donat cap importància i ella em va fer conscient que cada vespre podíem veure una posta de sol, cada dia una de totalment diferent. I ara és un ritual. Sigui a la cuina o fent qualsevol altra cosa, em ve a buscar dient: "Vine, que ja comença".