25/07/2015

El matalàs

2 min

Des de fa una setmana no parem gaire pel pis. La culpa és de l’home més treballador del món, el Sr. Murphy, que fent complir la seva llei implacable ha fet que se’ns espatlli l’aire condicionat. Té conya la cosa. Tota la vida demanant que l’apaguin dels llocs on sóc, de barallar-me en restaurants, trens i autobusos per no perdre la poca veu que tinc, i ara resulta que el trobo a faltar. Ves que no sigui per aquest clima saharià que inunda tots els metres cúbics de casa meva i que provoca escenes tan delirants com veure el meu nen posant d’amagat el cap dins el congelador per alleugerir-se una mica d’aquesta canícula. És per això que ens passem el dia a la platja, la qual cosa fa que un servidor tingui aquella estranya sensació d’haver canviat de lloc per tenir el mateix problema, també conegut com fer l’imbècil. El problema, ho reconec, és meu. No sé nadar, i això limita molt les meves activitats a la platja, que són, bàsicament, llegir algun llibre fent veure que no m’adono que m’estic rostint la pell com un pollastre.

Naturalment cada deu minuts entro a l’aigua abans no passi algun poca-solta i es faci un ou ferrat i unes salsitxes damunt la meva esquena. El que passa és que la part on puc gaudir del mar diríem que és la més transitada i sempre acabo tornant a la tovallola perquè tinc l’estranya sensació que la calentor de l’aigua no és per la temperatura del dia sinó per la barreja del mar amb certs fluids orgànics que prefereixo no explicitar. O sigui que mentre jo em mullo els turmells amb pipí aigualit, els meus dos companys de vida, dona i nen, es capbussen nord enllà, i quan els miro m’entra una enveja molt poc familiar.

Fins que fa tres dies, el meu nen, mostrant un cop més que ha heretat la sagacitat del seu pare, em va treure del meu atzucac: “Papa, per què no fas servir el meu matalàs?” Santa paraula! Des d’aquell dia sóc el rei de la platja. Repasso biquinis a babord i estribord sentint-me el capità Jack Sparrow de la Costa Daurada. Això sí, amb protecció 50 i enfonsant el braç dins l’aigua cada deu segons per veure si toco fondo, no fos cas que bressolat per les onades foti una migdiada i obri els ulls a Mallorca, com Jaume I. O sigui que si avui us trobeu un matalàs color llimona solcant les mars catalanes amb un home roncant, dirigiu-lo cap a la costa amb una petita empenta i no el desperteu. Gràcies.

stats