EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

El matalàs

No sóc gens d’aigua. Vull dir que sí, que en bec molta, a totes hores, per estar hidratat i perquè em fa passar la set, i no patiu que no sóc cap porc, em dutxo cada dia, de bon matí i cantant una cançó ben hortera, com ha de ser. El que vull dir és que si em busqueu en una platja o en una piscina hi ha una part on us podeu estalviar la recerca: la humida. Sí, ho confesso: jo sóc d’aquells que no es mullen si no és absolutament imprescindible. Sóc dels que s’asseuen a la vora de piscina i hi remullen els peuets, com les padrines, fins que un cosí l’empeny per darrere i provoca un comentari poc afortunat sobre sa mare, és a dir, la tieta. Sóc d’aquells que entren al mar, es mullen els turmells i, un cop comprovada la temperatura de l’aigua, s’humitegen la cara i el pit amb la mà i giren cua ben cofois cap a la tovallola. Pot haver-hi molts motius per a aquesta al·lèrgia líquida, segur, i un d’ells podria ser que no sé nedar. No en sé i cada cop que algun amic de bona voluntat ha intentat ensenyar-me’n ha acabat esgotat de comprovar com un cos tan esquifit pot tenir una tendència tan rotunda a enfonsar-se fins a baix de tot.

També us he de dir que un s’hi acostuma i genera defenses contra la conya general dels que et veuen incapaç de ficar el cap sota l’aigua sense tenir un atac de pànic, però quan tens un fill la cosa canvia i cou. Cou perquè cada cop que ets a la platja hi ha una línia vermella que tens acotada. I ja pots fotre’t un fart de jugar a pales amb ell per veure qui és el primer que fot una pilotada al cap de l’idiota que posa el reggaeton amb el mòbil, o fer pous i castells i muntanyes de Montserrat. Arriba un moment que el nen se’n va amb sa mare mar endins, i l’enveja que t’entra sentint com riuen i travessen les onades et fa sentir molt sol. I, com que ja en tinc la pipa plena de perdre’m aquesta part, he decidit contraatacar enguany amb una arma infal·lible: el matalàs. Sí, amics! M’he comprat un matalàs per empaitar la dona i el nen entre les onades sense haver d’introduir el meu cos esquifit dins l’aigua verdosa i gèlida. O sigui que si un dia em trobeu a la platja del vostre poble damunt d’un tauró inflable de mida gegant amb cara de velocitat us demano dues coses: que us aguanteu el riure i, sobretot, que us estalvieu de venir on sóc i fer-me la gracieta de tombar-me el matalàs. Que jo en remull sóc com un Gremlin i tinc molta, molta mala llet...