TRINITAT GILBERT

Vaig ser un mal estudiant

Suspensos, cursos repetits, desànim familiar. Com es viu tenir un fill mal estudiant? Es pot revertir la situació?

Vaig ser  Un mal estudiant / FOTO: PERE TORDERA Zoom

A un mes de la selectivitat, l’Aleix Costa va haver de recuperar quatre assignatures. Mai no va haver de repetir cap curs de l’ESO ni del batxillerat, però va justejar i suspendre força. “Sí, força, perquè estava desmotivat des que em vaig adonar que no m’agradaven les classes, ni com estaven orientats els estudis”, explica. Ara és a 4t de periodisme, la carrera vocacional que li ha fet perdre l’etiqueta que arrossegava de “mal estudiant”. “A classe, però, ser mal estudiant era el més normal, t’integrava més al grup”. Dit amb altres paraules, a la classe de l’Aleix els estranys eren els que treien bones notes. “Segurament era qüestió de la meva classe, perquè érem molts els que ens sentíem desmotivats pels estudis que fèiem”.

Quan l’Aleix recorda aquella època pensa que els seus pares van ser els primers que no van tirar la tovallola. “Pensa que tots dos són mestres!”, s’exclama. Segur que no els agradava veure els butlletins de notes de suspensos i aprovats justos que portava a casa, però tots dos el van entendre quan els deia que ell volia ser periodista, que al que es volia dedicar er a això i que la situació per la qual estava passant no li agradava gens. “Mai no em van dir «Ets un mal estudiant». Em van entendre, i van fer de pares comprensius”, reconeix.

L’Isaac Almirall es confessa mal estudiant. “M’avorria a classe, xerrava constantment, era mogut”. L’ESO la va passar com va poder, amb aprovats justíssims, però a batxillerat ja va repetir. “No vaig fer mai campana, però m’estava a classe escalfant la cadira”, explica.

Amb la perspectiva dels anys, l’Isaac reconeix que hi va passar uns anys sabàtics, fins que un dia els pares, cansats de la situació, i després de repetir 1r de batxillerat per segona vegada, el van obligar a treballar a l’estiu, i també a triar un cicle formatiu de grau mitjà. “El vaig triar a cegues, però va donar la casualitat que vaig trobar el que m’agradava i vaig començar a remuntar amb les notes”. Quan va acabar, va fer la prova per entrar a grau superior i va accedir a un dels dos centres estatals que ofereixen una doble titulació de la carrera professional d’automatització, robòtica industrial i mecatrònica. Ara mateix està acabant l’últim curs i està becat fent pràctiques en una empresa puntera en el sector.

Fugir de les etiquetes

La pedagoga i professora associada a la Universitat de Barcelona de les assignatures de necessitats educatives especials i educació inclusiva Núria Bonet recomana que pares i mestres no etiquetin mai una criatura o un jove a qui li costa estudiar o que, directament, suspèn. “La manera de motivar-los perquè s’esforcin és treballant les emocions”. Si els infants i els joves verbalitzen per què no volen estudiar, per què no els agrada, quines dificultats tenen en els estudis, ells mateixos estaran processant el que els passa, perquè ho estaran passant pel sedàs del llenguatge.

A partir d’aquí, i partint de la teoria que mai no s’ha d’etiquetar, i encara menys negativament, “es tracta que la criatura o el jove agafin confiança en ells mateixos”. Si una matèria els és molt difícil, doncs que comencin per la part més senzilla, pel que saben fer. “Cal que agafin confiança i valorar-los el que saben fer bé”. Per tant, per posar un exemple, si els costen molt les multiplicacions, primer cal fer-los fer les sumes portant-ne o les restes portant-ne o el que sigui de matemàtiques en què se’n surtin. “Llavors, quan ho hagin fet, se’ls ha de dir que ho han fet molt bé, i que com que se n’han sortit ja poden encarar el pròxim repte, les multiplicacions”.

El fet de reforçar positivament la criatura o el jove que té dificultats en els estudis té una base científica, perquè està comprovat que el coneixement perdura si va lligat a una bona emoció. “És el que sempre explico quan faig formació als professors: a un alumne que suspèn sempre han de buscar-li què té de bo, perquè a la pràctica a tots ens passa el mateix, quan no se’ns dóna bé una cosa mai no la volem fer”. I si no sentim cap motivació, o ningú no ens fa veure i entendre que, malgrat que no ens agradi, s’ha fe fer, s’entra en una espiral negativa sense sortida: “No estudio perquè no m’agrada, perquè no me’n surto, perquè no sóc bo en això, perquè no serveix per a res, perquè ja sé que suspendré, perquè sóc mal estudiant...”

Bonet assegura que, curiosament, la mirada social sempre és recriminar el que no funciona, el que s’ha fet malament. “Si treuen un set, la mirada positiva és elogiar la nota, mentre que l’habitual és recriminar els tres punts que han perdut”. I així en tot.

Saber motivar-los

Per la seva banda, el professor de matemàtiques i autor del llibre Prevenir el fracàs escolar des de casa (Graó), Ramon Casals Cienfuegos, indica una possible fórmula per aconseguir motivar petits i joves a estudiar: 1) Posar ordre en la gestió del temps (tecnologies, extraescolars). 2) Empatia, és a dir entesa amable i còmplice entre el petit o el jove i l’adult. 3) Creure en ells i en les seves possibilitats. 4) Marcar-se fites petites assolibles, de manera que es pot començar per millorar una qüestió una setmana i una altra la següent. 5) Fer-los entendre que la societat funciona quan tothom fa la seva part: el conductor de l’autobús, el cambrer, el pagès que conrea el menjar que mengem, la caixera del súper, qui recull les escombraries, i aquesta societat ara els dóna l’oportunitat de formar-se i fa una inversió en ells i que és a les seves mans aprofitar-la o llençar-la. 6) Que no els agradi el que estudien no pot ser l’excusa: a la vida caldrà fer moltes coses que no ens agraden.

El professor Casals explica que sovint “la desmotivació o els mals resultats en els estudis provenen d’un cúmul de causes i no d’una de sola”. Una de moltes és que no s’hagi construït el coixí emocional entre fills i pares, que es fa amb una bona comunicació amb els pares, compartint-hi activitats, menjant junts (si pot ser sense tele, sense telèfons), jugant-hi, rient. I encara una altra. “Pot ser que a alguns nens i joves els hagin enganyat des de petits: algú (sovint els pares) els ha fet creure que eren els més guapos, els més llestos i els més simpàtics, i que a la vida ja ho tenien tot fet, i només calia pensar a passar-ho bé. Quan s’han adonat que la vida els demanava treball, esforç i responsabilitat, i que les coses no sempre surten a la primera i que cal saber administrar i gestionar el fracàs per aprendre’n, se senten desbordats”.

Fomentar l’autoestima

Eduard Rigo Carratalà, catedràtic de psicologia evolutiva i de l’educació de la Universitat de les Illes Balears, indica que la clau a primària i a secundària és saber buscar què motiva l’alumne. “És possible que no li agradin les matemàtiques ni la llengua, però potser el fascinen la música o l’esport. És estirant aquest fil com podem aconseguir motivar els alumnes realment desmotivats. No cal fixar-se tant en què no saben fer o els surt malament com en allò en què sí que són bons. I la gran majoria dels alumnes poden ser bons en alguna cosa. A partir d’aquí poden estimular la seva autoestima i arribar a interessar-se pel seu futur. En el moment que es comencen a preocupar pel seu futur ja hem començat a solucionar el problema”.

A mesura que es facin més grans, el més important és que estudiïn allò que voldran que sigui la seva professió. “Que pensin què voldran fer en el futur. La carrera, per a aquests alumnes, ha de ser un mitjà per tenir una preparació bàsica que els permeti després en la vida fer alguna cosa que s’acosti al màxim a allò que els agrada. Els que no troben res que els motivi a la universitat, han de saber que en la formació professional superior tenen possibilitats molt interessants”.

Finalment, el filòsof José Antonio Marina, director de la Universitat de Pares, en una entrevista feta pel director de l’ARA Carles Capdevila (www.ara.cat/suplements/diumenge/patologitzant-Tots-problemes_0_1274872514.html), explicava una anècdota aclaridora sobre la motivació. Marina havia tingut un alumne a 4t d’ESO que “no feia ni brot, però tampoc emprenyava”. Un dia li va preguntar què li agradava i li va respondre que res. Insistint-hi, l’alumne va dir-li que un dissabte al mes anava al Rastro de Madrid, on es venien gadgets de la Segona Guerra Mundial. Marina es va adonar que allò ho dominava, i va demanar-li que preparés una exposició oral per fer a classe. De gran, Marina se’l va trobar pel carrer, i li va comentar que estava acabant la carrera d’història.