La lluna ja no té cap gràcia
En Benet m’explica que fa uns dies, a classe, va proposar la lectura d’un poema de William Wordsworth, Nocturn, que descriu l’emoció del moment en què apareix la lluna entre els núvols esquinçats, i va descobrir que alguns dels seus alumnes amb prou feines s’havien parat mai a mirar aquest satèl·lit .
A partir del poema, en Benet els comentava que els poetes romàntics recuperen el paisatge com a tema literari. Parlen de les emocions que els provoca el paisatge i, en una mena de diàleg amb el món natural, hi veuen reflectits els seus estats d’ànim. Simplificant: tornen a mirar-se la lluna com només ho havien fet els clàssics. Doncs bé: salta una alumna i li diu que per què s’ha de mirar la lluna. ¿Quina gràcia té la lluna? ¿Qui hi veu emocions, a la lluna? En Benet, sorprès, li pregunta si de veritat no s’ha mirat mai la lluna, no n’ha vist els reflexos al mar, no l’ha trobada màgica quan s’aixeca rere una muntanya, entre els arbres llunyans. La noia, més estranyada encara que ell, li assegura que no. Que la lluna és allà dalt, de vegades rodona i de vegades com un tall de meló, i prou. I no li veu cap gràcia.
Però la sorpresa d’en Benet no s’acaba aquí. Obre un breu debat sobre el que acaba de dir la noia i constata que n’hi ha uns quants més de la mateixa opinió. Potser no són tan radicals com ella, però tampoc troben que la lluna mereixi gaire atenció. De seguida, però, salten els defensors de la lluna sobre les muntanyes nevades. De la lluna a Portlligat. De la lluna vista des de la platja. De la lluna fina en l’aire net de l’hivern. Però ningú no comparteix, ni de bon tros, l’emoció de Wordsworth.
En Benet continua investigant i de seguida descobreix que els alumnes que es miren més la Lluna i li han trobat alguna gràcia són de famílies que, per entendre’ns, tenen casa a Cadaqués o a la Cerdanya. I aventura una hipòtesi: a les famílies amb menys recursos es mira menys la lluna i més la televisió que a les benestants. És injust, els diu. Els que mireu més la lluna entendreu millor els romàntics, Shakespeare i els clàssics xinesos. Sereu més sensibles. I tindreu més oportunitats d’enamorar la persona que us agradi. De manera que, per fer realitat la igualtat d’oportunitats, us haurem de portar a contemplar la lluna. En petits grups, per no fer soroll. Per camins foscos. En nits de núvols esquinçats i de clarianes sobtades.
