XAVIER TEDÓ

Un oasi de llibertat

Cada estiu centenars de nens saharauis dels camps de refugiats del Tindouf passen els mesos de juliol i agost a casa de famílies catalanes, en el marc del programa 'Vacances en pau'

El Musa va arribar fa dues setmanes a Catalunya per passar el seu cinquè estiu a Vilafranca del Penedès, a casa del Xavier i la Vanessa. Aquest serà l'últim any que passarà els mesos de juliol i agost al nostre país, perquè el programa Vacances en pau estableix que només s'hi poden acollir nens i nenes del camp de refugiats del Tindouf que tenen entre 8 i 13 anys, i aquest any ha arribat a l'edat màxima.

Aquesta jove parella del Penedès, que no té fills, va decidir participar en el projecte perquè els pares d'ell ja havien acollit tres nenes anys enrere i en guardava un gran record. "Encara hi tenim contacte i una que viu a la zona ocupada va tornar a venir l'any passat a casa dels meus pares", relata el Xavi, que li va proposar a la seva companya ara fa cinc anys agafar el relleu. "Quan arriben a casa només hi ets tu, però el vincle es crea ràpid", explica la Vanessa.

Amb l'objectiu d'enfortir aquest lligam, les famílies sempre acullen la mateixa criatura. El Musa també els hi ha posat fàcil. "És molt carinyós i afable, de seguida es va sentir a gust amb nosaltres", remarca. I afegeix: "No l'hem tractat mai com a pares, però sap que l'estimem, que el cuidem i que el renyem si convé".

Mah Iahdih, delegat del Front Polisario a Catalunya, destaca el valor humà del programa: "Es teixeix una relació humana perquè es crea un vincle, i moltes famílies viatgen per Setmana Santa o pel pont de la Puríssima als camps de refugiats per veure els nens i les seves famílies". Que una quarantena de germans de nens que han deixat de venir perquè ja han fet els tretze anys repeteixin l'experiència enguany demostra fins a quin punt els llaços que es creen són per a tota la vida.

El Xavi i la Vanessa també s'han desplaçat al camp de refugiats per conèixer la família del Musa i periòdicament hi parlen per telèfon. La Vanessa no té cap dubte a l'hora de lloar els beneficis del projecte: "He après moltíssim del Musa, t'encomana la vitalitat, les ganes de saber, l'esperit de lluita i la capacitat d'adaptació. Són admirables. Aquí la canalla ho té molt fàcil i no valora tant les coses". El Xavi ho corrobora: "Et lliga, però t'enriqueix, sobretot si tens fills, perquè s'adonen que poden viure sense moltes coses que creuen que són imprescindibles". Ho han pogut comprovar amb el nen que tenen sota la seva tutela els caps de setmana.

Un nou món

Els primers dies que els nens saharauis passen a Occident no deixen de sorprendre's constantment. El Xavi recorda que una de les imatges que més el va impactar va ser veure'ls baixar les escales de l'aeroport d'esquena: "No n'han vist mai i els fa tanta impressió que baixen així per esmorteir el neguit". A casa, quan hi va arribar, també es va passar una bona estona encenent i apagant llums perquè al camp de refugiats no tenen electricitat. Ni gairebé aigua: "Obria l'aixeta i es quedava amb la boca oberta". Un dia que el van cridar perquè baixés a sopar se'l van trobar palplantat davant de la rentadora perquè volia veure com acabava el programa. "Les coses quotidianes del dia a dia els sobten perquè ells malviuen en unes condicions infrahumanes". La Vanessa recorda que quan van portar el Musa a fer-se la revisió mèdica "va veure com un nano arrencava unes plantes i el va començar a esbroncar perquè al desert del Sàhara no hi ha ni animals ni plantes, i els horts duren el que dicta el vent".

La Filomena i el Manuel ja fa tres anys que acullen el Hammada. El primer que li diu ella quan entra al seu pis de Santa Margarida i els Monjos és si és vol dutxar. "L'aigua els torna bojos perquè en tenen tan poca que n'han de tenir molta cura", explica la Filomena. La solidaritat va empènyer aquesta família a participar en el programa. "Ho vam preguntar a les nostres filles perquè volíem que fos un pacte de família, i van dir que sí. Ara estan encantades i la petita, que té quinze anys, sempre diu que som cinc a la família". L'acolliment també és una manera de donar a conèixer el conflicte: "Més enllà que és una experiència molt gratificant, tenir un nen saharaui permet explicar al teu entorn en quina situació està aquest poble des que Espanya el va abandonar a la seva sort".

Com en el cas de la Vanessa i el Xavi, ells també coneixen els pares del Hammada perquè els han visitat a Algèria. "El tractem com un fill, no fem diferències amb les nenes, però ell té els seus pares". El més positiu, a parer seu, és que "t'enriqueix individualment i col·lectivament". I explica: "El pitjor és el silenci colpidor que hi ha a casa quan marxa, perquè ell és el que acostuma a fer soroll. Aquesta calma et fa posar trista". És conscient, però, com la resta de famílies acollidores, que "tots, després de dos mesos, necessiten estar amb els seus pares".

Menys nens que mai

L'acolliment de nens saharauis es fa des de l'any 1979, però fins al 1993 venien grups més petits que eren distribuïts en albergs, escoles i càmpings, i ho gestionaven institucions i entitats. A partir d'aquell any, la iniciativa es va obrir a les famílies i el percentatge de canalla que venia a passar tot l'estiu a Catalunya va augmentar considerablement. El sostre es va produir l'any 2005, amb 1.200 nens dels camps de refugiats del Tindouf, mentre que a tot l'Estat la xifra es va elevar fins als 12.000 nens.

La crisi, però, afecta la solidaritat. El delegat del Front Polisario a Catalunya remarca que "des del 2008 la xifra de nens acollits ha anat disminuint i enguany només en vindran 471 a Catalunya i 4.800 en el conjunt de l'Estat". La delicada situació econòmica que viuen moltes famílies a Catalunya n'és el motiu principal. I més tenint present, com revela el màxim representant de l'organització a Catalunya, que "el 95% de les famílies d'acollida són de classe treballadora, i ara ja no s'ofereixen tant". La reducció de les subvencions d'institucions i empreses privades al programa també obliga les ONG a més esforç econòmic, autogestionant-se.

Tot i que els costos del dia a dia van a càrrec de la família, el bitllet d'avió, que es mou al voltant dels 600 euros, o el casal d'estiu al qual s'inscriuen els nens, eren despeses que assumien abans de la crisi els consistoris. "Ara només alguns ajuntaments, els més grans, segueixen col·laborant en la iniciativa, i les entitats hi aporten més diners realitzant activitats durant tot l'any". Sigui com sigui, Iahdih subratlla que "aquest projecte solidari està plenament consolidat". Marta Fos, coordinadora dels acolliments a l'Alt Penedès a través de l'Associació Catalana d'Amics del Poble Sahrauí (ACAPS), la principal organització de suport a la causa d'aquest poble, apunta que l'únic requisit que es demana a les famílies d'acollida és que "tinguin temps i predisposició per poder-se dedicar a l'infant saharaui durant l'estiu i que, un cop acabat l'acolliment, s'impliquin en la causa i col·laborin amb les associacions que defensen el poble saharaui".

Valor afegit

Tant els nens com els seus pares no posen cap impediment a l'hora de deixar els camps de refugiats, pels beneficis que comporta la iniciativa. Durant la seva estada, els infants reben una bona alimentació i atenció sanitària, amb una revisió mèdica completa, i si s'han de sotmetre a qualsevol tractament que s'allargui més de dos mesos, el Front Polisario disposa de dos pisos d'acollida perquè s'hi puguin estar. Tanmateix, la principal virtut del programa, a parer de Iahdih, és l'oportunitat que tenen els més petits de "conèixer un nou país, una nova cultura, així com practicar el castellà, que s'ensenya a l'escola, i aprendre català". És una manera d'oblidar les difícils condicions en què viuen els 200.000 refugiats, que sobreviuen des de fa 38 anys al gran desert del Sàhara.

La coordinadora de l'ACAPS a l'Alt Penedès afirma: "Els infants saharauis marxen molt contents cap a casa, esperant retrobar-se amb les seves famílies, amb la bossa i la motxilla plenes de bons records, i sempre s'acomiaden dient que esperen que l'estiu següent puguem ser nosaltres els que anem de vacances al Sàhara Lliure". El delegat del Front Polisario exposa que "si la vida en un camp de refugiats ja és en si mateixa molt complicada, aquí la precarietat es multiplica perquè és una zona completament àrida, amb temperatures que superen els quaranta-cinc graus des del mes de maig fins al setembre". La iniciativa no deixa de ser, doncs, un oasi de llibertat enmig d'un gran desert d'injustícia.