Ordre

Dissabte vaig tenir un atac d’ordre. És un atac que feia anys que no vivia i la virulència va ser extrema. Vaig començar a quarts de dues i em van haver d’aturar a les onze de la nit, embogida, mentre destriava medicaments caducats. Durant nou hores i escaig no vaig fotre punyetero cas a cap dels menors que tinc a càrrec i vaig fer descobertes arqueològiques que estic valorant donar generosament a la Generalitat.

 

Lluitar contra els elements

De casa sóc jo la més endreçada. Amb aquesta declaració ja es pot deduir que la meva llar no passaria el control de qualitat estètica de la Maison Marie Claire. Amb l’ordre hi tinc una relació contradictòria. M’agrada mentre no arribi al nivell patològic a què vaig arribar dissabte, però m’odio a mi mateixa quan em sento esbroncar els de casa perquè insisteixen a pensar que els objectes tenen vida pròpia i es guarden sols (quin mal ha fet Toy story). De vegades he patit crisis existencials quan he visitat cases on tot és a lloc. En tornar m’he sentit habitant d’una llar de pel·li americana, que protagonitza algú pobre i cutre que viu entre peluixos i llaunes de cervesa. Després, quan deixo de recordar l’esplendor de la casa endreçada, em ve al cap aquella frase de Felip II i afirmo que ningú va enviar-me a lluitar contra els menors d’edat i altres habitants, i em relaxo.

 

L’atac

Dissabte, però, vaig espolsar-me l’autocompassió i les excuses i vaig escanejar i travessar amb mirada de raigs X armaris, calaixos, prestatges i racons innombrables i foscos del pis. La conclusió va ser rotunda: havia arribat el moment d’actuar i vaig aprofitar una estona en què em van deixar sola a casa per iniciar un procés irreversible. Per dissimular una mica vaig començar amb els llibres. Vaig fer una pila immensa per expulsar de casa aquells llibres que no he llegit ni penso llegir, els dolents i els d’un sol ús. Quan els menors d’edat es van confiar pensant que aquell tornado no els afectava vaig atacar els seus llibres i després les joguines. Fora totes aquelles a les quals els falten un 60%de les peces! Que circulin les que tenen un dit de pols per culpa d’un ús inexistent! S’ha acabat amb el funest costum de conservar joguines de quan tenien pocs mesos i no sabien dir ni “Mama, compra’m un tirapets”!

 

I, esclar, vaig arremangar-me sense commiseració amb els àlbums, treballs i creacions artístiques. Normalment és una feina que faig amb diürnitat i traïdoria, aprofitant que són a escola per desfer-me dels cadàvers. Dissabte no. Ho vaig fer davant seu, obligant-los a triar uns quants dibuixos i fitxes i, el pitjor de tot, forçant-los a dir en veu alta que sí, que podíem fer desaparèixer aquella casa de fang que hem tingut al menjador durant quatre anys i del mòbil de la Vella Quaresma de fa tres anys. Els vaig fotre un discurs new age sobre el fengshui barrejat amb una explicació economicista sobre el preu del sòl, les plusvàlues i la bombolla immobiliària que els va deixar KO,tant, que no van deixar anar ni una llàgrima a l’hora de fer neteja de bibelots handmade. Després vaig atrevir-me amb el calaix dels cables i aparells elèctrics, amb l’horrible caos dels colors i estris per fer treballs manuals, amb els DVD i CD… L’endemà un dels nens em va preguntar: “Mama, ja et trobes bé?”, i jo, ressacosa i esgotada, vaig mirar la casa desconcertantment endreçada i vaig mormolar atordida: “Em sembla que sí”.

 

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 28 d’abril de 2012.

4 comentaris

  • Mariantònia

    07/05/2012 0:06

    A la meva mare també li pegaven aquests rampells! Era tot un espectacle veure’m a mi anant-li darrera, darrera dient: – no, no això no ho tiris!!

  • La pitjor mare del món

    06/05/2012 21:20

    Gràcies Anna i Laura!
    Anna, encaa m’estic refent.
    Laura, m’agradarà que tornis a llegir-me.
    Petons

  • Anna

    04/05/2012 22:27

    Boníssim!! genial!!!
    El passat Nadal em va passar una cosa semblant amb la cuina i el rebost, el meu home i la meva nena encara flipen ara del rampell que em va agafar.

  • Laura Palacin

    04/05/2012 19:07

    Jajajajajaja!
    És el primer cop que et llegeixo i crec que seré reincident. Gràcies!

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús