3D

N’hi ha que creuen que les ulleres de 3D que porto a la foto d’aquí dalt són una comèdia per fer-me la interessant. Res més lluny. Les ulleres no són un complement, sinó la base central d’aquesta secció. Perquè en realitat no són unes ulleres de 3D, tot i que un vidre és blau i l’altre vermell i el fabricant assegura que són ulleres de 3D. Són un descodificador.

 

La distància

La primera nata que em vaig clavar quan vaig ser mare va tenir lloc una estona després que em portessin la meva primogènita a l’habitació de l’hospital. La criatura va estudiar-me deu minuts i quan em va tenir clissada va començar a bramar. Res va aturar aquell plor: els pits no expenien llet, l’olor materna no funcionava com a sedant i el moviment de bressolar copiat d’un anunci de la tele tampoc. Llavors no ho vaig entendre, però la nena m’estava fent guanyar punts per al podi de la pitjormare del món. Hores, dies,mesos i anys més tard vaig comprovar la distància descomunal entre la teoria i la pràctica. Entre la publicitat i la realitat. Entre els fills dels veïns, sempre impecables amb aquella roba blanca, i els meus, tan terrenals i bruts. Entre l’estàndard de perfecció que m’havia marcat com a mare i aquella senyora desquiciada del mirall.

 

Epifania

Un dia vaig rebre, encartades en una revista cultural, aquestes magnífiques ulleres. Un dels fills em va preguntar per vint-i-cinquena vegada si podia jugar amb el videojoc i jo, farta de repetir la paraula no, vaig provar de descol·locar-lo calçant-me les ulleres. Vaig tenir una epifania. El miracle de la claredat mental em va deixar muda. De cop ho vaig entendre tot. Vaig entendre que no hi ha res a entendre. Que un nen amb la pell blava i vermella sembla menys torracollons. Que la veïna és una mentidera compulsiva i que a casa té els fills lligats a la cadira perquè no es taquin els pantalons blancs. I que la senyora sonada del mirall es mereixia sortir de l’armari. Foix deia “És quan dormo que hi veig clar”, i jo li afusello el vers per afirmar amb orgull que “És quan duc ulleres de 3D que d’una repunyetera vegada ho veig clar”.

 

Fora de l’armari hi ha esperança

Les ulleres van ser la petita empenta que em calia per obrir la porta i afirmar orgullosa que sóc la pitjor mare del món. Ser nefasta no vol dir no ser lúcida. Arribar fins aquí m’ha costat milions de fracassos meus i només meus i no vull que ningú m’arrabassi un lloc que m’he guanyat a pols. Després del manifest d’orgull de pitjor mare van venir uns minuts de dubte existencial. Estic fent el panoli?,em vaig preguntar. Per a sorpresa meva, moltes mares i pares es van posar en contacte amb mi per agrair-me el gest. Ells també se sentien una llufa de progenitors i que algú fos prou guillada per dir-ho en veu alta els havia tret un pes de sobre. I vaig fundar aquest club, el dels pares i mares imperfectes. Ara, de tant en tant, quan m’oblido de qui sóc i se’m torna a aparèixer un pensament que comença per les dues paraules més mortíferes de l’univers, “hauria de…”, em torno a calçar les ulleres de3D. A casa ja saben que llavors sóc invencible, indestructible, insuperable i em deixen en pau. Fa temps que sospito que, en realitat, no temen els meus superpoders sinó que travessi la fina línia que separa la racionalitat de la bogeria. Però funciona. Algun dia els explicaré que el secret de les ulleres no és altre que l’humor i que no cal que pateixin per la meva salut mental. Algun dia.

 

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 14 d’abril de 2012

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús