ARA Criatures

Han passat quinze dies des de Sant Jordi i després de la venda de llibres toca la lectura. En moltes cases, com ara la meva, aquest procés costa. Fa anys vaig entrevistar la Maruja Torres, far d’ironia i mordacitat, perquè parlés sobre les lectures que l’havien marcat. Jo estava embarassada i la Maruja va sospirar i em va oferir un consell: “No facis com els meus amics hippies que han farcit la casa de llibres i cap dels seus fills llegeix. Tu, agafa tots els llibres, tanca’ls dins un armari i llença’n la clau”. Ai, Maruja, per què no vaig seguir els teus consells? Per què em vaig creure més llesta que tu? Supèrbia, ho confesso. I uns dots innegables per ser el que sóc: la pitjor mare del món, o prepitjor mare del món en aquells moments, perquè l’embaràs era el primer. Mira que bé.

L’ombra del xiprer és allargada

Després de la frase assassina “La teva mare és escriptora? Ui, a tu et deuen agradar MOLT els llibres, no?” acostuma a venir una mirada de desesperació de qualsevol dels tres menors d’edat, que es contenen per no fotre un esgarip monumental que deixi sord l’autor de la frase, proclamant que n’estan fins als pebrots que tothom els digui el mateix. I que el seu amic té una mare farmacèutica i no berena pas paté d’aspirines, així com ells tampoc somien en format de lletra impresa. No m’ho han demanat, però ha arribat el dia en què jo ho expliqui i els alliberi del jou i el determinisme d’una mare plom i escriptora. Fills meus, feu el que us vingui de gust, que ja veig que deixant llibres al costat de la tassa del vàter, com si res, la cosa no acaba de funcionar.

El manual

Un bon dia, tralarà, vaig rebre el manual per esdevenir una família lectora. Vaig obrir-lo delerosa per descobrir en què estava fallant. Vaig llegir els consells amb avidesa per si me n’havia deixat algun de posar en pràctica i per això mateix, just per aquell consell en què no havia pensat, a casa l’amor pels llibres no ocupava el primer lloc de tots. I no. Evidentment no vaig trobar ni un suggeriment que jo no hagués provat. Ni un. Perquè el que els manuals no et diuen és que un lector no és el resultat d’aplicar tècniques i que hi ha una part de misteri. O que hi ha lectors que no ho són fins als 16 anys. O que és important observar si els nens segueixen volent que se’ls llegeixi en veu alta, com passa a casa, perquè llavors no tot està perdut.

I no sóc l’única. Bibliotecaris, mestres, escriptors…molts em confessen en veu baixa la realitat vergonyosa: els seus fills i la lectura no ballen el mateix ball. No tots, esclar. N’hi ha que t’expliquen que els seus fills ja han analitzat sintàcticament tota la col·lecció Bernat Metge, i et miren refistolats, encantats d’haver-se conegut. I que quan els expliques que a casa hi ha de tot i que, en general, la cosa va a ritme de lenta dels anys vuitanta, en lloc de l’acceleració del Sónar, t’ofereixen consells que fan badallar de paternalisme.

Esperança

Des del dia que em vaig lligar les mans i em vaig grapar la boca tot va millor. He fet grans esforços per no parlar de llibres abans de Sant Jordi. Ha resultat. Per primera vegada a la vida em van preguntar, intrigats, si els compraria un llibre. Els vaig respondre de forma evasiva “mmmsssí” i els van rebre a darrera hora, com qui no vol la cosa, i perquè van ser ells qui els van reclamar, mig mosques. Tots tres han començat les lectures. Jo continuo fent esforços per dissimular el somriure mentre procuro que l’alegria no em desgrapi els llavis. Creuem els dits.

Publicat al suplement “Criatures”. Dissabte 5 de maig de 2012.

Dissabte vaig tenir un atac d’ordre. És un atac que feia anys que no vivia i la virulència va ser extrema. Vaig començar a quarts de dues i em van haver d’aturar a les onze de la nit, embogida, mentre destriava medicaments caducats. Durant nou hores i escaig no vaig fotre punyetero cas a cap dels menors que tinc a càrrec i vaig fer descobertes arqueològiques que estic valorant donar generosament a la Generalitat.

Lluitar contra els elements

De casa sóc jo la més endreçada. Amb aquesta declaració ja es pot deduir que la meva llar no passaria el control de qualitat estètica de la Maison Marie Claire. Amb l’ordre hi tinc una relació contradictòria. M’agrada mentre no arribi al nivell patològic a què vaig arribar dissabte, però m’odio a mi mateixa quan em sento esbroncar els de casa perquè insisteixen a pensar que els objectes tenen vida pròpia i es guarden sols (quin mal ha fet Toy story). De vegades he patit crisis existencials quan he visitat cases on tot és a lloc. En tornar m’he sentit habitant d’una llar de pel·li americana, que protagonitza algú pobre i cutre que viu entre peluixos i llaunes de cervesa. Després, quan deixo de recordar l’esplendor de la casa endreçada, em ve al cap aquella frase de Felip II i afirmo que ningú va enviar-me a lluitar contra els menors d’edat i altres habitants, i em relaxo.

L’atac

Dissabte, però, vaig espolsar-me l’autocompassió i les excuses i vaig escanejar i travessar amb mirada de raigs X armaris, calaixos, prestatges i racons innombrables i foscos del pis. La conclusió va ser rotunda: havia arribat el moment d’actuar i vaig aprofitar una estona en què em van deixar sola a casa per iniciar un procés irreversible. Per dissimular una mica vaig començar amb els llibres. Vaig fer una pila immensa per expulsar de casa aquells llibres que no he llegit ni penso llegir, els dolents i els d’un sol ús. Quan els menors d’edat es van confiar pensant que aquell tornado no els afectava vaig atacar els seus llibres i després les joguines. Fora totes aquelles a les quals els falten un 60%de les peces! Que circulin les que tenen un dit de pols per culpa d’un ús inexistent! S’ha acabat amb el funest costum de conservar joguines de quan tenien pocs mesos i no sabien dir ni “Mama, compra’m un tirapets”!

I, esclar, vaig arremangar-me sense commiseració amb els àlbums, treballs i creacions artístiques. Normalment és una feina que faig amb diürnitat i traïdoria, aprofitant que són a escola per desfer-me dels cadàvers. Dissabte no. Ho vaig fer davant seu, obligant-los a triar uns quants dibuixos i fitxes i, el pitjor de tot, forçant-los a dir en veu alta que sí, que podíem fer desaparèixer aquella casa de fang que hem tingut al menjador durant quatre anys i del mòbil de la Vella Quaresma de fa tres anys. Els vaig fotre un discurs new age sobre el fengshui barrejat amb una explicació economicista sobre el preu del sòl, les plusvàlues i la bombolla immobiliària que els va deixar KO,tant, que no van deixar anar ni una llàgrima a l’hora de fer neteja de bibelots handmade. Després vaig atrevir-me amb el calaix dels cables i aparells elèctrics, amb l’horrible caos dels colors i estris per fer treballs manuals, amb els DVD i CD… L’endemà un dels nens em va preguntar: “Mama, ja et trobes bé?”, i jo, ressacosa i esgotada, vaig mirar la casa desconcertantment endreçada i vaig mormolar atordida: “Em sembla que sí”.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 28 d’abril de 2012.

Els meus inicis com a progenitora em van costar. Vaig trigar gairebé el mateix temps que Champoillon amb la pedra Roseta a desxifrar el misteriós llenguatge del plor. Els petits menors d’edat insistien a menjar cada tres hores. I quan ja estaven una mica més crescuts i, en teoria, la intensitat anava de baixa, no els podia treure l’ull de sobre perquè si em despistava feien coses com fotre el cap entre els barrots d’una barana (us asseguro que allò no hi havia qui ho desencallés). La inexperiència feia de mi un personatge encara més lamentable del que sóc ara i el panorama hauria estat apocalíptic si no hagués estat per les escoles bressol. Gràcies a elles els meus fills passaven algunes hores amb persones equilibrades, que saben el que es fan i que dominen el fraseig del plor com si res. Dones (sí, encara no he conegut cap home mestre d’escola bressol) que els feien jugar, menjar, dormir, riure i aprendre. I que ho aconseguien amb alegria, paciència i tendresa. No m’avergonyeix explicar que de les educadores d’escola bressol n’he après moltes coses i que els dec bona part de la meva salut mental.

La mirada

Encara recordo la mirada amb què em va fulminar la Fanny, la millor de totes les mestres de llar d’infants que he conegut, quan vaig pronunciar davant seu la paraula guarderia. Si ella hagués estat Darth Vader jo ara estaria morta per asfíxia. I tenia raó. Una llar d’infants no és un lloc on et guarden els fills com qui deixa el casc de la moto al guarda-roba de la discoteca. Qui vulgui aquest servei de guarda fills que no pateixi. Hi ha oferta. He arribat a visitar pisos infectes amb senyores i senyoretes cursis que pretenien simular que allò era un centre escolar només perquè els nens duien bata i elles parlaven fent servir diminutius.

Fatalitat i estupor

Escric aquest article sota un doble efecte de fatalitat i estupor. La fatalitat me la provoca la construcció d’una escola bressol de titularitat pública a trenta metres de la porta de casa. Jo, de manera egoista i miserable, em pregunto: “Ara? He tingut tres fills i al meu carrer s’alçarà una escola bressol quan ja no la necessito?!Mecagun…” L’estupor ha aparegut en assabentar-me que, com altres noves escoles bressol, aquesta, tot i la titularitat pública, serà gestionada per una empresa privada malgrat un informe desfavorable del Síndic de Greugesdel’any2007(!) sobre aquesta opció. I que la resta d’escoles bressol públiques de la meva ciutat patiran una retallada de personal, un augment de nens per aula i altres delicatessens per obra i gràcia d’unes persones que de manera subtil ens estan dient que, total, això de les escoles bressol és una exageració i un luxe i que situen les escoles a la mateixa categoria que els aeroports fantasma i l’AVE Toledo-Cuenca.

Caviar beluga educatiu

Perquè és això. La punyetera crisi dels pebrots ha donat barra lliure al discurs que minimitza la importància d’educar els més petits i ens tracta, a les persones que ho reivindiquem, de butxaques foradades que volem esmorzar entrepans de caviar enlloc d’un chopped més ajustat de preu. Com si el fet de demanar que els fills siguin educats en lloc d’atesos i prou fos una frivolitat  imperdonable només perquè els subjectes no arriben als 3 anys. En resum, ens demanen que oblidem que les escoles bressol són això, escoles al capdavall. I a mi, personalment, no em dóna la gana.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 21 d’abril de 2012.

N’hi ha que creuen que les ulleres de 3D que porto a la foto d’aquí dalt són una comèdia per fer-me la interessant. Res més lluny. Les ulleres no són un complement, sinó la base central d’aquesta secció. Perquè en realitat no són unes ulleres de 3D, tot i que un vidre és blau i l’altre vermell i el fabricant assegura que són ulleres de 3D. Són un descodificador.

La distància

La primera nata que em vaig clavar quan vaig ser mare va tenir lloc una estona després que em portessin la meva primogènita a l’habitació de l’hospital. La criatura va estudiar-me deu minuts i quan em va tenir clissada va començar a bramar. Res va aturar aquell plor: els pits no expenien llet, l’olor materna no funcionava com a sedant i el moviment de bressolar copiat d’un anunci de la tele tampoc. Llavors no ho vaig entendre, però la nena m’estava fent guanyar punts per al podi de la pitjormare del món. Hores, dies,mesos i anys més tard vaig comprovar la distància descomunal entre la teoria i la pràctica. Entre la publicitat i la realitat. Entre els fills dels veïns, sempre impecables amb aquella roba blanca, i els meus, tan terrenals i bruts. Entre l’estàndard de perfecció que m’havia marcat com a mare i aquella senyora desquiciada del mirall.

Epifania

Un dia vaig rebre, encartades en una revista cultural, aquestes magnífiques ulleres. Un dels fills em va preguntar per vint-i-cinquena vegada si podia jugar amb el videojoc i jo, farta de repetir la paraula no, vaig provar de descol·locar-lo calçant-me les ulleres. Vaig tenir una epifania. El miracle de la claredat mental em va deixar muda. De cop ho vaig entendre tot. Vaig entendre que no hi ha res a entendre. Que un nen amb la pell blava i vermella sembla menys torracollons. Que la veïna és una mentidera compulsiva i que a casa té els fills lligats a la cadira perquè no es taquin els pantalons blancs. I que la senyora sonada del mirall es mereixia sortir de l’armari. Foix deia “És quan dormo que hi veig clar”, i jo li afusello el vers per afirmar amb orgull que “És quan duc ulleres de 3D que d’una repunyetera vegada ho veig clar”.

Fora de l’armari hi ha esperança

Les ulleres van ser la petita empenta que em calia per obrir la porta i afirmar orgullosa que sóc la pitjor mare del món. Ser nefasta no vol dir no ser lúcida. Arribar fins aquí m’ha costat milions de fracassos meus i només meus i no vull que ningú m’arrabassi un lloc que m’he guanyat a pols. Després del manifest d’orgull de pitjor mare van venir uns minuts de dubte existencial. Estic fent el panoli?,em vaig preguntar. Per a sorpresa meva, moltes mares i pares es van posar en contacte amb mi per agrair-me el gest. Ells també se sentien una llufa de progenitors i que algú fos prou guillada per dir-ho en veu alta els havia tret un pes de sobre. I vaig fundar aquest club, el dels pares i mares imperfectes. Ara, de tant en tant, quan m’oblido de qui sóc i se’m torna a aparèixer un pensament que comença per les dues paraules més mortíferes de l’univers, “hauria de…”, em torno a calçar les ulleres de3D. A casa ja saben que llavors sóc invencible, indestructible, insuperable i em deixen en pau. Fa temps que sospito que, en realitat, no temen els meus superpoders sinó que travessi la fina línia que separa la racionalitat de la bogeria. Però funciona. Algun dia els explicaré que el secret de les ulleres no és altre que l’humor i que no cal que pateixin per la meva salut mental. Algun dia.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 14 d’abril de 2012

Per a una família sense creences ni pràctiques religioses la Setmana Santa és una bona època per marxar de vacances a Honolulu, Alaska o qualsevol destí on sigui difícil que sorgeixin preguntes que fa molta mandra contestar. Per Nadal és més fàcil. És una tradició més lligada a les trobades familiars, en què seiem tots al voltant d’una taula,hi ha els regals,etc. A més, la història, el conte, la llegenda o com en vulgueu dir té un final feliç,si n’excloem la petita excepció sanguinolenta i gore dels Sants Innocents. Nadal entra dins del gènere de comèdia familiar, mentre que la Setmana Santa la trobarem a la prestatgeria de drames i temes esotèrics, dues temàtiques àrdues per a qui ha de suportar la bateria de preguntes d’uns menors d’edat amb tendència a repreguntar i burxar.

Sabates

Mama, i perquè els iaios ens regalen sabates, ara? I per què està plena la sabateria? A tothom li regalen sabates? Per què no ens les regalen a l’estiu, quan ens comprem les sandàlies? Jo no vull sabates, jo vull un patinet de tres rodes. Són algunes de les preguntes i afirmacions al més pur estil Mònica Terribas a les quals em veig sotmesa la setmana abans del cap de setmana de la palma. Una festa, d’altra banda, en la qual no participem. Al principi, quan els nens eren éssers vius sense consciència que poguessin preguntar-se per què un senyor ruixa productes d’artesania vegetal guarnits amb llaços, llaminadures i mandangues que valen un ull de la cara, vam cedir a la pressió-il·lusió familiar. Va ser una fase curta i aviat vam decidir aprofitar aquell matí de diumenge per fer el que fos menys anar a la benedicció de la palma. Entre altres coses perquè, insisteixo, a casa no som catòlics ni cristians. Musulmans, jueus i budistes, tampoc. Però hi ha rituals que queden i les preguntes tocanassos en són un.

Santa

Tant de bo les preguntes s’aturessin al dia de la palma. Què vol dir Santa, per què cada any canvia de data i perquè tothom en diu Setmana Santa si la majoria no anem a missa se situen al capdamunt de la llista de preguntes principals. Preguntes que responc amb un parell de nassos: pregunta-li a l’àvia, que és qui porta aquest tema. Si no cola tinc una resposta alternativa: perquè així ens deixen fer festa. I si noten que estic fugint d’estudi cedeixo i els dic l’explicació progre rotllera: Jesús era un senyor molt bo, igual que Buda i Mahoma, igual que el teu pare i jo quan paguem els autònoms cada mes, que diuen que va existir, tot i que no se sap del cert, igual que Batman, però tu també pots ser bo sense ser del seu club. Mira si pots ser bo que aquí tens l’escombra i el pal de fregar per deixar la terrassa neta de caguerades de coloms.

Cultura religiosa

És un fet que la Setmana Santa i la seva prèvia, la Quaresma, és un cúmul de rituals i vocabulari catòlics que per als nens que no formen part del club, però que hi estan en contacte, poden resultar incomprensibles. Els meus, a l’escola, tenen una assignatura de cultura religiosa i a mi em sembla bé. Els cal un traductor, un manual d’ús perquè puguin entendre què pensa i sent molta gent que els envolta. I també els ajuda a entendre la seva família, que tot i no ser religiosa, celebra el Nadal, els van nomenar padrins (civils), fan festes estranyes (la segona Pasqua i la Immaculada Concepció), es mengen la mona i els ofereixen regals per la palma.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 7 d’abril de 2012

A casa massa sovint s’hi instal·la una borrasca carregada d’electricitat estàtica ambiental. En moments com aquests, cal prendre decisions dràstiques. En un 80% dels casos les discussions tenen un origen: la tele. Són un estira-i-arronsa entre adults i menors d’edat sobre la quantitat de temps que triga el cervell a estovar-se davant la pantalla. L’altre dia, farta, vaig perpetrar un cop d’estat: prémer el botó, tapar-me les orelles i oferir una alternativa que fes callar el concert de brams: fer un volt en bicicleta. Un “sí” entusiasmat em va fer pensar que potser, només potser, abans no marxessin de casa els hauria pres la mida. Un dia la meva ingenuïtat em matarà.

Preparats, llestos, ja, etc.

Agafar la bici, muntar dalt la bici, tocar el dos amb la bici. A mi em sembla senzill però cada vegada em costa més estar segura de les meves percepcions perquè la realitat em desmenteix dia sí dia també. La primera frase: agafar la bici,inclou cagar-se en tot perquè la bici no m’agrada, em va petita, té color de nena i jo sóc un nen, pesa i la teva, mama, no pesa gens, i un munt de variables farcides de creativitat. Perquè això sí que ho tenen els menors d’edat que tinc a càrrec, són creatius. Potser massa. La segona frase, muntar dalt la bici, implica tenir atacs de mal de ventre sobtats, descobrir que les rodes estan desinflades o decidir, a última hora, que a meitat de trajecte ens agafarà gana i set i que cal dur provisions com si fos per resistir el setge de Leningrad. I la tercera frase, tocar el dos amb la bici, comprèn un bonic esprint pel passadís de casa amb cops de colze, cops de peu i cops de motxilla per aconseguir ser el primer a sortir per la porta (visc en uns baixos). Arribats fins aquí més d’una vegada el pare de les criatures i jo hem dimitit i la volta en bici s’ha convertit en un retorn al sofà. Però aquell dia no va ser així.

Baixada

El trajecte més habitual i el que vam agafar és la ruta de baixada fins al mar. Durant mitja hora o tres quarts vam semblar una família de postal barcelonina, dinàmica, elàstica, estètica i progre fins a la repel·lència. Al final, quan ja ensumàvem l’olor de barceloní en malles fluorescents i patins i deguiri fent el guiri, la situació va començar a degradar-se. Un avançament improcedent i una tancada perillosíssima ens van obligar a aturar-nos, esbroncar i seguir. Rutina. A la platja vam adonar-nos que els jerseiets no eren suficients per al vent gelat que bufava i que algú s’havia oblidat l’aigua a la cuina. Als restaurants pensats per a guiris que fan el guiri ens van cobrar l’aigua a preu de whisky de malta i, amb els llavis morats pel fred, vam emprendre el camí de tornada.

…i pujada

Les baixades només tenen un inconvenient, que en tornar són pujades. Pujades que fan suar i que, ai, treuen la bèstia que tan poc costa fer emergir. Aviat la família de postal va donar pas a un grupuscle de hooligans incontrolats cridant: “Deixa’m passar”, “Perquè he de ser sempre l’últim/a?”, etc., etc., etc. A l’altura del passeig de Sant Joan amb la Diagonal vam tornar a prendre una mesura dràstica: vam dividir el grup en dos i vam tornar per camins diferents. La sensació de tenir-los apamats em va retornar al pensament en forma de pilota de frontó que se’m va estampar al cap i em va estabornir. I en arribar a casa vaig pensar que el meu ofici, guionista de televisió, salva vides familiars i no està prou ben pagat.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 31 de març de 2012

Ser una mare nefasta no vol dir viure instal·lada en l’immobilisme. Tot el contrari, participo in aeternum en una volta ciclista per etapes, sempre les mateixes: intentar fer-ho bé, fracassar, caure en el sentiment de culpa, abjurar de la perfecció i el sentiment de culpa, tornar a intentar fer-ho bé, fracassar… però amb un matís important. El sentiment de culpa cada cop és més petit, gairebé inexistent, i l’etapa d’abjuració de la perfecció guanya molt sovint el mallot rosa, groc o del color que em rota en aquell moment. Malgrat les llargues i pròsperes estades en l’etapa de feliç absentisme de culpa, de tant en tant hi ha algun fet que m’empeny a moure el cul cap a l’etapa de perfecció i que em llança de cap a la desgràcia. Aquesta vegada ha estat l’article d’una revista en què s’afirmava que l’excitació i la tendència a la hiperactivitat dels nens tenen dos culpables: el sucre i la xocolata.

El petit

Tot i les dificultats intrínseques vaig dir-me que tampoc passaria res per fer algunes reformes estructurals. Això sí, m’ho vaig posar fàcil i vaig començar pel més manipulable, el petit, el que he aconseguit que mengi avellanes, iogurt de soja i peres amb alegria. Fa dies va tenir un atac de nostàlgia i va demanar per esmorzar farinetes. Li vaig servir unes farinetes endolcides amb no sé què d’arròs i amb no sé quants cereals ecològics. Acabades de preparar, les farinetes van expulsar una oloreta pudenta i dolça que va perfumar tota la casa. Vaig fer com si aquella olor repulsiva no hi fos i vaig servir el menjar amb el meu millor somriure. Acte seguit vaig fugir a fer el primer que se’m va acudir. En un minut, el petit se’m plantava al davant per declarar: “Són una caca. Te les menges tu!Jo vomito!” L’endemà vaig intentar colar-li el mateix esmorzar, aquesta vegada enverinant-lo amb xocolata en pols. I ni així.

El mitjà

Amb el petit no cal amoïnar-s’hi, em vaig dir. Ja menja prou bé. El següent objectiu va passar a ser el mitjà, un nen fòbic a tota fruita i verdura. Després d’estudiar a fons els hàbits de consum vaig detectar un punt dèbil: el berenar. Surt tan afamat d’escola que era un bon moment per provar d’endinyar-li una injecció de salut. Amb una gran dosi de fe en mi mateixa vaig omplir una carmanyola de mandarines (pelades,per no complicar la cosa) i pinyons. Els meus ulls van il·luminar-se en contemplar aquell heretge dels bons hàbits cruspint-se el contingut de la carmanyola sense protestar. Fins que, acte seguit, va obrir la motxilla, en va treure un pastisset de xocolata industrial i se’l va empassar. I ja anava a encetar-ne un segon quan li vaig arrabassar de les mans i li vaig fer confessar l’origen de la mercaderia: l’avi.

La realitat

Sé què passarà i què es tornaran a intercanviar el menor d’edat i l’avi quan es tornin a veure,i sé que tots els meus intents de fer-ho bé toparan de nassos amb la realitat. La meva croada antidolços a la vena hauria d’haver tingut en compte el calendari i les festes tradicionals del barri de Barcelona on visc, Gràcia. El 3 de març hi plouen caramels durant 12 hores per celebrar la festivitat de Sant Medir. Quina autoritat moral tinc per lluitar contra els glúcids després de recol·lectar cinc quilos de caramels? Cap ni una. Així doncs, admetré de pressa el fracàs i em tornaré a endinsar en l’etapa d’oblit de la perfecció. Una etapa dolça, sí, però sense contraindicacions.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 24 de març de 2012

Tenir tres fills és sensacional si no fos per la sensació de bucle. Dic bucle on podria escriure dia de la marmota, escala mecànica o qualsevol giny o acció que denoti moure’s i adonar-se que no t’has mogut. M’hauria d’alegrar reviure-ho TOT per tercera vegada, ja que cada fill és diferent i tot això que es diu, però, seré sincera, no és així. Perquè ensenyar a fer servir el vàter a les criatures no té res d’emocionant. No tinc cap problema a netejar culs, i ho feia amb alegria. Però aquell moment en què el cul no sap si té llibertat d’acció les 24 hores o si ha de córrer fins a trobar un vàter sempre m’ha costat, i quan el tercer va comprendre per fi el mecanisme, vaig sentir-me alliberada. Però el cansament no es limita a l’ensenyament dels hàbits escatològics. Tant de bo.

Escoles

He arribat a veure fins a nou vegades un ball misteriós i críptic que fan els nens més petits brandant un mocador. Sí, nou vegades: les tres vegades que em tocaven més les sis de propina que em vaig empassar quan hi anava per veure un altre ball i em trobava que els nens més petits repetien el número del mocador, any rere any. Per la castanyada, Nadal i Sant Jordi engipono amb els ulls tancats la mateixa disfressa que, tunejada amb alguns complements, serveix de castanyer, pastoret i català fins al punt que ja no sé si els he vestit d’una cosa o d’una altra. Quan em toca escoltar les explicacions sobre les primeres anades de colònies m’he de retenir per no repetir-les en mode play back (ho aprofito per dir que no, que els nens no cauen del llit de dalt de les lliteres, ho juro!). I sé que no hauria de consultar els missatges al mòbil quan tocaria estar apuntant que per fer gimnàstica calen sabatilles blanques i no negres, blanques, blanques, blanques!, però no ho puc evitar.

Al metge

Tres quarts del mateix em passa amb qüestions mèdiques. Quan tot semblava apuntar a una segona operació de fimosi a la família, vaig anunciar al pare de les criatures que jo dimitia de les cures intensives i que, aquesta vegada, li tocava a ell fer-se’n càrrec. No sé com s’ho ha fet, però, oh miracle, per ara el petit se n’ha salvat. Però hi ha altres afers en què els miracles no funcionen i cal repetir, com les revisions i les preguntes de rigor: sí, es dutxen cada dia; sí, mengen de tot; sí,dormen les seves hores, i sí,he mentit en tots els apartats com a bona pitjor mare del món que sóc (això només m’ho dic mentalment perquè al CAP encara no han descobert la meva doble personalitat).

El tabú

I quan a final de curs estic de festes de classe fins al monyo i em salto les reunions de casals perquè sí, no pas perquè me n’oblidi, penso en la meva mare i em quedo sense paraules. Sóc la sisena de set germans. Set aprenentatges d’anar en bicicleta. Set adolescències. Set-centes reunions de classe. Setanta mil cavalcades de Reis… Esclar que, ara que hi penso, les cavalcades ens les saltàvem. Massa gent, deia la meva mare. I les reunions de classe…de vegades també. I, a més, els set germans vam anar a moltes escoles diferents… És evident que la mare només feia el que calia fer, activar totes les estratègies possibles per no morir d’avorriment. Perquè avorrir-se és una paraula políticament correcta quan s’aplica als nens i un tabú impronunciable quan toca als pares. Com si el fet d’avorrir-se provoqués l’expulsió del cel dels pares perfectes. Un cel on no cal que m’hi busqueu. I a la meva mare, per sort, tampoc.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 17 de març de 2012.

A l’albir de la nostra civilització, ara fa uns 30 anys, els ordinadors personals es van començar a escampar per les llars del món occidental. No s’assemblaven gens als ordinadors d’avui. Els obries i t’apareixia una pantalla negra amb una C parpellejant. Calia escriure-hi una ordre i la màquina obeïa. Només una ordre. I quan acabaves n’entraves una altra. I anar fent. Aquesta manera de funcionar s’anomenava MS-DOS. Simultàniament, sant Steve Jobs i el seu amic Steve Wozniak van crear una altra manera de funcionar, el sistema Mac, que permetia fer moltes, moltes coses alhora a l’ordinador i anaves obrint finestres i més finestres, i au, vinga finestres. Era tan bonic que l’espavilat d’en Bill (Gates) ho va copiar, vull dir, adaptar, i va néixer el sistema Windows. I, a tots, aquest anar obrint finestres ens va semblar meravellós. I per què deixo anar aquesta pallissa històrica? Doncs per explicar que les mares som de Windows i els pares de MS-DOS. Però que això pot canviar.

Tres coses, dues maneres

Les mares (i les dones que no ho són) tendim a fer tres coses alhora. Jo, per exemple, sóc capaç d’endreçar la farmaciola mentre penso en el tema de l’article de la setmana que ve i, alhora, faig llegir el més petit dels menors d’edat que tinc a càrrec. El pare de les criatures, no. Ell primer endreçaria la farmaciola. Encara que la casa es cremés. Encara que el termini de lliurament de l’article fos fa dos dies. Encara que el petit amenacés d’aprendre l’alfabet ciríl·lic i oblidar el nostre. I quan acabés, escriuria l’article (suposant que l’hagués d’escriure ell, que no és el cas). El petit seguiria empipat com una mona i ara, a més de l’amenaça inicial, n’afegiria una altra: inventar una aplicació per al mòbil que llegeixi sola perquè no calgués aprendre a llegir l’estúpid conte infantil que ha escrit la mama. Quan el pare de les criatures acabés d’escriure (repeteixo, en el supòsit que l’escrivís, que ningú pensi ara que rellogo l’article), llavors agafaria el petit indignat i el faria llegir. O ho intentaria. És a dir, jo duc instal·lat el sistema Windows i ell va amb MS-DOS.

La llum

Sempre havia pensat que anar obrint finestres i anar acumulant tasques de manera simultània estava molt bé. Que estava esgotada i atabalada però que era fantàstic tenir la capacitat paranormal d’arribar a tot arreu. Fins que, en llegir el llibre El cerebro femenino de la Dra. Louann Brizendine, vaig veure la llum. La doctora qüestiona l’eficàcia i la bondat del sistema multitasca i defensa la manera seqüencial de funcionar dels ens masculins. De cop vaig visualitzar aquella vegada que, en sortir de l’escola, vaig tornar-me’n sola, oblidant el nen a qui havia anat a buscar. Tot per la punyetera mania de fer-ho tot en el mateix moment. I no cal.

Prou

El millor de ser la pitjor mare del món és que no cal ser perfecta. Així que s’ha acabat. Regalo el do de pa sucat amb oli de cosir, llegir i ballar claqué alhora. No puc més. Sé que als fills els costarà d’entendre que ara sóc com el pare i que quan cuini només podré… cuinar! I al pare de les criatures també li costarà una mica perquè haurà d’assumir part de les tasques múltiples que fins ara feia d’aquella manera tan ràpida i nefasta. I a mi mateixa em costarà adaptar-m’hi, ho admeto… però ho he de fer, pel bé de la meva salut mental i per la salut de la meva família. Ara mateix em desinstal·lo el meu sistema i m’instal·lo l’MS-DOS.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 10 de març de 2012.

Tinc una llauna d’alarma que es dispara a traïció. S’activa tant si vull com si no cada vegada que algun dels menors d’edat que tinc a càrrec fa el que no ha de fer. Llavors, la botzina de la culpa crida a tot drap com si la responsabilitat es transmetés per osmosi. O com si el sentit de l’honor mafiós de família no es limités als Soprano sinó també a la meva família, i que el que fa un dels meus ho hagi d’assumir tot el grup. Tot i que això tampoc no és del tot precís, perquè no és tot el grup, sinó els adults, els que ens pengem la llufa.

Sortida d’escola

M’ha tornat a passar fa ben poc. A la sortida de l’escola, la mestra d’un dels nens volia parlar amb mi d’un fet qüestionable que havia executat el menor d’edat que totes dues tenim a càrrec. Al despatx, envoltades de silenci, el fet qüestionable em va semblar espantós i vaig jurar-li que, el nen, aquella mateixa tarda, repararia el mal que havia fet: ofendre greument la Z, una nena de la classe. Ara m’adono que en mig del brogit de la sortida de l’escola tot hauria quedat més petit, més humà, però allà, les dues cara a cara, la culpa em va inflamar. I, en sortir, vaig etzibar-li una ordre a l’interfecte i vaig mirar-lo amb una mirada que volia ser severa però que no devia ser-ho gaire. Em va respondre que abans es disfressaria de Barbie que escriuria una carta a la Z per demanar-li perdó. A sobre, quan va veure que, per berenar, li havia dut unes galetes integrals que no l’entusiasmen, emprenyat per la meva proposta, i perquè deia que la Z havia distorsionat la realitat i que tot havia estat una broma innocent, emprenyat perquè sap que emprenyar-se és una tàctica defensiva com una altra, va llençar les galetes políticament correctes a una paperera i va dir-me que sí, que jo era la pitjor mare del món i que un dia escriuria un article que no fos de broma per explicar la vida tan dura que li ha tocat viure.

Tarda de despropòsits

La tarda va ser una escalada de despropòsits. Ell construint un nino de vudú amb la forma de la nena (bé, potser no representava la nena sinó a mi). Jo encara més empipada, amenaçant de convidar la Z a passar un cap de setmana a casa. Ell responent que trucaria al nostre amic R, que és jutge, perquè tramités l’emancipació. I jo responent-li que, de pas, l’amic R ho aprofités per explicar-li que el que havia fet a la Z, si ho repetia de gran, en la seva vida laboral,podien acusar-lo d’un delicte. La tarda va acabar amb el menor d’edat anant a dormir abans d’hora i jo amb una migranya fulminant. Per reblar el clau, mentre la migranya em perforava les neurones, vaig patir el pitjor de tot: el sentiment de culpa per tenir sentiment de culpa. Fins que em vaig adormir. L’endemà vaig jurar-me que engegaria el sentiment de culpa a prendre vent. Que procuraria reaccionar amb serenitat britànica (dels british de bé, no dels hooligans) i que les espifiades dels menors d’edat passarien a ser seves i prou. I que si el meu fill es negava en rodó a reparar el mal (gran o petit) que havia fet, li escriuria una nota a la mestra per tal que s’ho arreglessin entre ells. No va ser necessari. L’interfecte va suggerir de comprar unes enganxines “de nena, que cursis, ecs!” i regalar-les a la Z. “Amb els teus diners”, vaig afegir jo. I vam fer el camí d’anada a l’escola l’un al costat de l’altre, dignes, com si fóssim els cosins germans de lord Sebastian Flyte. Va ser bonic. Tant de bo l’alarma trigui força a sonar. No. Que no soni mai més.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 3 de març de 2012.