Progenitora escriptora

dimarts , 10/05/2016

Als menors d’edat que tinc a casa (MEC), els agrada que escrigui llibres (també que signi guions). Però, ai!, quan exerceixo de progenitora escriptora també em surt el rampell d’imperfecció. Per això, avui, diada de Sant Jordi, confessaré alguns dels meus pecats.

La pantalla

Els repeteixo per activa i per passiva que l’abús de pantalles és el dimoni escuat. Que se’ls avançarà la tendència a la miopia que han heretat dels meus magnífics gens. Que la cara se’ls acabarà transformant en un rostre de proporcions panoràmiques 16:9. I després jo em passo les hores amb el nas enganxat a l’ordinador i, malgrat que els digui que tinc excusa, perquè gràcies a la meva insistència després els puc pagar aquells enciams que tant es resisteixen a endrapar, ells i jo sabem que, igual que ells, servidora en fa un gra massa. I el mateix passa amb les xarxes socials. Perquè sí, m’hi connecto per a usos professionals, però també per petardejar, distreure’m i desconcentrar-me més del que seria aconsellable.

Ara passa que s’han fet grans. Arriben a casa sols i jo sóc al despatx, escrivint. Si fos una mare exemplar deixaria allò que estava escrivint i correria al seu costat per saber com els ha anat el dia. Però massa vegades segueixo a la meva, i els dic un “Ara vinc” que s’assembla perillosament a la seva resposta tipus quan els demano que facin una tasca domèstica: “Un moment”. Com que em coneixen, moltes vegades són ells mateixos que em visiten i, llavors sí, me’ls escolto… mentre acabo d’escriure un correu electrònic. Però de vegades, quan me n’adono que fa una hora que corren per casa i no els he fet ni cas, la mala consciència m’empeny a tancar l’ordinador. I llavors són ells els que s’amorren a la pantalla i jo no tinc esma de retreure’ls res. O sí, però amb un sentiment de fariseisme total.

Jekyllhydisme

Sovint explico que els Adolescentis comunis de casa pateixen jekyllhydisme i passen d’estar eufòrics a furiosos en dècimes de segons. Però servidora, de vegades, també. Potser en dècimes de segons no. Però a voltes han de patir una mala gaita de la qual no tenen cap culpa. Passa quan no sé com resoldre un final. O com desenvolupar una trama. O de quina manera explicar una història. I en teoria sóc a casa, amb ells, però és mentida podrida, perquè no puc deixar de donar voltes a l’atzucac literari i quan connecto amb la Terra tendeixo a estar amb uns nivells de simpatia tirant a baixos. Pobres d’ells, llavors, si han deixat un mitjó brut i pudent en mig del pas… I quan he resolt el problema, per art de màgia la seva progenitora passa a ser algú empàtic i amable, i ells ho aprofiten i em demanen que els inscrigui en aquell campament d’estiu, tan car.

I, finalment, el darrer pecat: el de l’escriptora rondinaire que, quan s’acosta Sant Jordi i veu que la presència de la literatura (la bona, la de debò, no els succedanis) és tan escassa, no deixa de emetre “Caguntot” a tort i a dret. Per això vull aprofitar el dia d’avui per donar-los les gràcies per la paciència, i a vosaltres desitjar-vos un bon Sant Jordi i que compreu molts bons llibres… tot i que us vull demanar un petit favor, de res, que us reserveu 9,95 euros per a la setmana que ve, perquè el dissabte 30 i el diumenge 1 a l’ARA celebrarem el Dia de la Pitjor Mare del Món (oficialment el Dia de la Mare) venent el meu llibre La pitjor mare del món, el manual amb el diari.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 23 d’abril de 2016

Bàndols

dimarts , 10/05/2016

L’OMS ens ha tornat a regalar un nou estudi, aquest cop sobre els deures escolars. Diu que els nostres menors d’edat a càrrec (MEC) s’estressen i que l’angoixa els causa mals de cap, mals de ventre i altres distorsions sanitàries. S’obre la llauna d’un nou/vell debat: deures-sí versus deures-no. Però jo m’esgarrifo de pensar en una conseqüència segura de tot plegat: l’alt nivell d’estrès dels progenitors, perquè fem el que fem, sempre hi haurà qui opinarà que l’estem espifiant perquè no ens haurem situat al bàndol correcte. Com sempre.

Minut zero

Al minut zero de néixer la MEC número 1 vaig descobrir que en el món dels progenitors existien els bàndols, i que cadascun defensava la seva posició amb més virulència que els Jets i els Sharks de West Side Story. Ho volgués o no ho volgués va haver-hi qui em va intentar captar cap al bàndol de la lliga de la llet, i d’altres cap al dels biberonaires. Cap als partidaris del mètode Estivill o cap als carlogonzalistes. De la criança a casa fins als sis anys o de la llar d’infants ultraprimerenca (total, al final tots es queden a casa fins als trenta…).

Per no parlar dels entusiastes de l’escola pública o els fans de la concertada. Dels partidaris de dormir amb el MEC al mateix llit, o els que MAI hi dormen per por de càstigs divins. I així podria seguir enumerant bàndols fins a l’infinit perquè quan els MEC han anat creixent i han sorgit noves preguntes i situacions (deixar-los sortir o lligar-los a una cadira, deixar-los sortir fins a una hora X o aplicar la barra lliure, etc.), i també nous bàndols. I ara, per acabar-ho d’adobar, toca escoltar els partidaris de convertir els deures en anatema i aquells que troben que els MEC els toca picar pedra perquè apliquin el lema laportista del “que n’aprenguin”.

Poques ganes d’escoltar

A mi no em molesta el debat o la diversitat d’opinions. El que em rebenta directament, són les poques ganes d’escoltar i d’aprendre dels altres dels defensors d’un bàndol qualsevol. I a sobre dec ser rara de nassos, perquè mai m’he trobat còmoda amb cap d’ells. Amb cap. No sóc d’aquests ni d’aquells, i quan algú em penja una etiqueta, me la trec de seguida amb la mateixa facilitat amb què s’esborren les calcomanies estiuenques. Ara ja no m’acomplexo quan el que faig no coincideix amb el que defensa un abrandat membre d’un bàndol. O només durant cinc minuts. I simplement demano al déu dels progenitors alliberats que a casa meva imperi el sentit comú. I que en quatre coses bàsiques, sisplau, els experts facin el refotut favor de posar-se d’acord, ja que els progenitors ja en tenim prou amb els bàndols de la punyeta perquè en assumptes científics ningú tingui tampoc les coses clares.

Perquè, a veure, no ha de ser tan difícil establir si s’han de fer deures o no. O si se n’han de fer en quantitat X o Z. I fins i tot jo, una ignorant de les veritats pedagògiques, puc arribar a comprendre que la memòria només es pot exercitar… memoritzant! I que durant les hores d’escola no hi ha temps per a la memòria i que fer-ho a casa, amb mesura, no farà que als MEC se’ls tornin les orelles de color blau fluorescent. Però en fi, ja callo, perquè el que no faré seré convertir-me jo mateixa en membre de cap bàndol. Només, això sí, dels progenitors imperfectes. I ja em perdonareu, però per molt que alguns dissimulin, en aquest bàndol hi som tots.

L’OMS ens ha tornat a regalar un nou estudi, aquest cop sobre els deures escolars. Diu que els nostres menors d’edat a càrrec (MEC) s’estressen i que l’angoixa els causa mals de cap, mals de ventre i altres distorsions sanitàries. S’obre la llauna d’un nou/vell debat: deures-sí versus deures-no. Però jo m’esgarrifo de pensar en una conseqüència segura de tot plegat: l’alt nivell d’estrès dels progenitors, perquè fem el que fem, sempre hi haurà qui opinarà que l’estem espifiant perquè no ens haurem situat al bàndol correcte. Com sempre.

Minut zero

Al minut zero de néixer la MEC número 1 vaig descobrir que en el món dels progenitors existien els bàndols, i que cadascun defensava la seva posició amb més virulència que els Jets i els Sharks de West Side Story. Ho volgués o no ho volgués va haver-hi qui em va intentar captar cap al bàndol de la lliga de la llet, i d’altres cap al dels biberonaires. Cap als partidaris del mètode Estivill o cap als carlogonzalistes. De la criança a casa fins als sis anys o de la llar d’infants ultraprimerenca (total, al final tots es queden a casa fins als trenta…).

Per no parlar dels entusiastes de l’escola pública o els fans de la concertada. Dels partidaris de dormir amb el MEC al mateix llit, o els que MAI hi dormen per por de càstigs divins. I així podria seguir enumerant bàndols fins a l’infinit perquè quan els MEC han anat creixent i han sorgit noves preguntes i situacions (deixar-los sortir o lligar-los a una cadira, deixar-los sortir fins a una hora X o aplicar la barra lliure, etc.), i també nous bàndols. I ara, per acabar-ho d’adobar, toca escoltar els partidaris de convertir els deures en anatema i aquells que troben que els MEC els toca picar pedra perquè apliquin el lema laportista del “que n’aprenguin”.

Poques ganes d’escoltar

A mi no em molesta el debat o la diversitat d’opinions. El que em rebenta directament, són les poques ganes d’escoltar i d’aprendre dels altres dels defensors d’un bàndol qualsevol. I a sobre dec ser rara de nassos, perquè mai m’he trobat còmoda amb cap d’ells. Amb cap. No sóc d’aquests ni d’aquells, i quan algú em penja una etiqueta, me la trec de seguida amb la mateixa facilitat amb què s’esborren les calcomanies estiuenques. Ara ja no m’acomplexo quan el que faig no coincideix amb el que defensa un abrandat membre d’un bàndol. O només durant cinc minuts. I simplement demano al déu dels progenitors alliberats que a casa meva imperi el sentit comú. I que en quatre coses bàsiques, sisplau, els experts facin el refotut favor de posar-se d’acord, ja que els progenitors ja en tenim prou amb els bàndols de la punyeta perquè en assumptes científics ningú tingui tampoc les coses clares.

Perquè, a veure, no ha de ser tan difícil establir si s’han de fer deures o no. O si se n’han de fer en quantitat X o Z. I fins i tot jo, una ignorant de les veritats pedagògiques, puc arribar a comprendre que la memòria només es pot exercitar… memoritzant! I que durant les hores d’escola no hi ha temps per a la memòria i que fer-ho a casa, amb mesura, no farà que als MEC se’ls tornin les orelles de color blau fluorescent. Però en fi, ja callo, perquè el que no faré seré convertir-me jo mateixa en membre de cap bàndol. Només, això sí, dels progenitors imperfectes. I ja em perdonareu, però per molt que alguns dissimulin, en aquest bàndol hi som tots.

L’OMS ens ha tornat a regalar un nou estudi, aquest cop sobre els deures escolars. Diu que els nostres menors d’edat a càrrec (MEC) s’estressen i que l’angoixa els causa mals de cap, mals de ventre i altres distorsions sanitàries. S’obre la llauna d’un nou/vell debat: deures-sí versus deures-no. Però jo m’esgarrifo de pensar en una conseqüència segura de tot plegat: l’alt nivell d’estrès dels progenitors, perquè fem el que fem, sempre hi haurà qui opinarà que l’estem espifiant perquè no ens haurem situat al bàndol correcte. Com sempre.

Minut zero

Al minut zero de néixer la MEC número 1 vaig descobrir que en el món dels progenitors existien els bàndols, i que cadascun defensava la seva posició amb més virulència que els Jets i els Sharks de West Side Story. Ho volgués o no ho volgués va haver-hi qui em va intentar captar cap al bàndol de la lliga de la llet, i d’altres cap al dels biberonaires. Cap als partidaris del mètode Estivill o cap als carlogonzalistes. De la criança a casa fins als sis anys o de la llar d’infants ultraprimerenca (total, al final tots es queden a casa fins als trenta…).

Per no parlar dels entusiastes de l’escola pública o els fans de la concertada. Dels partidaris de dormir amb el MEC al mateix llit, o els que MAI hi dormen per por de càstigs divins. I així podria seguir enumerant bàndols fins a l’infinit perquè quan els MEC han anat creixent i han sorgit noves preguntes i situacions (deixar-los sortir o lligar-los a una cadira, deixar-los sortir fins a una hora X o aplicar la barra lliure, etc.), i també nous bàndols. I ara, per acabar-ho d’adobar, toca escoltar els partidaris de convertir els deures en anatema i aquells que troben que els MEC els toca picar pedra perquè apliquin el lema laportista del “que n’aprenguin”.

Poques ganes d’escoltar

A mi no em molesta el debat o la diversitat d’opinions. El que em rebenta directament, són les poques ganes d’escoltar i d’aprendre dels altres dels defensors d’un bàndol qualsevol. I a sobre dec ser rara de nassos, perquè mai m’he trobat còmoda amb cap d’ells. Amb cap. No sóc d’aquests ni d’aquells, i quan algú em penja una etiqueta, me la trec de seguida amb la mateixa facilitat amb què s’esborren les calcomanies estiuenques. Ara ja no m’acomplexo quan el que faig no coincideix amb el que defensa un abrandat membre d’un bàndol. O només durant cinc minuts. I simplement demano al déu dels progenitors alliberats que a casa meva imperi el sentit comú. I que en quatre coses bàsiques, sisplau, els experts facin el refotut favor de posar-se d’acord, ja que els progenitors ja en tenim prou amb els bàndols de la punyeta perquè en assumptes científics ningú tingui tampoc les coses clares.

Perquè, a veure, no ha de ser tan difícil establir si s’han de fer deures o no. O si se n’han de fer en quantitat X o Z. I fins i tot jo, una ignorant de les veritats pedagògiques, puc arribar a comprendre que la memòria només es pot exercitar… memoritzant! I que durant les hores d’escola no hi ha temps per a la memòria i que fer-ho a casa, amb mesura, no farà que als MEC se’ls tornin les orelles de color blau fluorescent. Però en fi, ja callo, perquè el que no faré seré convertir-me jo mateixa en membre de cap bàndol. Només, això sí, dels progenitors imperfectes. I ja em perdonareu, però per molt que alguns dissimulin, en aquest bàndol hi som tots.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 16 d’abril de 2016

Doncs sí que es nota

dimarts , 10/05/2016

No sóc l’única progenitora de tres menors d’edat a càrrec (MEC) del meu entorn. Deu tenir alguna mena d’explicació antropològica, com ara que els bojos tendeixen a ajuntar-se, però no són una, ni dues, ni tres, sinó més les famílies nombroses amb qui tracto habitualment. Algunes encara són al meravellós món lisèrgic de les llars d’infants i el parvulari, i m’han demanat que us faci saber que sí que es nota i que faci el favor de no oblidar-ho.

Què es nota

Ho vaig decidir sola. Bé, amb el pare de les criatures, evidentment. Vist des de fora es pot dir que el tercer MEC va ser fruit d’una decisió conscient, adulta i madura. I ho va ser, ho va ser, però també va ser un autoengany. Ens vam dir que, total, la diferència entre dos i tres tampoc seria tanta. I que si ho era ja podríem amb tot (ha, ha, ha!). I quan ho preguntàvem a progenitors de famílies nombroses ens deien el que volíem sentir, que la diferència entre tenir dos fills i tenir-ne tres es nota una mica, però mai tant com quan passes de no tenir MEC a tenir-ne. I tot i intuir que aquell “mica” era en realitat un “moltíssim que t’hi cagues” ens hi vam tirar de cap amb l’esperança que no fos així. Però ho va ser.

Perquè es nota. L’esgotament d’aquells primers anys va ser tan intens que, quan miro enrere, els records estan envoltats d’un núvol més espès que el puré de patates de sobre fet amb la meitat de líquid del que indica la capsa. Sé que feia moltes coses i que cap MEC va quedar sense vestir, alimentar, jugar, socialitzar i tot el que feia falta. Però no em pregunteu com ho vaig aconseguir perquè no en tinc ni punyetera idea. Tot i que de sobte em vénen al cap algun dels trucs que utilitzava per afrontar aquelles llargues i dures jornades com a mare de tres MEC petits, com l’ús indiscriminat de menjar congelat i precuinat. O la relativització del concepte roba neta. O aquelles vegades que m’adormia al llit dels MEC, i no només per fer-los companyia, sinó perquè jo també queia morta de cansament.

Encara es nota

Ara que són més grans i que me’n vaig a dormir d’hora, però perquè he descobert les bondats de dormir nou hores, i no perquè caigui escorxada, segueixo pensant que es nota. Les diferències d’edat fan que sigui molt difícil fer coses plegats. I les diverses franges d’audiència provoquen que sempre hi hagi qui hagi d’aguantar el mal ambient de l’altre, sense tenir-hi res a veure. I l’encaix es converteix en un tetris diabòlic i, per exemple, aquells germans que estaven encantats de dormir plegats, ara demanen la independència: un vol la república adolescent, i l’altre, la república de la calma infantil. I no tindran ni una cosa ni l’altra.

Però, així i tot, estic contenta d’haver-me decidit a tenir tres MEC. No ho canviaria per res. I no pel motiu que ofereixo sovint, quan explico que he tingut tres MEC perquè com que sóc autonta (autònoma, perdó, autònoma) m’he d’assegurar que algú em convidarà a sopar quan sigui vella, i amb tres fills tinc més possibilitats que amb un, sinó perquè segueixo pensant que la vida amb més d’un germà és mil vegades més interessant, i l’esforç val la pena. I perquè, com diu una progenitora de dues parelles de bessons: “Deixeu-vos de punyetes, l’autèntica diferència no està entre tenir-ne dos i passar a tenir-ne tres, sinó entre tenir-ne dos i passar a tenir-ne quatre”.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 9 d’abril de 2016

Benvolguda J.K.

dimarts , 10/05/2016

Em dic Anna Manso i a més de ser the worst mother of the world, pertanyo al teu gremi i també escric llibres per a nens i joves. Avui m’adreço a tu per dos motius. Un, per compartir una celebració comuna. Avui és el dia de la literatura infantil. És el nostre dia! Et convidaria a brindar plegades amb vermut del Matarranya, però, ai!, ets una mica lluny. El segon és per transmetre’t el meu agraïment sincer. I la meva enveja, igualment sincera.

Els MEC i la lectura

Dels tres menors d’edat que tinc a càrrec (MEC), només un ha mostrat un interès sincer per la lectura. Els altres dos van fent, però l’entusiasme el dediquen a altres objectius vitals, com exercir de DJ feministes o convertir-se en surfers llegendaris. Amb ells he provat mil estratègies i últimament m’he passat al front del JTFPQSQ: Ja T’ho Faràs Però Que Sàpigues Que no podràs estudiar allò tan maco que has triat si no llegeixes. O ho podràs fer però seràs un mediocre. Ja T’ho Faràs Però Que Sàpigues Que et perds la possibilitat de practicar l’esport de pensar i elaborar idees pròpies en silenci, cosa que als productors de reality shows els interessa molt que no facis. Ja T’ho Faràs…

El MEC número 3, en canvi, quan agafa un llibre… llegeix! Però els llibres gruixuts se li resistien. I volia llegir el teu Harry, però no s’hi veia amb cor. Fins a aquest Nadal. En dos mesos s’ha empassat els dos primers llibres de la saga i ja ha encetat el tercer. I fins i tot se l’endú al metro! Al metro! He de fer grans esforços per no fer-li 1.245 fotos llegint. I dissimulo la meva emoció tant com puc perquè no es pensi que té una progenitora desequilibrada. O que no s’ho pensi tant. He pensat que t’agradaria saber-ho, i també explicar-te que la fita em genera sentiments contradictoris.

Allò que llegeixen els nens

A casa, la primera que es va llegir els teus llibres va ser servidora. Sempre n’he sigut una gran defensora. Però quan sento que la teva saga crea lectors l’afirmació em rebenta. Repeteixo, no perquè pensi que els teus llibres no tenen prou mèrits, sinó perquè jugues amb avantatge.

No saps la sort que tens de viure en un país civilitzat. Aquí ens ho pensem, que ho som, però és mentida podrida. Els països civilitzats saben que cal cuidar i promocionar la literatura infantil i juvenil. I millor si és del país. En anglès teniu un verb que és una mica cursi però que em té el cor robat: to celebrate. I vosaltres celebreu els autors de literatura infantil i juvenil patris a tort i a dret, perquè al teu país es vol donar un missatge nítid: la literatura adreçada a infants i joves importa, i també importa molt que sigui escrita per autors locals. Aquí no. Aquí, per començar, la literatura infantil i juvenil importa un rave. I, a sobre, el que ve de fora sempre es considera millor. Les editorials compren drets a l’estranger i no venen gairebé cap dels nostres llibres. És difícil, diuen. Coi!, em dic jo, doncs feu com les cultures anglosaxones i no compreu tant… Ja ho veus, benvolguda J. K., em moro d’enveja per tu, perquè tot i suar la cansalada per arribar a publicar, quan ho vas aconseguir el sistema t’anava a favor. I jo me n’alegro, però també m’alegraré el dia que algun autor català aconsegueixi crear lectors a escala mundial i una progenitora espantosa li adreci una carta de sincer agraïment.

J. K., et guardo una ampolleta de vermut del Matarranya i, quan ens vegem, l’obrim plegades. Mil gràcies.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 2 d’abril de 2016

Formes verbals

dimarts , 10/05/2016

De tant en tant em dic que hi ha moltes coses que hauria de fer, i per aconseguir complir els objectius em faig llistes perquè el cap no m’esclati, com en aquelles fantasies terrorífiques que de vegades m’assalten els diumenges al vespre quan repasso el panorama de la setmana entrant. Són coses meves, de feina, i també n’hi ha moltes de relacionades amb els menors d’edat a càrrec (MEC) que, ai, em pesen a la consciència.

Hauria de…

Hauria de sorprendre al petit dels MEC preguntant-li quan fan set per vuit, així, de sobte. Tinc la sospita que em respondrà trenta-tres i que a les tasques sabudes hi hauré d’afegir el repàs de les taules de marres. I hauria de fer que, en acabar els entrenaments de futbol, fes els estiraments aquells que va recomanar-los l’osteòpata, i que ha fet més en mode realitat virtual que en carn i ossos. I ja posats a apuntar coses que hauria de fer si fos una bona progenitora, també hauria d’amagar totes les galetes i cereals de casa, i afirmar que se les han menjat un exèrcit de formigues amants dels glúcids i els hidrats de carboni, i provar que en lloc de tant de sucre esmorzin una mica millor.

Amb el mitjà hauria d’aprendre un idioma nou, com ara el bielorús, per provar a veure si així la comunicació millora. I també hauria de fer-li preguntes que no semblessin opressives i sí molt casuals sobre el primer llibre de Joc de trons, que diu que està llegint. Diu. I si les respostes no són les esperades, hauria de tenir prou paciència i comptar fins a 1.345.256 i llavors i només llavors suggerir-li alguna altra lectura. I amb la gran hauria de prendre mesures extremes amb les seves restes capil·lars, llargues, invasives, negres i brillants, i fer fotografies dels milions de llocs on deixa el seu rastre i que no són la brossa, i fer una exposició al vestíbul de l’edifici amb el títol El lavabo pelut i altres estances. Per no parlar de la mania de no fer servir el penjador de motxilles i bosses, que tan amorosament va bricolar el pare de les criatures, total per ser ignorat sistemàticament.

I amb tots plegats, hauria d’enfaixar-me la disfressa d’inflexible membre de la troica per recordar-los que casa no és un hostal i que ells també s’han d’arremangar, i que si no ho fan hauran d’acceptar les conseqüències. I quan pronunciï la paraula conseqüències a la disfressa de troica li haurien de sortir banyes, fum i olor de sofre.

…però potser no ho faré

Sí, hauria de fer aquest munt de tasques però em passa que he fet dimitir la forma verbal hauria de per ineptitud i assetjament laboral. En lloc seu he fitxat una altra forma verbal que m’explica acudits, i que sap que anar amb el coet al cul i l’angoixa al cor mai ajuda i que no és altra que aniria bé que. Amb l’ aniria bé que m’hi entenc millor, perquè sempre du posades les ulleres de 3D que tant m’agraden, i comprèn que si un dia m’oblido d’allò que aniria bé que, no és tan greu, i a sobre m’ha confessat que l’infern dels progenitors voluntariosos però poc complidors només és una llegenda urbana.

Així que aquí em teniu, refent la llista i apuntant les coses que aniria bé que fes servidora, i només de canviar la forma verbal em sembla que em sento més lleugera i que la podré enllestir millor i sense tant d’estrès. I, al final, en un rampell d’inspiració hi apunto: aniria bé que brindés de tant en tant amb vermut del Matarranya. I va i ho faig.

Publicat al suplement criatures. Dissabte 26 de març de 2016

Vacances

dimarts , 10/05/2016

Em passo tot l’any somiant en aquelles setmanes d’estiu que, com a bona autonta (perdó, autònoma, autònoma), em concedeixo durant el mes d’agost. Però que s’arribin a materialitzar de forma adequada de vegades no és fàcil, sobretot perquè a la nostra llar hi topen dues cultures mentals: la de la improvisació mediterrània i la del càlcul i la programació europees. O sigui, que el pare de les criatures és més propens a l’anar fent i servidora al mes de febrer comença a remoure’s inquieta per saber què coi farem sis mesos més tard.

Procés participatiu

Mentre a la vista no hi havia menors d’edat a càrrec (MEC) el que va imperar va ser la improvisació. Total, només érem dos, i teníem una edat en què, si t’entafores en un cau infecte per dormir, fins i tot ho trobes antropològic. Però l’aparició estel·lar dels MEC va fer emergir en mi una necessitat de saber el meu destí amb una mínima antelació. Aquella cosa de l’anar fent va haver de cedir espai a frases com ara “Què farem aquest cap de setmana?” o “I per Setmana Santa?”, i així successivament. Perquè, a més, calia sortir. Era imprescindible treure a pasturar aquells éssers carregats d’energia estàtica perquè fessin presa de terra a… on fos.

Ara els caps de setmana només servidora vol tocar el dos, sense gaire èxit. I les vacances d’estiu estan obertes a un procés participatiu i els MEC també hi diuen la seva. És un procés participatiu de pa sucat amb oli, perquè les propostes tipus “Vull anar a fer surf a Hawaii o Califòrnia” són descartades sense compassió, i perquè l’última paraula la tenim els progenitors.

Planificació

L’obertura democràtica no s’ha donat pas per creences progressistes, sinó per pur esperit pràctic. Els MEC tenen unes edats amb uns interessos massa diferents, i el pare de les criatures i servidora ens hem d’assegurar que el nivell de conflicte mentre fem les vacances sigui tolerable.

El problema no ve tant a l’hora de decidir sinó pel que ve després. Ja sabem on anar, fins i tot comprem bitllets (tot i que no sempre…), però cal pensar rutes, allotjaments, què fer… I massa vegades hem arribat a l’1 de juliol sense res tancat i amb un alt grau d’emprenyamenta per part meva, ja que llavors tinc la sensació que arribarem a les vacances i marxarem, sí, però dormirem sota un pont o pagarem uns preus abusius per viatjar. És absurd, perquè sempre passa el mateix, que si no empenyo allò no es mou, i sé que hi ha canvis que no es donaran mai. Coi! El pare de les criatures també té dret a ser imperfecte.

Així que aquest any m’he dit a mi mateixa que a partir d’ara m’aprofitaré del buit de poder que deixa el progenitor-improvisador en aquest assumpte, i manaré i faré el que em roti. He obert un procés participatiu de cinc minuts (“Qui té un suggeriment per a les vacances d’estiu? Ningú? Bé, doncs jo sí. Què us sembla? Perfecte, oi? Gràcies”) i, en un rampell d’eficàcia, he trobat apartament i bitllets, els he comprat i reservat i ja ho tinc tot lligat. Sé que hauria d’estar contenta, però estic esmaperduda. No hauré de pensar res perquè el destí no és la primera vegada que el trepitgem. No patiré per les reserves. No hauré de deixar anar indirectes tipus “Ehem, mira, aquesta guia del lloc tal és per a tu, de regal, eh que bé?” ¿Seré capaç de superar un juliol amb tanta bonhomia? No en tinc ni idea. En tot cas, ja us ho explicaré d’aquí quatre mesos.

Publicat al suplement criatures el dissabte 19 de març de 2016

Objectes caducats

dimarts , 10/05/2016

Sovint he sotmès casa meva a ràtzies dignes d’Àtila, el monarca dels huns. He reciclat, regalat, ofertat, endinyat, vehiculat i llençat tota mena d’objectes que ja no ens eren necessaris. I la majoria de les vegades ho he fet de forma totalment unilateral, sense establir el consens democràtic esperable en una llar de pijiprogres del barri de Gràcia de Barcelona. I sense manies, tu, sense manies. Per això, quan avui m’he dedicat a col·laborar en la recerca d’una flauta que sembla haver estat abduïda per un forat negre, m’ha sorprès topar, encara, amb tants objectes innecessaris.

Expulsió

“Què ha passat? Com he pogut obviar tanta matèria sòlida sense cap destí pràctic?”, m’he preguntat alarmada, amb aquell tic de perfecció que es dispara com una molla cada cop que em despisto. Per sort, així que la perfecció treu el nas, actuo com aquell joc dels talps que has d’aporrinar a cop de martell, i la desactivo amb respostes que són cops de mall: tinc tres menors d’edat a càrrec (MEC) de certa edat que, tot i que ja no necessiten que servidora funcioni com una webcam permanent, em demanen una dedicació total com a proveïdora de serveis i com a radar (sí, Juanjo Fernández, sóc una progenitora radar qualsevol…). Però, de fet, m’importa un rave perquè hi ha tants objectes caducats que el que cal és actuar, m’he dit. Però de nou m’he regalat una aporrinada d’imperfecció. Potser, només potser, aquesta vegada no cal que ho faci jo mateixa.

En primer lloc m’he dedicat a fer un diagnòstic. He detectat una caixa mitjana curulla de ninotets de plàstic inactius des de fa vint-i-quatre mesos. Així que els he enganxat una etiqueta prou eloqüent: “Expulsió”. El mateix ha passat amb els trencaclosques, a qui ningú ha fet cas… mai. Jo mateixa m’he dit de vegades que podria fer el del Barça o aquell altre dels cavalls salvatges que li van regalar al mitjà, i que va heretar el petit, per entrenar la paciència i la bonhomia. Però he tingut molts altres centres d’interès que m’han permès practicar la paciència i la bonhomia, o intentar-ho, ehem. Així que també els he enganxat l’etiqueta d’expulsió. I després he detectat els jocs de taula. A casa som cinc éssers vius, més el conillet d’Índies mutant que porta camí de ser el més longeu de Barcelona, i només som tres els entusiastes dels jocs de taula. I, d’aquests tres, dos ja s’han fet massa grans per jugar al parxís dels barrufets. Així que, au!, més etiquetes d’expulsió per als jocs infantils. I el mateix he fet amb els instruments musicals que, evidentment, ningú fa servir, però que em toquen el que no sona quan apareixen als llocs més insospitats.

Pla malèfic

He seguit, implacable, enganxant etiquetes a tort i a dret (la baldufa sense fils mig trencada, fora, les disfresses que s’han quedat petites, lluny, unes caixes de ceres que, tal com vaig preveure, ningú ha fet servir per desfogar-se creativament, adéu, etc.) i, quan he acabat, en lloc d’executar jo mateixa les expulsions via donació o trinxament o reciclat, he decidit esperar. A casa no ho saben, però el primer cap de setmana que faci mal temps o un fred d’aquell que t’encongeix els deltoides, nyac, obriré els armaris i els obligaré que siguin ells mateixos els que decideixin el destí dels objectes i, a més, els transportin a la seva nova llar. Així que, Tomàs Molina, fes el favor d’anunciar borrasca, que tinc ganes de riure una estona. Gràcies.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 12 de març de 2016

Tristesa

dimarts , 10/05/2016

Aquesta columna sempre està escrita amb to humorístic. Això no significa que el que hi expliqui m’importi un rave. Tot el contrari, ja sabeu que el meu lema és “La perfecció mata i l’humor salva vides”. I avui intentaré parlar d’un tema que sembla tot el contrari de l’humor sense que ploreu: la tristesa. I no la dels menors d’edat a càrrec (MEC) quan s’adonen que no els organitzaré una festa d’aniversari amb karts, entrepans colesteròlics i llaminadures per acabar d’accelerar-ho tot. Em refereixo a la que sento com a progenitora de tant en tant.

Tabús

Quan ets progenitor se’t permeten certes llicències. Pots estar content, molt content, perquè coi, els MEC donen alegria, molta, molta. També pots estar esgotat, tot i que tampoc cal que ho expliquis gaire, perquè molesta una mica que algú que ha volgut tenir fills perquè li ha donat la gana comuniqui que està al límit de les seves forces. I fins i tot pots estar indignat, perquè hi ha molts motius per indignar-te sent progenitor (les inexistents ajudes a la família que recorden aquell acudit de l’Eugenio: ¿Hay alguien más? ; la nul·la cultura familiar que hi ha a la nostra societat, que es resumeix en la mirada d’odi que sempre et llança algú quan el nen plora en un autobús, etc.). Però trist, mira, no, val més que no estiguis trist. Per això quan alguna vegada he explicat que estava trista perquè havia passat alguna cosa amb algun dels MEC, sovint l’interlocutor ràpidament m’ha aportat una solució o una frase màgica perquè esborrés la tristesa del meu cervell i després ha parlat del temps i de la sequera.

I coi! De vegades estic trista, i no vull esborrar-ho tot tan ràpid. Per exemple, quan he tingut una topada amb algun dels MEC amb aquella intensitat salvatge de les lluites de Joc de trons i, després de l’emprenyada i de la gestió de l’emprenyada, el que queda és la tristesa, perquè veus que aquell MEC no t’ha entès, o tu no l’has entès a ell. O perquè s’equivoca, i tot i saber que he de permetre que ho faci veig que tot allò serà un sidral descomunal. O perquè m’adono que no avancem i la cosa no sembla que millori. O perquè aquella dificultat persisteix o augmenta i no puc fer-hi res. I durant un dia, o dos, o més, estic trista. I tampoc és tan greu estar-ho. Mai he notat que se’m destenyeixin més els cabells blancs quan no salto d’alegria pels carrers. Ni tampoc acostuma a fulminar-me cap llamp. I en canvi, quan algú ho detecta i jo comunico el diagnòstic, la incomoditat de la conversa és evident.

Por

He arribat a la conclusió que la tristesa fa por. En primer lloc perquè es llegeix com una mostra d’imperfecció, un error del sistema, un avís que hi ha alguna cosa que no funciona, i es disparen les alarmes ( warning, warning, warning!). I en segon lloc, perquè la tristesa s’ha convertit en un tabú. Tots hem d’estar permanentment feliços i a mi, tanta felicitat, m’està començant a tocar els pebrots. Però per sort sóc la pitjor mare del món, i el títol honorífic comporta avantatges i prerrogatives com les d’explicar el que em ve de gust i poder portar la contrària a la secta majoritària de la felicitat absoluta. Perquè sí, servidora de vegades està trista i no tinc ganes que ningú m’espatlli el moment. I perquè sense aquesta tristesa sé que no podré gaudir de la mateixa manera de l’humor desenfrenat, de les petites alegries i de la normalitat dels dies de cada dia.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 5 de març de 2016

El petit de tres

dimarts , 10/05/2016

El veig entrar a l’habitació que comparteixo amb el pare de les criatures, feliç, rialler, amb ganes de jugar. Es llança sobre el llit i oblida que allò no bota, que el pressupost no té ganes de disminuir per culpa de la compra d’un nou somier, que ja li hem dit mil cops que allò no és el circ. Però tant és. Ni el pare de les criatures ni jo li diem res perquè ara mateix ell és l’únic dels menors d’edat a càrrec (MEC) que té unes ganes extremes de riure i jugar amb nosaltres. I això és molt més important i valuós que un somier nou. O gairebé.

Envasat al buit

Llueix el plomall de cabells punxeguts que se li formen al remolí, rebels i persistents i, en contemplar-lo, entendrida, se m’acut que podria envasar-lo al buit, o liofilitzar-lo o congelar-lo. Perquè de sobte he començat a sentir un “tic-tac” esfereïdor. No és el “tic-tac” de Pablo Iglesias. No és el “tic-tac” que senten algunes dones quan s’acosten a determinada edat i encara no tenen fills. Ni el “tic-tac” d’alguns homes que pensen més sovint del que els dóna la gana admetre en la possibilitat de tenir descendència. No, és un “tic-tac” matemàtic, que m’anuncia que el petit de tres té deu anys i que, ergo, li queden dotze mesos, potser vint-i-quatre, de joiosa convivència amb els seus progenitors. Caguntot.

Això no vol dir que a partir de llavors passi a ser Alien, el tercer passatger (sí, ja sé que era el vuitè, però jo no tinc vuit MEC). Però és molt probable que deixi d’apuntar-se a les meves propostes de sortida per Collserola, mitja centèsima de segon després que l’hi formuli. Sé que sospirarà, que abans de dir-me res rodolarà pel sofà, com si el contacte de la seva pell amb la tapisseria fos la seva autèntica font d’energia, que en lloc de fer un bot s’alçarà a poc a poc, i que llavors, en la millor de les ocasions, m’hi acompanyarà. Que quan servidora torni a enganxar un virus idiota, a ell ja no se li acudirà sopar al costat del meu llit, assegut en un tamboret, improvisant una taula amb un altre tamboret, mentre juguem a la cadena de paraules i ell riu quan en lloc de dir una paraula es tira un pet. Ni anirà per casa exclamant que aquell ha sigut el millor sopar que ha viscut “en molt i molt de temps!” “El millor sopar!” I encara estaré prou satisfeta si en aquelles circumstàncies em porta una torrada i no me l’ha salat més del compte. O m’hi ha tirat pebre.

Joan

I llavors, quan estic a punt de lligar-lo en forma de farcell per iniciar un correcte envasat al buit, recordo el J. És un dels meus nebots i també el petit de tres. I el record em tranquil·litza perquè el J. va seguir acompanyant els seus pares en viatges i sortides fins fa ben poc. D’acord, ja no saltironava ni s’estimbava cada dos per tres, ni s’electrocutava amb les tanques pel bestiar quan oblidava que estaven electrificades, ni altres coses igual de gracioses que feia quan era petit. Però quan obria la boca no deia gaires penjaments, o cap. I jugava sense problemes amb els seus cosins, fins i tot amb el meu MEC número 3, amb el qual es porta vuit anys. I fins i tot xerrava amb la seva tieta sobre llibres i diaris i altres temes interessants.

I pensant en tot això em calmo i oblido el cordill, l’envasat al buit, la crionització i altres mesures extremes. I recordo que m’he jurat sempre que mai convertiria els MEC en uns bonsais. Que creixi, doncs, i alea jacta est. Però si s’assembla al model del seu cosí, doncs, ehem, molt millor.

Publicat al suplement Criatures, el dissabte 27 de febrer de 2016

Somni de pop

divendres, 26/02/2016

Quan va néixer el segon menor d’edat a càrrec (MEC) vaig reconstatar que la natura no és gens sàvia. Si ho fos, al mateix instant del part a mi i al pare de les criatures ens haurien aparegut dos braços suplementaris. El nostre aspecte físic hauria adquirit una aparença peculiar, però també la mar de pràctica, ja que amb aquells braços extra hauríem pogut arribar a tot. Però no va ser així i ens vam haver d’adaptar. Tot i que de tant en tant encara somio que sóc un pop, i que, amb els meus vuit braços, entomo sense problemes el que ara és una llista eterna de tasques i responsabilitats diàries. I sospito que el pare de les criatures té el mateix somni que jo. Exacte. Clavat.

Equilibri

Els tres MEC ja tenen una edat. No cal que els netegem els morros després d’oferir-los/endinyar-los el puré de verdura (ah!, que bonics els dies en què no calia donar explicacions sobre el color verd dels aliments…), no és necessari que els fem de guardaespatlles, de monitors, de webcam constant. Fan, entren i surten. El petit menys, però deunidó. Podem seure al bar i prendre un cafè, i dos i tres, i més coses encara, mentre ell juga a ping-pong amb els amics, a la placeta. I tot i que encara cal revisar-li l’agenda de tant en tant, als dos grans ja no. Però això no vol dir que no hi hagi feina a fer. N’hi ha molta. Però a casa, entre el pare de les criatures i servidora, ens l’anem repartint i, mal que bé, anem fent en un equilibri que de tant en tant se’ns desmunta.

Com quan van trucar els tutors de tots tres i ens van explicar coses, necessitats, demandes. I davant dels nostres ulls el dia a dia es va convertir en aquell joc infantil en què una colla de talps apareixen de sota el tauler i el jugador els ha d’anar enfonsant de nou a cop de martell. Però no deixen d’aparèixer i el jugador, desbordat, no pot assumir-ho.

Insomni

Quan això passa no puc dormir. I com diu el meu amic Martín Piñol, se’m desboca la bèstia. Per molta lliçó d’imperfecció que m’hagi aplicat, el meu cervell entra en mode monologuista descordat i es fustiga a cops de patiment. Són nits en què em pregunto com vaig poder pensar que estava capacitada per ser progenitora de tres fills, quan en aquell moment m’adono que només ho estic per ser-ho, com a molt, d’un fill únic. O en què em cago en tot perquè no em va tocar ni el Gordo, ni la Grossa, ni el Nen, i tant el pare de les criatures com servidora encara hem treballar, o intentar-ho, en lloc de dedicar moltes més hores als nostres MEC. O en què somio tenir una feina senzilla i plana, que no m’obligui a tenir sis carpetes mentals obertes, tal com em passa ara.

Risc de col·lapse

Perquè les sis (o set o vuit) carpetes mentals professionals, combinades amb les deu (o onze o dotze) carpetes mentals maternals, situen el meu cervell en un greu perill de curtcircuit. Per què no em van aparèixer aquells refotuts braços suplementaris? Em repeteixo, embogida de son i amb ganes que hagin passat deu o quinze anys i que, en teoria, tot estigui una mica més encarrilat.

Però la nit s’acaba i, tot i que morta de son, em desperto més tranquil·la, més lúcida. I el pare de les criatures també. No, no hem mutat en uns progenitors pop. I ens diem que mira, que arribarem fins on podem arribar. I que amb només dos braços quedem més afavorits. Però molt més.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 13 de febrer de 2016