MARC SERRANO I ÒSSUL

Donar el pit fins que es vulgui

¿Durant quant de temps cal mantenir la lactància materna? Dependrà de la voluntat i de les possibilitats

Una de les fotos de l'exposició 'Lactancia infinita', del madrileny Gaby Riva Zoom

“Lactància prolongada” o, més ben dit, “ininterrompuda”: no estroncada per cap factor extern llevat de la rescissió, de mutu acord, del contracte subscrit, lliurement, entre mare i fill. Que s’allarga fins que tots dos vulguin i perquè volen. Retingueu aquest concepte. Científics o militants, els defensors a ultrança dels avantatges d’alimentar els nens amb el que els donen tots els mamífers (llet materna) no es cansen de dir i redir del dret i del revés a tothom que els vulgui escoltar que l’OMS aconsella fer-ho, amb alimentació complementària, fins als dos anys si més no -almenys, com a mínim, pel cap baix-: donar el pit 24 mesos, 730 dies. O més. O molt més. Sense topall. Parlem d’aquest “si més no”. De les existents però poc visibles mares lactants de nens de més de dos anys, malgrat les presses d’una vida moderna que ha incorporat les dones al món laboral, i malgrat, també, l’amenaça del tabú ancestral d’alletar un infant que ja no és un nadó en una societat de tradició judeocristiana.

Col·laboradora de l’espai Moviment Nat, de Sabadell, Neus Querol és consultora d’alletament amb l’aval del prestigiós certificat internacional IBCLC. No hi ha, avisa, un únic criteri que marqui a partir de quan s’escurça o s’allarga la lactància, ja que, a més de factors biològics, n’hi ha de socials, econòmics, culturals, religiosos... “Antropològicament, la lactància podria durar, ben bé, fins als sis anys”, apunta. (Sis, societat: sis!) Querol explica que el primer document que hi posa termini concret és el codi d’ Eixnunna, una llei mesopotàmica que, dos mil·lennis abans de Crist, ja fixa l’alletament fins als tres anys, també comú a l’Índia vèdica, a l’antic Egipte i a la Roma clàssica. L’experta celebra que la lactància duri més ara que al principi de la seva carrera, fa dues dècades. Cita l’Enquesta de Salut de Catalunya de fa dos anys, segons la qual reben lactància materna (o bé mixta) un 81% dels nadons nounats, un 51% dels que ja han complert sis mesos i un (ja minoritari) 24% dels que han fet l’any.

No hi ha un únic criteri que marqui a partir de quan s’escurça o s’allarga la lactància

Preguntem a Querol què aporta a la mare i al fill, objectivament, no dir “prou” passat l’any. Cita estudis que indiquen que, a partir de llavors, mig litre facilita al nen el 29% de les proteïnes, el 36% del calci i molt bona part de les vitamines A, B i C que necessita. “I, a més, té més quantitat de greixos i més contingut calòric”, hi afegeix. I la mare, fredament, ¿què hi guanya? “Protecció contra alguns tipus de càncer de mama i osteoporosis”, proporcional al temps dedicat. I, sobretot, els intangibles: “Una quantitat de contacte corporal que facilita l’enfortiment del vincle, la interacció mare-fill, la comunicació” abans que el menut parli amb fluïdesa. Llavors ja no és tan indispensable, oi? “A mesura que passa el temps, l’infant desenvoluparà el seu propi sistema immunitari, i això marca, una mica, un abans i un després en la lactància. Per tant, clarament, és molt important els primers mesos de vida; després, també, però podríem dir que no és tan imprescindible”.

DECIDIR EN LLIBERTAT 

L’experta dóna pistes perquè cada mare, cada família ho gestioni: “Com a mamífers, hauria de ser habitual donar el pit més enllà dels dos anys -afirma-. El que és difícil d’entendre és que les polítiques de salut i les polítiques laborals es contradiguin. Se’ns diu «Dóna el pit sis mesos exclusiu» però també «Tens 16 setmanes de baixa maternal»”. Querol convida a ignorar els mites: “Hi ha dones que volen donar el pit més enllà dels sis mesos i es veuen qüestionades, i altres que tenen una gran pressió perquè han de donar el pit. Seria genial que tothom en tingués la informació rigorosa i que cada persona pogués decidir en llibertat; per a mi, ho haurien de fer la mare i el fill”. De nou, l’escletxa social: “Les dones amb nivell cultural alt donen més temps el pit”. Com decidir quan ho deixem? “El punt final arriba, t’ho garanteixo”. Exigeix, creu, que els professionals de suport a l’alletament tinguin els prejudicis “ben controlats” i que n’informin amb rigor. “De vegades, la mare ja en té prou; altres vegades, és la criatura; sovint, tots dos troben la manera de viure aquest moment d’una manera màgica”.

"Com a mamífers, hauria de ser habitual donar el pit més enllà dels dos anys"

Neus Querol - Consultora d'alletament

REALITAT VISIBLE

Cap estudi no ho desaconsella -al contrari- i no hi ha esclavitud ni dependència, sinó que evita tallar la lactància i els seus beneficis; a més del nutricional, l’immunitzador, l’afectiu... Ho defensa, convençut, el fotògraf madrileny Gaby Riva, especialitzat en maternitat. Pare d’una nena de sis anys que encara pren pit matí i vespre -i d’un de dos que també-, combat la “imatge molt errònia” de la lactància ininterrompuda de la millor manera que sap: fotografiant-la per aportar el petit gra de sorra a la “lluita constant contra el bombardeig d’opinions gratuïtes, creences infundades i judicis a cegues” sobre el tema. Única, ara inactiva i amb ressò internacional, l’exposició Lactancia infinita s’estrenava, a l’octubre, al Centre de les Arts del municipi madrileny d’Arroyomolinos, i ha estat, també, a la UNED. Retrata, en tot d’escenes quotidianes, 14 mares amb fills de més de dos anys que, sí, encara mamen. Us haureu de conformar a veure’n les fotos a Gabyriva.com, si bé n’ofereix la itinerància.

En una de les 14 imatges, la seva dona i els seus nanos, el perquè de tot plegat: “Vaig començar a fer fotos d’una forma més intensiva amb el naixement de la meva filla gran, però va ser quan va néixer el petit quan es va convertir en una necessitat”, relata a l’ARA. Va passar dels casaments a la maternitat: embarassos, nadons, famílies i, per sobre de tot, parts, que el fascinen. La mostra l’hi va suggerir Almudena Rodríguez, mestressa del centre d’oci familiar Juntitos y Revueltos, de la tercera localitat amb més natalitat del Regne, que explica: “Sorgeix de la necessitat de mostrar a la societat que la lactància en nens, no només nadons, existeix i és normal. Cal visibilitzar-la i normalitzar-la passats els dos primers anys”. Ell ho rebla: “La lactància és la forma natural d’alimentar el fill, i això inclou no posar-hi condicions de temps ni forma, sempre, esclar, que no suposi cap nosa per al fill ni la mare. Estic encantat que la meva parella hagi pres la decisió de no posar fi a la lactància dels fills atenent a criteris de calendari imposats de manera externa”.

Les mares són d’Arroyomolinos mateix, localitzades a través del blog de la que va tenir la idea o gràcies als contactes de Rodríguez en un grup de criança; els nens tenen, tots, més de dos anys, i n’hi ha de fins a sis. Per què no han deixat el pit? “Cadascuna té un motiu per alletar. En el meu cas i com a gestant del projecte -se sincera Rodríguez-, podria respondre a aquesta pregunta amb una altra: i per què no hauria de seguir?” L’ambició del propòsit de Lactancia infinita contrasta amb l’austeritat de la seva producció: “Cada mare paga el revelat de la imatge i el marc”, i, en acabat, se la queda, apunta l’autor, que agraeix haver pogut treballar-hi en pau: “La veritat és que no vam tenir cap problema, tot i que sí que haig de dir que, en alguns casos, vam ser una mica furtius per evitar problemes, i, en altres, ens van demanar que no esmentéssim el lloc”. El resultat de la feina feta transmet, amb escreix, el missatge de Gaby Riva: “La lactància no té terminis de caducitat i no hi ha un lloc concret on el teu fill necessiti sa mare. És una qüestió de persones normals en activitats normals i que només requereix una premissa per part de la resta, respecte”. Ni que sigui només una mica.

L’ANNA I EL LLUC: 36 MESOS DE PIT (PER ARA)

Com el primer dia. Tres anys després del naixement del seu fill Lluc, la barcelonina Anna Mellado el continua alletant. Per què? “Perquè a tots dos ens agrada, perquè és el mètode més efectiu perquè s’adormi, i perquè té una malaltia del ronyó, i el pit li va molt bé per mantenir les defenses altes”. Per a què? “Intimitat i oportunitat per al contacte físic i les moixaines. A més a més, ell s’està alimentant”. Quan? “Normalment, només fem pit abans d’anar a dormir, i, algun cop, a la tarda, quan surt de l’escola bressol. Quan està malalt, ell mateix n’augmenta la demanda”. Fins quan? “Mai no hi he posat una data d’acabament, però, ara que està a punt de fer tres anys, ja en començo a tenir ganes”. Un sol desavantatge: “El meu company no em pot substituir”, diu, i somriu. Admet que ha percebut rebuig, però no l’afecta: “No escolto a ningú”. Al seu entorn, altres mares donen el pit més enllà dels dos anys que l’OMS recomana -i que ella reivindica-: “Seria lactància prolongada per a qui? És una elecció molt personal i que també ve donada per les circumstàncies”.