ARA Criatures

Àvies conciliadores

“L’amabilitat és el llenguatge que els sords poden escoltar i els cecs veure.”

Mark Twain

S’ha retre un homenatge a tantes àvies que, o bé per estar jubilades, o bé perquè no havien treballat fora de casa –a la llar sí, i molt–, ajuden a conciliar la vida de treball i de família donant tranquil·litat als fills i néts, gràcies a la seva disponibilitat. La seva tendresa està molt ben recompensada, només cal escoltar a molta gent jove quan parlen de l’àvia, sobre tot la d’aquests nois i noies a qui l’àvia els ha explicat contes quan eren petits, els ha amanyagat i els ha gronxat. No s’oblida mai el tracte que s’ha rebut!

Els temps que ens ha tocat viure no són ni millors ni pitjors, simplement són diferents, com diferent és la circumstància de què ara està molt ben vist que la majoria de les mares joves treballin a casa i fora de casa. Si faig esment d’aquest fet és perquè a la majoria de les àvies – tot i que molts avis també ho han fet i ho fan – ens ha tocat participar més que abans a la llar dels nostres fills per ajudar a conciliar aquesta vida de doble  treball de les mares.

Val més viure aquesta època amb optimisme i sense queixar-se’n, i conviure amb els que tenim més a la vora amb una actitud positiva

“No dir més del que faci falta, a qui faci falta i quan faci falta”

André Maurois

Últimament he hagut d’anar amb l’AVE per fer una conferència a Madrid i anar i tornar el mateix dia i a Saragossa, per estar amb els meus néts que hi viuen, i no cal que us expliqui les avantatges d’arribar amb tanta rapidesa per trobar-me amb ells.

Ara bé, em preocupa l’utilització del mòbil durant el trajecte. Em sap greu que es parli tan fort i que s’expliquin tantes històries dels altres relacionades amb els desenganys de l’amor, les reestructuracions de les empreses i, que tots els que no telefonem hem de saber els noms de les persones que es diuen amb total falta de discreció. Per tot plegat, m’ha semblat avui oportú pensar-hi per parlar-vos del valor de la discreció, un valor que ajuda a encaixar la peça del trenca closques de la convivència.

“Avui, més que mai, es fa palès que els pares hem d’aprofundir en aquesta qualitat.. En el diccionari del IEC trobem aquesta definició de discreció: “manera de comportar-se de qui no fa sinó allò que convé de fer, de qui no diu sinó allò que convé de dir, que sap callar allò que li ha estat confiat”.

Molts fills, especialment adolescents, es lamenten dels seus pares que, o bé per vanagloriar-se, o bé per queixar-se, expliquen les confidències que els han fet. Aquest seria un defecte que influiria en la confiança que ens haurien atorgat, seria ni més ni menys seria airejar les seves emocions i la seva intimitat. Tampoc entendrien les ironies ni bromes que els féssim  sobre els seus maldecaps. Convé escoltar i no comentar mai el que ens confien, hem de considerar que allò seu és molt preuat, encara que als adults ens semblés una nimietat.

Amb la qualitat de la discreció neix el discerniment per saber quan és prudent preguntar o quan cal esperar per fer-ho, ja que és convenient respectar la intimitat del fill i tenir paciència per rebre la confidència; hem de distingir quan és el moment..! La persona discreta no imposa, no coacciona sinó que observa i acompanya, reconeixent que ella també té defectes; per tant, no es sobta de res i, amb  aquesta comprensió, anima als seus a estar tranquils i confiats i amb les espatlles ben guardades…”

De tota manera, jo hauré de seguir agafant el tren amb l’alegria de fer molts petons als meus néts. Tant de bo que no em torni tafanera i encerti  amb l’encaix de la discreció pel bé dels meus ..!

“ La llibertat suposa responsabilitat. Per això la majoria dels homes la temen tant”.

George Bernard Shaw

Avui us explico una petita anècdota que em va passar.

Era la segona hora de la tarda. Em trobava en una escola finalitzant una conferència, mentre les criatures dels pares que hi assistien estaven jugant a una altra aula. Una mare jove es va aixecar, es va acomiadar, i vaig agrair-li l’assistència, jo creia que anava a recollir al seu fill a la classe del costat on jugaven. Llavors, em va alegrar i sorprendre la seva sinceritat:

−Tot el que ens has dit ha estat molt interessant, però ja veig que l’únic remei que tinc és començar a millorar personalment; m’has fet pensar que era jo la què havia de canviar i no hi estic disposada, tindré massa feina per a fer aquest esforç.

Què bé el que va reflexionar!!! Li vaig demanar si es podia tornar a asseure’s. I ho va fer de bon grat.

Només li vaig dir amb molt d’afecte doncs la comprenia perfectament, tenia tota la raó del món:

-Sis plau, quedat, escolta, no tingues pressa.

Estava previst un col·loqui en el que, com es sabut, un pot expressar-se lliurament i amb les intervencions de tots es clarifiquen moltes idees, tant per el que parla (jo és quan aprenc més) com per els que escolten. Precisament el col·loqui és per mi el millor de les xerrades i desitjava que hi fos.

Ella va poder veure que es poden aconseguir petits objectius amb paciència i aturant-se sense esperar resultats a curt termini i estar tranquil·la ja que quan es fa el que és pot no s’ha de tenir per res sentiments de culpabilitat i, desprès es té més temps per contemplar el que es fa com les dues nenes que il·lustren aquest post. I la educació dels fills es porta a terme amb més goig.

Coneixement propi i dels fills

 “El nostre cor és com la terra, que té una part de llum i una altra d’ombres. Davallar per conèixer-lo bé és molt difícil, molt dolorós, ja que sempre costa acceptar que una part de nosaltres està a l’ombra.”

Susanna Tamaro

Llegint aquesta frase del llibre Estimada Mathilda de Susanna Tamaro, una autora per mi  molt estimada, m’ha vingut al cap aquesta reflexió sobre la importància del coneixement personal per així estimar-nos millor i de retruc saber conviure millor amb els nostres fills i familiars.

Quan ens trobem que tenim ombres no cal desanimar-nos, és important descobrir-les per saber quin és el nostre punt dèbil i enfortir-lo, fent petits esforços de superació personal. Si assumim que estem carregats de defectes, ens augmenta la comprensió vers els altres. Quasi diria… menys mal que en tenim! Vol dir que som normals i amb prou capacitat per educar bé els fills.

Alhora, el coneixement del caràcter de cada fill, així com les seves etapes de desenvolupament, segons l’edat, seran imprescindibles a l’hora d’educar-los. Els fills són diferents i els hem de tractar de forma diferenciada. A un fill tímid, per exemple, no podem dir-li “no et surt la paraula de la boca” ni a un malgastador no li direm: “ets generós”. Sempre podem dir el que està bé o el que està malament però mai “etiquetar”. Ja veiem que en aquest exemple de la timidesa o de la generositat ens estaríem equivocant.

Per mantenir unes bones relacions familiars, doncs, hem de considerar als nostres fills persones úniques amb qualitats i limitacions, com cadascun de nosaltres i fonamentar la convivència en el coneixement propi i els dels fills.

Tractar de millorar-se un mateix és empresa que dóna millor resultat que tractar de millorar els altres

Noel Clarasó

Hem de reconèixer que per tenir una bona convivència amb els nostres, el millor és deixar l’amor propi a la butxaca. Tampoc són bones les susceptibilitats ni guardar temps i temps paraules que ens han dit per preses o en moments de cansaments i a les que hem donat excessiva importància.

El mal que ens rosega és, com sempre el nostre ego i us ho explico amb aquesta anècdota de la meva estimada Mafalda. Que no ens succeeixi com al Guille, el seu germà, aquella vegada en que ella el va trobar plorant desconsoladament:

−Què et passa, Guille?

−Em fan mal els peus –va respondre.

Mafalda es fixa en els peus de la criatura i li explica:

−És clar, Guille, t’has posat les sabates canviades de peus, les tens al revés.

Guille, després d’un instant per a comprovar el fet indiscutible, comença a plorar més fort.

−I ara…, què et passa?

− Ara em dol el meu orgull.

El primer enemic el tenim dins nostre: és l’amor propi, germà petit de l’orgull, que ens fa cecs al respecte. En educació familiar, i no només en educació familiar, això és un problema, ja que hem d’admetre que, per descomptat, no som els més savis del món ni tenim sempre la raó de tot. Aquesta actitud molesta especialment als nostres fills. La rigidesa és mala companya de la comunicació !!!

Necessitem establir diàlegs, però sense oblidar que les idees no s’imposen sinó que es proposen. Recordem que els fills cerquen en nosaltres la coherència entre el que diem i el que fem. Siguem tolerants, siguem respectuosos; si desitgem que ho visquin ells també ho hem de viure els adults.

Mai hem de parlar “fent sentències” sinó amb tacte i afectuosament, estant sempre oberts al diàleg.

“No és el martell el que deixa polides les pedres, sinó l’aigua amb la seva dansa i cançó.”
Rabindranath Tagore

Enceto aquest blog amb il·lusió. Una petita gota d’aigua en mig de l’oceà blocaire, però una gota d’aigua clara, sincera, fresca i festiva i amb continguts, fonamentats en la meva experiència i vivències. Una petita gota d’aigua que ens animi a seguir endavant en bé d’una bona convivència entre tots els del nostre àmbit familiar i els del nostre entorn.

Tots els pares ens trobem amb contrarietats quotidianes, petites punxades que ens fan trencar la closca per encaixar totes les peces com el puzle que encapçala aquest blog. Segurament també ens arribarà el moment d’incorporar el fer malabarismes i fer de saltimbanquis… tot sigui per aconseguir la capacitat d’emmotllar-nos i adaptar-nos als canvis de la mateixa vida, una vida que no és com un calaix que s’obre i es tanca, ni com un museu, sinó més aviat com un obrador a on hi ha força moviment.

Comencem doncs amb bons ànims i ensenyem a navegar als nostres fills i néts pels mars de la vida.

Seguim…

Victòria