ARA Criatures

És fàcil ser lliures

És tard, he anat escrivint i escrivint el proper llibre i veig que em queda una mica d’ànim per fer una entrada al blog. Ja us confeso que sóc una noctàmbula, és l’hora que puc escriure sense interrupcions. Mira que és maca la nit!

I ves per on va de reflexió seriosa. Tot i que va de llenties. És tard, ja ho he dit, i em sembla que tinc el sopar tan digerit que quasi quasi envejo Diògenes; en menjaria un bon plat!

Qui no ha après a menjar llenties, d’adult podria ser un esclau, com ara aprendrem d’Aristop. Jo no ho seré perquè m’agraden molt les llenties i n’he après a menjar, i tu?

La història diu:

El filòsof Diògenes estava sopant llenties quan el va veure el filòsof Aristop, que vivia confortablement a base d’adular al rei.
Aristop li va dir a Diògenes:
- Si haguessis après a ser submís al rei, no hauries de menjar aquest fem de llenties.
Diògenes li va replicar:
- Si haguessis tu après a menjar llenties, no hauries d’adular al rei.

Encara que semblava que Aristop no tingués problemes, no podia ser feliç perquè havia canviat la seva llibertat anterior per un grapat de comoditats i d’egoismes que el feien esclau del rei. Vivia sense responsabilitat, esperant atipar-se, xuclant dels altres i prou, sense criteri propi i per tant, sotmès a totes les opinions sobre moda, plaer o consum, preocupat només de quedar bé amb tothom perquè el rei estiguis content.

Bé i ara a pensar-hi o a fer llenties. Segur que la nostra Cristina, blocaire, o l’Ada que està pel facebbok, pot ser ens donaran alguna recepta ben bona aprofitant que amb un plis plas les trobarem cuites a la botiga de “llegum cuita” o en uns magnífics pots de vidre. Elles ens pot indicar un sofregit o una salseta per donar-li un gust que li agradaria a l’Aristop i estaria menys dominat pel rei.

Aquesta és la qüestio afegir algun ingredient per alegrar la vida, sense caure en esclavatges que malmentin el bé més preuat: la llibertat.

Empatia vers els de l’entorn

“L’únic que es necessita perquè el mal triomfi és que els homes bons no facin res.”
Ermund Burke

Amb una frase ben interessant que ens encoratja a la bondat, avui us deixo el fragment d’una carta adreçada als Reis d’Orient (… ja sé que encara no arriben, eh?) que va ser guanyadora d’un premi infantil de l’Eduard.

Us la deixo ja que no m’agrada gens veure que a vegades el nostre cor podria tornar-se una mica de pedra tant per les incomprensions que rebem com per quedar-nos aïllats amb les propies batallates sense pensar amb les dels altres.

Alguna vegada ens trobem capficats amb els nostres problemes, que en tenim i no els inventem i encara ens fan la vida més complicada. El dia a dia i la convivència ens porta sovint prou dificultats i cansaments per no saber veure el que no és visible als ulls.

Les criatures, en canvi, són com esponges que ho absorbeixen tot i saben agrair qualsevol gest que reben.

Quan ens transformem en adults anem a menys i aquella esponja que absorbia les bondats de l’entorn s’ha convertit en una pedra que deixa relliscar l’aigua. Ens quedem només amb el nostre ego.

I així anem per la vida, amb el risc de quedar-nos exclosos del líquid reparador que ens facilitaria l’empatia vers els que tenim més a prop.

La carta:

…“Vull demanar-vos un rellotge… Un rellotge capaç d’aturar el temps quan comença una guerra, i que abans de començar-la els països siguin capaços de reflexionar i veure les conseqüències que pot portar… I un rellotge capaç d’avançar-se tot sol, i poder així pensar en un futur millor, on la humanitat estigui impregnada del millor que té cada persona, d’un somriure en cada rostre, i de la plena solidaritat d’uns envers els altres. Sereu capaços de trobar el meu rellotge?” Eduard

Em sembla que sí que el trobarem i el nostre cor es tornarà més tendre i receptiu imitant les criatures…

Afegeixo una entrada ampliant l’anterior sobre l’empatia. Us deia que ajudava a la comprensió dels sentiments tractar amb germans petits.

Està comprovat científicament que conviure amb altres infants ajuda a reconèixer les necessitats alienes amb més facilitat, segons el programa Arrels d’empatia, fundat per Mary Gordon, el qual s’imparteix a escoles de Canadà. Aquest programa consisteix en fer visitar a alumnes de 4 a 14 anys a bebès, que no s’expressen amb paraules. Es fa una vegada al mes durant tot el curs escolar, per tal d’aprendre a tenir un vocabulari per discutir els propis sentiments i entendre els dels altres. La sessió d’aprenentatge de sentiments es fa acompanyada de la mare de l’infant i d’una psicòloga qui mesura la comprensió dels escolars. Segons els resultats obtinguts d’aquesta experiència, els alumnes han millorat amb les seves relacions amb els altres, mostrant-se més comprensius i menys agressius.

És de sentit comú que entre l’escola bressol, cosins o amics del parc trobem també altres possibilitats per compartir emocions. De tota manera us deixo aquest link que en parla ja que m’ha semblat interessant per reforçar el tema:
www.rootsofempathy.org

El que és fonamental és aconseguir un objectiu ben necessari per qualsevol persona: teixir al seu voltant relacions humanes satisfactòries, tan les familiars com les alienes a aquest àmbit.

És la comprensió dels sentiments dels altres el que dóna la clau per una convivència satisfactòria juntament amb el coneixement de la pròpia manera de ser. Saber percebre les emocions dels altres és una gran ajuda per ajudar a regular les pròpies.

Quasi sempre quan tenim problemes de convivència és per aquesta falta d’empatia que no te gaire a veure amb la simpatia que neix més espontàniament. Tot el que sigui procurar als fills desenvolupar aquesta capacitat els ajudarà molt a la seva futura felicitat.

“Les tres quartes parts de les misèries i mals entesos en el món s’acabarien si les persones es posessin en les sabates dels seus adversaris i entenguessin el seu punt de vista”.
Gandhi

L’empatia és l’esforç que realitzem per reconèixer i comprendre els sentiments i actituds de les persones, així com les circumstàncies que els afecten en un moment determinat. Som empàtics (i també simpàtics..!) quan calcem les sabates dels altres i caminem junts el temps que convingui.

Claus per als pares per afavorir l’empatia:

- Procurar que el fill o la filla (com la nena de la fotografia) contempli al germà petit i més endavant i jugui per tal d’iniciar-lo en l’aprenentatge dels seus sentiments. És el moment d’aprendre a descobrir-los ara que el nadó no enraona.

- No renyar al fill quan perd el control; això sí fer-li notar el disgust que ha donat al germà, l’amic, els pares…

Per els pares amb fills adolescents, recomano aquests dos punts:

- Els pares hem de captar els sentiments dels adolescents i comprendre la crisi de creixement pròpia de la seva edat.

- Enfortir la capacitat d’estimar i anar a poc a poc per entrar en els sentiments dels fills. Viure la prudència i discreció per no invadir la seva intimitat.

No és estrany que els nostres fills es tornin gelosos. Fins el naixement d’un altra germà hem estat només per ell i tant la mare com el pare també han estat de la seva exclusiva propietat.
Haurem d’anar fent un espai pel fill que ha d’arribar, sense agobiar-se.
No hi ha res pitjor que la frase de l’àvia, de l’amiga (?) o de la veïna tan temuda i coneguda:
“pobret”, has de tenir un germanet… s’han acabat, etc… Quan es preveu que s’ha d’escoltar una altra vegada el millor és fer-se el despistat o -si es pot preveure- canviar d’acera.

Claus per no afavorir la gelosia:

- No demostrar mai cap preferència per cap fill.

- No fer mai comparances entre germans per tal d’evitar l’enveja.

- Preveure els canvis que calen a la llar abans del naixement d’un germà.

- Fer veure al germà gran les avantatges que té vers el germà petit: pot anar amb bici i no amb tricicle, pot ser convidat a dormir a casa de l’amic de l’escola, pot anar al cinema amb els pares o els avis, pot asseure’s a la taula amb els pares -mentre el petit fa la mig-diada-, pot triar la seva joguina preferida per celebrar el seu aniversari i convidar als seus amics, pot caminar molta estona sense cansar-se fent una excursió llarga …
… i així una llista que podem completar cada pare o mare segons el que veiem que al fill primogènit li agrada i que el germà petit no pot fer i que explicitarem perquè no es trobi desplaçat.

Queda palès que el fill petit ha de rebre tota la nostra atenció i afecte, és clar!!!

“No hi ha cap bé que ens doni goig si no el compartim”
Sèneca

Em va passar una cosa molt bonica que us vull explicar:

Estava gestant el meu últim llibre sobre autoritat i llibertat: “Qui mana aquí?” i cercant al google sobre llibertat i autoritat em trobava moltes entrades d’algun article meu publicat o bé del meu portal. Tot d’una vaig trobar un blog amb el nom de Llibertat i el vaig començar a llegir. Meravella: vaig trobar unes entrades interessants barrejades amb un títol “Moments de qualitat” en les quals l’autor –Salvador- feia esment d’anècdotes agradables dels seus fills. Com que estic fent-vos posts sobre les relacions entre germans us la vull escriure i us poso el link del blog per si voleu veure la resposta i l’amistat virtual que s’ha creat entre en Salvador i jo.

http://salvallibertat.blogspot.com/2010/01/moments-de-qualitat-qui-mana-aqui.html

Moments de qualitat: l’Àlex defensa la Vinyet

”Al parc, diumenge a la tarda, jugant amb altres nens. De sobte passa un nen corrents i, com passa moltes vegades entre els nens, li dóna un cop sense voler a la Vinyet i la fa caure. La Vinyet no es queixa, el terra és tou, s’aixeca i ja està. I l’Àlex? Va al nen, li dóna una empenta i l’intenta pegar (jo ho evito). Està indignat: ha fet caure a la seva germana. No sé si riure o enfadar-me. Em sap greu que intenti pegar als nens però m’encanta que defensi a la seva germana. A la Vinyet només la pot pegar ell.

P.D. Apart de moments de qualitat, tot s’ha de dir, hi ha moments en que testa/testen els meus límits. De fet, des de que tinc dos fills ja no m’estresso a la feina…”

Aprofito per convidar-vos a la propera presentació del llibre Qui mana aquí? en la qual descriuré com és d’important deixar llibertat als fills sense autoritarismes que la malmetin:

Dia: dijous, 3 de juny
Hora: 8h. vespre
Lloc: Llibreria A Peu de Pàgina. Carrer: Major de Sarrià 50. Barcelona
Presenta: Sara Jaurrieta, Regidora del Districte Sarrià-Sant Gervasi

“Qui bé estima bé obeeix”
Jean Montalvo

Els límits són com la brúixola ben necessària per no perdre el nord. No podem deixar de banda que l’infant té un mapa i un territori ben diferenciat del que té el pare o la mare, que són adults; per això, per poder-los encarar bé s’ha de reflexionar i estudiar-ho abans per fer-ho de manera que no quedi tot guerxo. Un exemple ben senzill: No ha de dormir les mateixes hores un nadó que un infant d’un any o que un pare de 36 anys o un avi de 70…

Què faríem els conductors sense unes senyalitzacions, uns mapes de carreteres o un cercador GPS que ens indiquessin com arribar a un destí determinat, allunyat i desconegut per nosaltres? Ens perdríem i arribaríem més tard i amb més neguit si és que abans no haguéssim estat víctimes d’un accident de tràfic, fent un mal canvi de sentit en una autopista. Per això, abans ens informem del recorregut i del camí que hem de fer.

Reflexionem-hi i pensem-hi (com el nen de la fotografia del final del post) per organitzar quines són les nostres prioritats a l’hora de marcar els límits. Uns límits que ajudin a reforçar la voluntat dels fills i que aplicats amb molta estimació per part dels pares animin a l’obediència alegre.