ARA Criatures

Cal caminar frec a frec…

“… malgrat la boira, cal caminar!”

Lluís Llach

Em fa molta il·lusió explicar-vos que a totes les xerrades que dono a escoles i a associacions tot parlant del meu últim llibre “Un estrany a casa” cada vegada em trobo més pares (homes) implicats i que hi assisteixen. (Us en deixo una mostra amb una fotografia).

Et recordo que cal caminar frec a frec amb el teu adolescent, tot i que tindrem moments en que tot esdevindrà fosc. No passa res, no hi ha cap família que quedi lliure d’algun moment de boira o d’ensurt mentre camina per l’etapa adolescent.

No siguem perfeccionistes! Tots som una colla de despistats que ens equivoquem sovint. Si ho reconeixem en sortirem molt més reforçats de les ensopegades. Que ningú cregui que s’estalviarà una mala nit; el fill pot tornar d’alguna sortida de nit en condicions deplorables. Segons l’actitud que tinguem per enfocar aquest tipus de problemes ell aprendrà i recomençarà aprenent dels seus errors. Així és la vida.

És veritat que a voltes engegaries als adolescents a fregir espàrrecs, com fan ells amb tu quan tenen els seus rampells, però hi ha una bona diferència. Els pares ens recuperem, fem una advertència quan és oportú, no ens enfadem i seguim amb bon humor!

Tot i aquest bon esperit i bones intencions tindrem dies difícils… som humans i no podem tenir-ho tot controlat; amb excessiu control embogiríem. Els nostres fills ara tenen comportaments variables, siguem comprensius i visquem l’empatia amb ells.

A la propera conferència de dijous a Barcelona, veurem com no es tracta de donar qualificatius als problemes derivats de l’etapa adolescent com si quantifiqués els resultats d’una enquesta -trobarem altres estudis amb informes ben treballats-, sinó la de cercar la millor manera de comunicar-nos: complicitat, confiança i respecte són el moll de l’os de la nostra convivència.

Informació: Dijous, 22 de març, xerrada meva sobre l’adolescència. Lloc: Braingymbcn, carrer Bori i Fontestà, 37, planta baixa de Barcelona.  Hora: 2/4 de 8h. del vespre

Hi esteu convidats per fer un bon col.loqui i brindar al final de l’acte amb un bon cava pels nostres adolescents.

Amb pares i mares, tot compartint experiències amb bon humor!

Un blog FINALISTA i una bloccaire agraïda

“Els serveis d’Internet i on-line han obert nous camins perquè els nens aprenguin i es comuniquin… Els pares han de prendre precaucions si els fills passen massa temps al ciberespai… però el perill més gran recaurà en els nenes que quedin endarrerits per no tenir accés a les noves tecnologies.”
Lawrence E. Saphiro

Avui escric aquest post escrit des de l’agraïment.

Estem a la llista dels finalistes dels Premis blogs 2011. MOLTES GRÀCIES pel vostre suport i per VOTAR el blog. És un goig comunicar-ho avui en aquest “post” i parlar-vos des del cor aquest matí de dissabte del mes de setembre del 2011.  

Fa molts anys que (amb un ordinador que a un fill meu li havia quedat obsolet per la feina que ell tenia) vaig re-aprendre el teclat (ja havia ajudat al meu pare advocat fent-li de mecanògrafa mentre estudiava) i em vaig endinsar a la xarxa. Vaig considerar que, per donar idees d’orientació familiar, internet era un gran aliat pels meus objectius.

Així va ser com vaig engegar el meu portal vidadefamilia.org amb una sèrie d’articles d’educació. Aquest portal(que tenim al marge dret del post a “informació”)  va començar a rebre moltes visites i molts correus electrònics de tot el món. Eren uns mails carregats de vida que em van permetre i em permeten seguir avui  comprenent alegries, dolors i problemes de pares, de mares i de fills que confien en els meus coneixements i experiència i que els hi puc donar un cop de mà o un toc d’ànim. Alhora moltes xerrades a escoles les vaig i les he pogut realitzar gràcies a les Ampes que s’han interessat pels temes quotidians que tracto en orientació familiar desprès d’haver conegut el meu portal. Tot plegat una alegria per poder escoltar, aprendre cada dia més i cercar solucions amb actitut positiva als temes que ens preocupen i ens ocupen als educadors d’avui.

“La convivència un trencaclosques”.  (integrat primer a Criatures i actualment al Diari Ara), començava amb aquella entrada Una petita gota d’aigua  el novembre de l’any 2009. Vaig posar una fotografia de la meva estimada néta Clara que ens animava amb una abraçada davant d’un mar immens que no s’acabava mai. Com mai s’acaba l’amor als nostres fills. Era una abraçada, simbòlica, una abraçada ben necessària  a totes les edats i no diguem quan aquesta abraçada la donem als fills per demostrar afecte, perdó, companyia, comprensió, ànims… Aquí us transcric aquest primer post. al blog, avui finalista:

Ensenya-li a navegar i a conviure

Enceto aquest blog amb il·lusió. Una petita gota d’aigua en mig de l’oceà blocaire, però una gota d’aigua clara, sincera, fresca i festiva i amb continguts, fonamentats en la meva experiència i vivències. Una petita gota d’aigua que ens animi a seguir endavant en bé d’una bona convivència entre tots els del nostre àmbit familiar i els del nostre entorn.

Tots els pares ens trobem amb contrarietats quotidianes, petites punxades que ens fan trencar la closca per encaixar totes les peces com el puzle que encapçala aquest blog. Segurament també ens arribarà el moment d’incorporar el fer malabarismes i fer de saltimbanquis… tot sigui per aconseguir la capacitat d’emmotllar-nos i adaptar-nos als canvis de la mateixa vida, una vida que no és com un calaix que s’obre i es tanca, ni com un museu, sinó més aviat com un obrador a on hi ha força moviment.

Comencem doncs amb bons ànims i ensenyem a navegar als nostres fills i néts pels mars de la vida.

Seguim…

 Amb Facebook el blog ha arribat a moltes persones que han enllaçat cada “entrada” amb un senzill “m’agrada” i ha pogut anar entrant a diversos canals de notícies dels meus amics i dels amics dels meus amics.

Gràcies a la xarxa de facebook, també he pogut   viure d’aprop l’amistat virtual amb una colla d’adolescents i saber la competència que els pares d’avui tenen. Una competència, que sense una mica d’organització els pot privar de tenir comunicació amb els seus fills. Tot ho he reflexionat en el meu últim llibre “Un estrany a casa”. La foto que us deixo avui és de la  d’aquest llibre editat en català per Pòrtic  i en castellà per Viceversa. 

Vaig presentar “La convivència un trencaclosques” a Stic.cat. Ho vaig fer per participar i perquè estava d’acord amb el que preconitza aquesta Associació. Amb la frase de Saphiro que encapçala aquest post ho he volgut destacar.

Desprès de la sorpresa que vaig tenir quan una amiga em va avisar que havia quedat finalista a la Categoria d’EDUCACIÓ va sorgir un agraïment profund, especialment a tots aquells de vosaltres que heu valorat el blog i moltes vegades m’ho heu demostrat i el veu VOTAR.

Per tant, un dissabte al matí del mes de setembre us dic senzillament GRÀCIES. US ESTIMO MOLT!

Aquí us deixo l’enllaç de tots els finalistes. És un privilegi per mi compartir aquest blog amb altres companys amb molts mèrits que jo:

Llista finalistes Blogs a diferents Categories

Una abraçada,

Victòria

I, SEGUIM, SEGUINT ….

Adolescents i emocions

“La nostra glòria més gran no consisteix a no haver caigut mai, sinó a aixecar-nos cada cop que caiem.”

Oliver Goldsmith

Les emocions convé mantenir-les en la seva justa mesura: disgustos desproporcionats, tristeses excessivament llargues o immotivades poden estar demanant, en algun cas, la intervenció d’un psicòleg; però, la majoria de vegades, n’hi ha prou amb objectivar el que passa i analitzar el perquè d’un enuig.

Els fills ens diuen: “jo ja controlo”, però no ho fan. Els pares els hem d’orientar marcant-los reptes i acordant límits. Per aconseguir una bona convivència s’han de donar tocs als fills amb exigència afectuosa i simpatia. Prefereixo parlar d’acords, orientacions, guies, pactes més que anomenar el verb “negociar”. El contingut és el mateix i l’objectiu ja l’hem comentat: responsabilitat.

Com fer-los-hi entendre que la seva independència acabada d’estrenar no és només per tenir drets, sinó per tenir també uns deures?:

Jo, entre d’altres, em recolzaria amb tres actituds ben senzilles:

1. Que ens vegin amb defectes. Fer-los veure amb naturalitat, que a nosaltres també ens costa complir amb les nostres obligacions i que cometem errors.
2. Demanar perdó. Quan ens hem alterat per impaciència analitzar-ho amb ells i recordar que “és de savis, rectificar”. Els fills necessiten veure que som humans i poder-nos dir amb confiança, sense que ens enfadem: “tu aquell dia també..!”
3. Fer-los entendre que confiem en ells, tot i que siguin romancers en complir els pactes. Amb aquell bon esperit esportiu: “ara caic, ara m’aixeco”, pare i mare, seguirem junts tirant endavant per guanyar el partit de la vida. (Com ens ensenyen els protagonistes de “Carros de foc”, amb la foto que encapçala el “post” d’avui. És una pel.lícula extraordinària per veure amb els adolescents, tranquilament asseguts al sofà de casa)

I, és clar, com sempre que els que també em de regular les nostres emocions som els pares, tot i que –sense ser perfeccionistes- acceptem que també tenim els nostres impulsos i poc domini de les nostres emocions. Ens enfadem sovint amb el nostre adolescent, per això el punt 1.- em sembla interessant per dir un: “perdona, m’he equivocat”.

Bona setmana i moltes gràcies a tots els que veu votar “La convivència, un trencaclosques”.

Un acte emotiu

Si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!» .

Rudyard Kipling  (Bombai 1865 – Londres 1936)     

Vaig presentar oficialment a Barcelona el meu darrer llibre per a pares de pre-adolescents i adolescents: “Un estrany a casa”, editat per Pòrtic i també al castellà, “Un extraño en casa”, editat per Viceversa. És la primera vegada que m’editen un llibre amb aquests dos idiomes a l’hora i n’estic molt reconeguda. Va ser emotiu estar ben acompanyada per Mey Zamora, escriptora i periodista i pels editors: Josep Lluch, editor de Pòrtic i Mònica Altarriba, editora de Viceversa que van fer elogis d’aquest petit estudi que he escrit, ben avalada per la meva experiència personal i professional. A prop, també hi tenia la meva agent literària Sandra Bruna, amb la seva constant alegria i optimisme, una característica de la seva personalitat.

Per la quantitat d’anys que fa que m’he incorporat a aquesta vida dic amb naturalitat sense cap mena de pretensió que sé el que escric i sé que pot ajudar. Tenir experiència i adaptar-se als canvis i al temps que es viuen és i ha de ser l’actitud normal del que vol participar en el món educatiu.  

Mey Zamora va fer una presentació tan bonica que jo mateixa tenia ganes de llegir el meu llibre que parla de comunicació i aprofundeix altres temes, propis de l’adolescència. Sembla curiós que el que l’ha escrit digui una “bestiesa” com aquesta, però el cert és que la presentadora, en aquest cas, amiga meva, escriptora, periodista i mare d’adolescents va saber destacar molts fragments de l’Estrany a casa” que són bons per rellegir, per reflexionar i per re-motivar-se per seguir endavant sortejant amb bon humor els mal de caps que ens dóna la crisis adolescent.

La presència de molts amics, companyes de blog i també de facebook, de la meva família i de la família de Mey Zamora em va deixar força “tocada” emocionalment. Fins i tot vaig tenir el privilegi de tenir a prop meu la persona que em va animar a escriure, fa 6 anys, un bon periodista i la primera editora, del meu primer llibre “Ensenyar a viure”(Pòrtic 2006), és avui amb 3 edicions i editat per LaButxaca, del grup 62.

La Sala de l’Àmbit Cultural va quedar plena de gom a gom, de tal manera que un pare, amic meu que va arribar amb l’acte començat i amb la seva criatura petita amb un cotxet, no va poder ni entrar. Moltes gràcies a tots i gràcies als més joves que estàveu drets, ja que gentilment havíeu deixat el vostre seient als més grans.

Desprès d’abraçar, agrair i signar pel centenar de persones que estaven a la presentació d’”Un estrany a casa” em vaig saber molt estimada i amb ànims insuflats per seguir aprofundint amb la necessitat que tenim tots els pares d’aprendre cada dia i de crear climes especials de confiança a casa perquè els nostres fills s’hi trobin bé.

Amb l’autoestima reforçada seran persones lliures, independents i felices per ser treballadors, emprenedors, creatius, persones de bé i transmetre els valors que han vist viure als seus pares.

Properes entrevistes:

Dijous, 21: A Catalunya Ràdio: “Factor estiu: De 16 a 17h. tarda

Divendres 22: A Catalunya Ràdio: “Pares i fills”: El matí a les 11h.

Dijous, 25: 11h. matí a Com Ràdio.

Dimecres 27, a les 11h. matí a Ràdio Hospitalet.

(He presentat aquest blog a Stic.cat, als Premis blogs Catalunya. Si el voleu votar heu d’entrar a aquesta Associació i registrar-vos. Quan haureu rebut un mail dient que accepten el vostre registre anar a  Votar blogs premis. Triar EDUCACIÓ  i per ordre alfabètic hi trobareu “La convivencia un trencacloques”. Marcar la rodoneta de l’esquerra d’aquest títol i VOTAR a dalt de la pàgina… Gràcies!).

  No em compreneu..!

“En aquell moment no vaig saber comprendre res. Hauria d’haver-la jutjat pels seus actes i no per les seves paraules… Mai deuria haver fugit. Hauria d’haver endevinat la seva tendresa, sota les seves innocents tretes. Les flors són tan contradictòries…”

Antoine Saint Exupéry

El conflicte generacional comença quan el fill es lamenta: “no em compreneu…” Fem-li cas, aquest sentiment de falta de comprensió és real per a ell; els seus sentiments estan a flor de pell. Està molt susceptible i necessita més comprensió que mai i, aquest “no em compreneu”, és un bon avís per carregar les piles i disposar-nos a tenir una actitud reflexiva i d’afecte respectuós vers ell.

Alhora quan ens diu: “no em compreneu”, no li engegarem un discurs, però sí que l’ajudarem a pensar per què ens ho diu o ho creu, i que no es precipiti, no protesti i expressi verbalment el perquè de trobar-se incomprès.

Es preguntava aquell pare que feia reflexionar al seu fill:

“ – …té importància que ens digui que no el comprenem perquè no li volem comprar l’últim model de qualsevol peça de roba, quan fa un mes ja n’havia estrenat una altra..? Li dic unes poques paraules i que hi pensi; jo el comprenc però l’he d’educar…”  

El seu sentiment d’incomprensió tan pot venir d’un tema seriós com d’una nimietat;  ja es veu en aquesta anècdota que provenia d’una fotesa.

És segur que les seves emocions sovint seran mudables: un dia estarà trist i l’altre eufòric; per tant les haurem d’anar trampejant amb serenitat, que vol dir moltes vegades canalitzar-les, i d’altres,  passar per alt els seus canvis d’humor per no atabalar-lo més, que ja prou malament ho passa. Té l’emotivitat revolucionada i, si tenim empatia, sabrem distingir quan té un problema real o un de passatger.

De tota manera, si hem d’avisar-lo i fer-li alguna correcció tindrem present:

1.- Compaginar la serenitat amb l’exigència afectuosa si l’hem de reprendre pel seu comportament.  

2.- No dir-li “ets… i afegir-hi un qualificatiu …”. Sí, dir-li: “això ho has fet bé, això ho has fet malament”.

3.- Saber callar i escoltar les raons que ens dóna per haver tingut una conducta que ens sembla reprovable.

Us convido a la presentació d’“Un estrany a casa”, per a pares d’adolescents, editat en català i en castellà. Presentarà Mey Zamora, escriptora i periodista. (Ho trobareu d’esdeveniment al meu facebook, per si us voleu apuntar).

Dia: dilluns, 18 de juliol. Hora: 19.00

Lloc: Àmbit cultural del Corte Inglés, 6a. planta

Porta de l’Àngel de Barcelona.

Us hi espero, si podeu venir!