ARA Criatures

L’arbre de la vida

Feia dies que demanava a la botiga de lloguer de vídeos la pel.lícula de L’arbre de la vida” guanyadora de molts premis, hi havia cua, finalment la vaig aconseguir. Amb gran expectació i asseguda al sofà de casa amb el meu marit i un dels meus fills em vaig disposar a veure-la. D’aquests companys de casa un la va trobar molt trista, l’altre una mica avorrida.

A mi em va agradar molt i la recomano. És interessant i fa reflexionar. Té una interpretació perfecte, una música preciosa, també un documental tipus National Geographic (que pel meu gust s’allarga massa) i un final obert, una mica especial. Com que és obert jo n’imagino un de transcendent i és que em sembla que al final tots, tots ens estimarem molt. Per això us copio la frase del final de “L’arbre de la vida”:

“L’única manera de ser feliç es estimant. Si no estimes, la teva vida passarà com una espurna”.

És una bona pel·lícula i és un drama, una mica autobiogràfic del seu director que va perdre un germà que li agradava tocar la guitarra, com un dels nens protagonistes, i que llògicament li deuria marcar aquesta pèrdua.

És art i poesia pura que recrea els nostres sentits i té especial sensibilitat per fer-nos viure el pas de d’infantessa a l’edat adulta, el dolor, les dificultats dels personatges, uns personatges que Terrence Malick, el seu director, els fa fer preguntes, preguntes que molts ens fem al llarg de la vida davant de misteris i que ells les fan a Déu per aconseguir la pau.

Com que el meu blog va de convivència i d’encaixar les peces del trencaclosques he pensat dir-vos un parell de cosetes sobre la família del film de Malick:

Ens situa als anys 50. Uns anys en que l’home mantenia l’ordre familiar i era, també l’únic proveïdor de les necessitats materials bàsiques de la família. La dona era l’encarregada de repartir tendresa. (En aquesta pel·lícula la protagonista, una actriu poc coneguda Jessica Chastain, que il.lustra el “post”, ho fa a dojo i commou de debò).

El que segurament m’estranya a mi que no hi hagi més de diàleg entre els pares, de tal manera que queden molt distanciats i fins i tot arriben a les mans.

No parlàvem d’amor? És que l’amor no es demostra amb obres? Per què ho passen tots tan bé quan el pare està de viatge?

Ja sé que és una pel·lícula i una bona pel·lícula irrepetible. 

 Tot i que reconec que tots plegats estan una mica atribolats, sempre queda al final un bri d’esperança.

Jo també deixo avui el final d’aquesta entrada una mica oberta. Si l’heu vist o la veieu podeu fer algun comentari al bloc d’algun fragment que vulgueu destacar?