Arxiu del dimecres, 25/01/2012

Saps què em deien les meves nétes..?

dimecres, 25/01/2012
 
 
La Clara i la Victòria

Les meves nétes

 Saps que em deien les meves nétes..?

“El misteri és aquell fons de realitat a on no arribem.”

Gustave Thibon

Us explico dues anècdotes personals d’aquelles que t’ajuden a tocar de peus a terra i, us deixo, per il·lustrar-ho aquesta fotografia amb la imatge dela Clara i la Victòriatot llegint, escrivint i dibuixant a la taula del menjador de casa seva. És un record del dia d’aquestes “historietes” que em parlen de realitats i m’ajuden a adaptar-me al meu paper d’àvia:

Jo estava amb molt bona harmonia amb la meva tercera néta, la Clara,  quan tenia sis anys. Tan felices i tan a prop estàvem que se’m va ocórrer preguntar-li: “¿De quin color té els ulls, l’àvia?”. Perquè ho veiés bé i –per què no dir-ho?– amb una certa vanitat, em vaig treure les ulleres.

Ella, amb un gran somriure, em va dir molt convençuda: “Roses”. Roses, és clar!, era de la conjuntivitis mig crònica que ja tinc… Els meus admirats ulls verds m’han desaparegut amb l’edat.

La segona anècdota va passar quan tornava amb l’altra néta, la Victòria, de 10 anys, d’una botiga de Saragossa on li havia comprat l’últim disc d’un grup de moda. Anàvem súper tranquil·les per el carrer peatonal Alfons I, caminant a poc a poc i agafades fort de la mà, en silenci però amb bona comunicació. Un violinista tocava una peça de Mozart: vam mirar-lo somrients i vam passar de llarg; tot d’una em vaig aturar i li vaig donar a la nena unes monedes per posar a la caixa del violí que ell tenia a terra mentre interpretava aquella melodia, dient-li:  “Hem d’afavorir els que ens fan gaudir del passeig i fan la feina de tocar música i d’enlairar-no l’esperit al bell mig del carrer”. Ella va girar cua corrents i els hi va portar.

Jo estava tan enlairada que em semblava que tocava el cel. Quan va tornar la meva néta (amb la que hi ha molta empatia i coneix el perquè del meu gest)  em va dir: “Tu saps molt d’educació de nens”. Jo li vaig contestar: “És clar, sóc mestra. Quan l’àvia hagi mort tu no t’has de preocupar de res: si tens fills estic a la teva disposició quan tinguis algun problema. Jo des del cel t’ajudaré!”.

La resposta de la meva néta em va donar la clau del seu realisme i del seu tarannà pràctic: “Àvia, no t’hi amoïnis. Tindré tots els teus llibres publicats i jo ja els llegiré”.

Ja es veu que la saviesa dels petits és més fonamental que les visions dels adults.

Quin agraïment a les meves estimades petites per fer-me tornar a  la realitat!