Ara ja, “tocant de peus a terra”

Tocar de peus a terra… ja!

 

Ara ja haig de deixar de “fer volar coloms” i “he de “tocar de peus a terra”.

Escrit el dia de Reis:

Aquest matí de gener, especial i màgic, he començat a cercar pel google poemes que parlessin de Reis i m’he trobat amb un relat preciós de Dolors Monserdà … una nena que desitjava una nina i que la seva mare li va poder comprar gràcies a tallar-se i vendre les seves llargues trenes.

Aquí us deixo l’enllaç. http://http://recordsdeterrassa.wordpress.com/2008/12/25/un-poema-pel-dia-de-nadal-la-nit-de-reis/#comment-1737

Si podeu llegiu el conte sinó la veritat és que no podreu empatitzar amb mi pel que us explico breument.

A casa dels meus pares vivíem els Reis amb il·lusió que es manifestava amb una bona preparació: sabates enllustrades, torrons i moscatell pels reis i patges, garrofes pels camells, anar a dormir d’hora i sentir sorolls tota la nit, sense poder aclucar gairebé els ulls en tota la nit …  

Els Mags, any rere any, entraven pel balcó del nostre pis per una escala invisible amb tot el seguici incorporat.

I, desprès, lamentablement, la decepció que em succeïa també, any rere any. Trobava sempre, al mateix recó del sofà de rebre clients, del despatx del meu pare advocat, una nina desconeguda per mi amb un lletreret que deia: “aquest any no ha pogut ser, els Reis et deixem la seva germana” i la germaneta no tenia cap semblança amb la de la meva nina de la carta als Reis.

La meva mare no tenia el cabell com la mare del conte (a l’enllaç) i tenia el cabell curt… No hi van haver mitjans per comprar mai la cèlebre nina.

Finalment i, desprès d’arrossegar el trauma de la nina força temps, vaig trobarla MariquitaPérez en uns grans magatzems de Barcelona amb el mateix uniforme que jo duia al meu col·legi. Estava ubicada al costat d’una caixa d’un Fort d’indis que els meus fills em demanaven pels anys 70 … i els Reis me la van portar!

Sóc una tòtila i m’agraden els Reis.

Amb paciència aquests desitjos materials arriben i es valoren més. Agraeixo als meus pares, Reis de la meva infància i de reis de la meva vida, ensenyar-me a “saber esperar”.

Bon inici d’any, tocant de peus a terra. i aparcant petits traumes.

2 comentaris

  • victoriacardona

    20/01/2012 19:10

    Gràcies, Mey. Sí que és cert que es barreja la màgia quan ara de grans evoquem fets de la nostra vida. I, també l’agraïment vers uns pares, que feien el que podien per mantenir l’i.lusió a casa.

  • Mey Zamora

    16/01/2012 22:33

    Gràcies, Victòria, per compartir aquest record. La veritat és que la màgia i la realitat fan que recordem amb intensitat alguns moments i persones úniques.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús