L’arbre de la vida

divendres, 17/02/2012

 

Una imatge de "L'arbre de la vida"

 

L’arbre de la vida

Feia dies que demanava a la botiga de lloguer de vídeos la pel.lícula de L’arbre de la vida” guanyadora de molts premis, hi havia cua, finalment la vaig aconseguir. Amb gran expectació i asseguda al sofà de casa amb el meu marit i un dels meus fills em vaig disposar a veure-la. D’aquests companys de casa un la va trobar molt trista, l’altre una mica avorrida.

A mi em va agradar molt i la recomano. És interessant i fa reflexionar. Té una interpretació perfecte, una música preciosa, també un documental tipus National Geographic (que pel meu gust s’allarga massa) i un final obert, una mica especial. Com que és obert jo n’imagino un de transcendent i és que em sembla que al final tots, tots ens estimarem molt. Per això us copio la frase del final de “L’arbre de la vida”:

“L’única manera de ser feliç es estimant. Si no estimes, la teva vida passarà com una espurna”.

És una bona pel·lícula i és un drama, una mica autobiogràfic del seu director que va perdre un germà que li agradava tocar la guitarra, com un dels nens protagonistes, i que llògicament li deuria marcar aquesta pèrdua.

És art i poesia pura que recrea els nostres sentits i té especial sensibilitat per fer-nos viure el pas de d’infantessa a l’edat adulta, el dolor, les dificultats dels personatges, uns personatges que Terrence Malick, el seu director, els fa fer preguntes, preguntes que molts ens fem al llarg de la vida davant de misteris i que ells les fan a Déu per aconseguir la pau.

Com que el meu blog va de convivència i d’encaixar les peces del trencaclosques he pensat dir-vos un parell de cosetes sobre la família del film de Malick:

Ens situa als anys 50. Uns anys en que l’home mantenia l’ordre familiar i era, també l’únic proveïdor de les necessitats materials bàsiques de la família. La dona era l’encarregada de repartir tendresa. (En aquesta pel·lícula la protagonista, una actriu poc coneguda Jessica Chastain, que il.lustra el “post”, ho fa a dojo i commou de debò).

El que segurament m’estranya a mi que no hi hagi més de diàleg entre els pares, de tal manera que queden molt distanciats i fins i tot arriben a les mans.

No parlàvem d’amor? És que l’amor no es demostra amb obres? Per què ho passen tots tan bé quan el pare està de viatge?

Ja sé que és una pel·lícula i una bona pel·lícula irrepetible. 

 Tot i que reconec que tots plegats estan una mica atribolats, sempre queda al final un bri d’esperança.

Jo també deixo avui el final d’aquesta entrada una mica oberta. Si l’heu vist o la veieu podeu fer algun comentari al bloc d’algun fragment que vulgueu destacar?

 

  

 

 

 

Gràcies, Dickens… Et recordo Jules Verne!

dimecres, 8/02/2012

 

Gràcies Dickens, et recordo Jules Verne

 

Charles Dickens (Portsmouth, Anglaterra, 7 de febrero de 1812Gads Hill Place, Anglaterra, 9 de juny 1870)

Charles Dickens fou i segueix essent un dels grans mestres de la literatura universal.

Podríem assegurar, també, que la seva obra és un mirall de moltes de les vicissituds que va viure a la seva infantessa i que queda reflectida prou bé a “David Copperfield” o a “Oliver Twist”.

Dickens, com alguns dels seus personatges va patir a la seva infància, va conèixer les presons per tenir el pare carregat de deutes, engarjolat. Va haver de treballar als dotze anys en una fàbrica de betum i va trepitjar els carrers de Londres amb nens bruts, famolencs i maltractats. Tot ens ho fa saber quan descobrim la seva obra.

M’agrada molt de la seva biografia, a nivell familiar, el que expliquen d’ell.  A casa seva tenia el que ell anomenava “el teatre més petit del món” a on recitava als seus nombrosos fills les seves novel·les i transformades com obres teatrals.

Vull destacar la influència que ens ha proporcionat a molts la lectura de les seves joies literàries:

És la seva sensibilitat per la pobresa i pels desvalguts i la denuncia de les deplorables condicions de vida de la classe obrera el missatge que queda en el cap o en el cor de qualsevol adolescent que el llegeixi. O, tot recordant a Scrooge, tenir la possibilitat de comprendre com un egoista avar és capaç de canviar i ser més feliç i fer feliços als que havia menyspreat.

Tampoc podem oblidar-nos de les nombroses pel·lícules i versions que s’han fet d’algunes de les seves obres per veure-les tranquil·lament arraulits amb els nostres fills un d’aquests dies d’hivern al sofà de casa.

I, el 8 de febrer fa 184 anys del naixement de Jules Verne, precursor de la ciència ficció, a ell també agraeixo les bones estones passades però, com que un bicentenari és un bicentanari, em sembla que s’ha de celebrar amb més força.

I avui diem:

 Gràcies, Dickens!

 

 

 

 

Llibres de Dickens en el Museu “Charles Dickens” de Londres

Saps què em deien les meves nétes..?

dimecres, 25/01/2012

 
 
La Clara i la Victòria

Les meves nétes

 Saps que em deien les meves nétes..?

“El misteri és aquell fons de realitat a on no arribem.”

Gustave Thibon

Us explico dues anècdotes personals d’aquelles que t’ajuden a tocar de peus a terra i, us deixo, per il·lustrar-ho aquesta fotografia amb la imatge dela Clara i la Victòriatot llegint, escrivint i dibuixant a la taula del menjador de casa seva. És un record del dia d’aquestes “historietes” que em parlen de realitats i m’ajuden a adaptar-me al meu paper d’àvia:

Jo estava amb molt bona harmonia amb la meva tercera néta, la Clara,  quan tenia sis anys. Tan felices i tan a prop estàvem que se’m va ocórrer preguntar-li: “¿De quin color té els ulls, l’àvia?”. Perquè ho veiés bé i –per què no dir-ho?– amb una certa vanitat, em vaig treure les ulleres.

Ella, amb un gran somriure, em va dir molt convençuda: “Roses”. Roses, és clar!, era de la conjuntivitis mig crònica que ja tinc… Els meus admirats ulls verds m’han desaparegut amb l’edat.

La segona anècdota va passar quan tornava amb l’altra néta, la Victòria, de 10 anys, d’una botiga de Saragossa on li havia comprat l’últim disc d’un grup de moda. Anàvem súper tranquil·les per el carrer peatonal Alfons I, caminant a poc a poc i agafades fort de la mà, en silenci però amb bona comunicació. Un violinista tocava una peça de Mozart: vam mirar-lo somrients i vam passar de llarg; tot d’una em vaig aturar i li vaig donar a la nena unes monedes per posar a la caixa del violí que ell tenia a terra mentre interpretava aquella melodia, dient-li:  “Hem d’afavorir els que ens fan gaudir del passeig i fan la feina de tocar música i d’enlairar-no l’esperit al bell mig del carrer”. Ella va girar cua corrents i els hi va portar.

Jo estava tan enlairada que em semblava que tocava el cel. Quan va tornar la meva néta (amb la que hi ha molta empatia i coneix el perquè del meu gest)  em va dir: “Tu saps molt d’educació de nens”. Jo li vaig contestar: “És clar, sóc mestra. Quan l’àvia hagi mort tu no t’has de preocupar de res: si tens fills estic a la teva disposició quan tinguis algun problema. Jo des del cel t’ajudaré!”.

La resposta de la meva néta em va donar la clau del seu realisme i del seu tarannà pràctic: “Àvia, no t’hi amoïnis. Tindré tots els teus llibres publicats i jo ja els llegiré”.

Ja es veu que la saviesa dels petits és més fonamental que les visions dels adults.

Quin agraïment a les meves estimades petites per fer-me tornar a  la realitat!

Ara ja, “tocant de peus a terra”

dimecres, 11/01/2012

Tocar de peus a terra… ja!

 

Ara ja haig de deixar de “fer volar coloms” i “he de “tocar de peus a terra”.

Escrit el dia de Reis:

Aquest matí de gener, especial i màgic, he començat a cercar pel google poemes que parlessin de Reis i m’he trobat amb un relat preciós de Dolors Monserdà … una nena que desitjava una nina i que la seva mare li va poder comprar gràcies a tallar-se i vendre les seves llargues trenes.

Aquí us deixo l’enllaç. http://http://recordsdeterrassa.wordpress.com/2008/12/25/un-poema-pel-dia-de-nadal-la-nit-de-reis/#comment-1737

Si podeu llegiu el conte sinó la veritat és que no podreu empatitzar amb mi pel que us explico breument.

A casa dels meus pares vivíem els Reis amb il·lusió que es manifestava amb una bona preparació: sabates enllustrades, torrons i moscatell pels reis i patges, garrofes pels camells, anar a dormir d’hora i sentir sorolls tota la nit, sense poder aclucar gairebé els ulls en tota la nit …  

Els Mags, any rere any, entraven pel balcó del nostre pis per una escala invisible amb tot el seguici incorporat.

I, desprès, lamentablement, la decepció que em succeïa també, any rere any. Trobava sempre, al mateix recó del sofà de rebre clients, del despatx del meu pare advocat, una nina desconeguda per mi amb un lletreret que deia: “aquest any no ha pogut ser, els Reis et deixem la seva germana” i la germaneta no tenia cap semblança amb la de la meva nina de la carta als Reis.

La meva mare no tenia el cabell com la mare del conte (a l’enllaç) i tenia el cabell curt… No hi van haver mitjans per comprar mai la cèlebre nina.

Finalment i, desprès d’arrossegar el trauma de la nina força temps, vaig trobarla MariquitaPérez en uns grans magatzems de Barcelona amb el mateix uniforme que jo duia al meu col·legi. Estava ubicada al costat d’una caixa d’un Fort d’indis que els meus fills em demanaven pels anys 70 … i els Reis me la van portar!

Sóc una tòtila i m’agraden els Reis.

Amb paciència aquests desitjos materials arriben i es valoren més. Agraeixo als meus pares, Reis de la meva infància i de reis de la meva vida, ensenyar-me a “saber esperar”.

Bon inici d’any, tocant de peus a terra. i aparcant petits traumes.

Pautes per jugar amb els més petits de casa

dimecres, 4/01/2012

 

 Pautes per jugar amb els més petits de casa:

Aquests dies de Reis hem de triar amb encert la joguina i donar-li la importància que té per afavorir una sèrie de qualitats en els nostres fills. A l’hora d’escollir-la, és necessari reflexionar sobre quin tipus de jocs es poden realitzar i el procés evolutiu del nen.

Qualsevol joc ben triat fonamentarà les bases de l’aprenentatge del nostre fill.

Recordem que, en contra del que podria oposar-se, l’excés de joguines no afavoreix el joc, provoca dispersió i falta de concentració.

Tres pautes per jugar amb petits de 2 anys:

1.- Per començar amb bon peu, tot i que és normal el sentiment de propietat:

Convé posar-se a la seva altura i jugar amb ells en aquests primers anys de la vida, si pot ser amb un altre amic o amb un germà. És el moment d’ensenyar: “ara em toca a mi”, “ara et toca a tu” per aprendre a compartir i a tenir empatia.

 2.- Entra al seu món imaginari:

 Deixem que ens organitzi, sense imposar-li els pares el joc, i seguim les seves instruccions. En jugar així estimularem la seva iniciativa i obrirem la porta de la seva imaginació creadora.

 3.- Felicitem-lo quan hagi aconseguit un repte:

 Si sovint aprovem les seves accions li ajudarem a programar comportaments positius.

Us desitjo il•lusió, cavalcades, obsequis i alegria per tots el dia de Reis. Que ens portin moltes sorpreses i sobre tot feina i ganes de seguir treballant tot i que a vegades es faci el camí una mica feixuc. Als Mags d’orient els hi va passar quan van perdre l’estrella i no veien el camí però m’agrada pensar que van seguir caminant i cercant –sortejant entrebancs- i van rebre la gran gratificació de trobar-se amb un Nen Déu per oferir-li presents. Com que és un pensament que m’ajuda i ens pot animar a tots creients o no creients, així el transmeto.

BONS REIS!!!

Bon Any 2012

diumenge, 1/01/2012

 

 

Bon any 2012.

Tenim una llibreta en blanc per anar-hi escrivint coses bones. Comencem-la amb optimisme!

Sense desànim ni por, procurem viure amb empatia cada dia l’amistat, la feina i la família. El que fem amb honestedat “contagia” el nostre entorn tot i que, sovint, no es vegin resultats immediats.

Amigues i amics del bloc de “La convivència, un trencaclosques” avui sí que faig una reflexió breu perquè cadascú és qui se l’haurà de fer per gaudir dels fills, per ser afables i bons pares amb ells, per donar temps i per, en defibnitiva, ser millor personalment i més feliç.

Us desitjo un 2012 carregat d’esperança.

Bon Nadal a tots!

dijous, 22/12/2011

 

 

 

 

 

 

 

 

 

BON NADAL  A  TOTS

Molt avis ens sentim identificats amb aquesta simpàtica il·lustració de Cristina Losantos perquè hem viscut i desitgem seguir vivint aquesta reunió els dies de Nadal i que la sobre taula s’allargui. Jo avui faig una “entrada” plena d’agraïment a la meva família que haig de reunir aquests dies, per allò de que “per Nadal, cada ovella al seu corral” i vaig agradablement de bòlit.

Em fa il·lusió, en aquest dibuix, veure-hi el pessebre un costum tant nostre que s’ha fet tradició i que cadascú el fa afegint-hi el que li diu el cor.

El Nadal l’alegren molt les criatures i per això procurem que ho passin bé. Tot i que haguem de viure l’austeritat podem “perdre el temps” buscant joguines econòmiques o llaminadures. A ells els hi fa molta il·lusió picar el “tió” i trobar-hi finalment aquell carbó tan dolç, tan negre i tan especial. Aquestes pràctiques i d’altres, que s’han fet tradició a moltes famílies, convindria viure-les amb el mateix goix i capacitat d’estima amb que ens les van transmetre. Els infants no les oblidaran com no les hem oblidat els adults d’avui.

Tot fa arrels i memòria biogràfica que és important per la formació de la nostra quitxalla.

Us deixo aquest petit fragment del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra:

“… Quan ve Nadal, la cançó del miracle
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,
de donar coses al Noi de la Mare
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben acostats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l’alè de la mula i el bou..!”

I, hi afegeixo uns fragments del programa Banda Ampla en que hi vaig ser convidada, per parlar de Nadal:
http://www.youtube.com/watch?v=-Qjvu0wE4rk&list=UUzqLsf04aLJUdXWDwb14iCQ&index=20&feature=plcp

BON NADAL A TOTS!!!

BON ANY 2012 en el qual, molts reptes, il.lusions i el que destjem es vegin fets realitats.

Disfrutem amb la família en aquests dies de festes d’escoles.

 

 

Ja som avis..!

dijous, 15/12/2011

Ja som avis

 

 

 

 

 

 

 

 

 Ja som avis

“Qui no posseeix el do de meravellar-se i entusiasmar-se és com si no tingués vida, els seus ulls estan tancats.”

Albert Einsten

 Tot i que els avis tenim les nostres dificultats com qualsevol ésser mortal, tot i que a vegades esperem rebre algun “gràcies” dels nostres fills perquè ells donen per descomptat que la nostra obligació és no dir mai “no puc”, tot i que haurem d’aprendre a dir aquest “no puc” abans de agafar la “síndrome de l’àvia esclava”, tot i que ens etiquetin de “mal criadors oficials” i callem, tot i … moltes coses més, ningú ens pot arrencar l’alegria i el goig de fer avis, de petonejar, explicar contes o abraçar ben fort als nostres néts.

En aquest enllaç d’una tertúlia a 8TV amb Josep Cuní i amb Elisenda Roca i altres assistents tenim testimonis del que us escric:

http://www.8tv.cat/8aldia/videos/aprendre-a-ser-avis/

En definitiva l’experiència de ser avis ens fa tornar a sentir joves, perquè es renoven els ànims. I a part de la joventut de l’ànima, es renova la del cos; no cal fer-se cap tractament d’estètica – a no ser que sigui molt imprescindible – perquè aquesta alegria íntima que tenim els avis s’escampa per fora. És un privilegi seguir endavant i no mirar enrere. Molts i moltes recuperem l’optimisme, somriem més i difonem la bona nova d’un naixement a tots els vents. Com ens alegra i ens remou positivament a tots i a totes la presència d’un nadó i d’un infant..!  

Et queda gravat per sempre el bon aspecte de la teva filla o la teva jove després del part o amb el nadó al pit, l’habitació blanca de la clínica, les mirades de complicitat dels pares; no cal dir que tots els avis s’atorguen la semblança del nadó, es fan preguntes sobre el color d’ulls, que al principi són de color blau marí, però després de quin color els tindrà? Tot fa olor de colònia fresca; a l’ambient es respira pau i felicitat. El do més gran que tenim és la vida, i a la vida de qualsevol persona sempre s’hi ha d’entrar de puntetes; quan comença s’ha d’embolcallar d’afecte i de respecte.

Tinc a  la memòria la frase d’un autor francès que s’escau en aquest context:

“Tot amor neix innocent, fràgil i  vulnerable. És la nostra fidelitat que l’ha de protegir i portar-lo a coll com a un infant”.

Palpem que tenim projectes nous i atractius i que amb el repte d’exercir d’avis s’han complert moltes expectatives que anhelàvem quan vàrem veure el nou compromís dels nostres fills al triar i decidir-se per casar-se i quan ens varen anunciar el desig de tenir un fill.

Anem preparant el dinar de Nadal, a veure si els reunim, més o menys a tots!

Una abraçada i res de fer-se les víctimes:

A aprendre a demanar. 

La llibertat, el valor més preuat

diumenge, 4/12/2011

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La llibertat, el do més preuat.

 

El valor més important que ajudem a tenir als nostres fills i procurem tenir nosaltres és la llibertat. Almenys aquella llibertat interior que ningú pot robar-nos i que vivim quan som autònoms i responsables. Per “passar-la als nostres fills vivim una autoritat renovada que sap fer distingir el que és el bé i farà feliços als nostres fills del que els pot fer mal.

Us deixo l’enllaç d’una entrevista amb l’Oriol Carreras al programa “Som aquí” de Canal Terrassa Vallès a on enraonem d’aquest tema: llibertat, deixar arrels i ales als fills, etc… Si voleu el podreu escoltar:

És de Teresa de Calcuta el següent paràgraf força inspirador per la llibertat en la que hi participa l’autonomia del fill, la decisió personal i la responsabilitat. 

Viurem la paciència. Els resultats mai són immediats:

Ensenyaràs a volar, però no volaran el teu vol.

Ensenyaràs a somiar, però no somiaran el teu somni.

Ensenyaràs a viure però no viuran la teva vida.

De tota manera en cada vol,

En cada somni,

En cada vida.

Perdurarà per sempre el camí ensenyat.

Desitgem que el nostre fill no sigui tou, desitgem que superi obstacles, desitgem que sigui autònom i responsable, desitgem que sigui respectuós en un món cada vegada més globalitzat, desitgem que sigui independent, desitgem que tingui la seva pròpia personalitat  amb uns criteris ben refermats i que pugui ser feliç. I tants d’altres desigs que tenim  cadascú de nosaltres pels nostres fills !!!

Els pares hem de viure una autoritat més pensada i més evidenciada per l’ascendència, pel testimoni i per la coherència. Els fills necessiten que els seus pares siguin referents i models. Uns referents atractius, senzills i bons que accepten les seves limitacions i per això són comprensius i, alhora, estan sempre a l’abast dels fills, pares acollidors a tota hora i mai encarcarats ni passotes.

I, per aquesta setmana de pont, aqüeducte o dies de feina, us deixo aquesta frase per valorar la llibertat. La llibertat que desitgem pels nostres fills. La llibertat que deixa que s’equivoquin, que aprenguin dels seus errors i que no admet ni el control, ni l’autoritarisme, ni la sobreprotecció.

El pitjor dels mals és la negació de la llibertat, així ho explica Cervantes en el seu Quixot:

“La llibertat és un dels dons més preuats que van donar als homes els cels; no es pot igualar als tresors que guarda la terra i cobreix el mar: per la llibertat, així com per la honra, es pot i es deu aventurar la vida; i, pel contrari, la captivitat és el pitjor mal que pot esdevenir als homes”.

Per si voleu escoltar i mirar us deixo una entrevista interessant sobre aquest tema.

Emtrevista sobre autoritat-llibertat

 

Coneixement personal

dissabte, 26/11/2011

 

 

 

 

 

 

 

 

 

CONEIXEMENT PERSONAL

 

Tractar de millorar-se un mateix és empresa que dóna millor resultat que tractar de millorar els altres.

Noel Clarasó

El nostre cor és com la terra, que té una part de llum i una altra d’ombres. Davallar per conèixer-lo bé és molt difícil, molt dolorós, ja que sempre costa acceptar que una part de nosaltres està a l’ombra.

Susanna Tamaro

Dues frases profundes … per reflexionar..!

 Per transmetre valors, per donar criteris als nostres fills i per Ensenyar a viure fem en primer lloc una profunda introspecció al nostre comportament i a les nostres reaccions, no per desanimar-nos al trobar mancances, sinó per intentar superar-les amb petites renúncies de l’ego que ajudin a millorar-nos.

Segurament amb aquesta observació pel coneixement propi, amb l’acceptació de les nostres limitacions i amb el domini per intentar disminuir les que tenim, en sorgirà la força i la comprensió vers els defectes dels fills i dur a terme amb més optimisme la seva educació.  

Ara és el moment apropiat de fer cas del que ens diu Noel Clarasó, per tractar de millorar-nos primer nosaltres i del que diu Susanna Tamaro, − sense que l’ensurt de veure tanta ombra ens deixi paralitzats −, per analitzar-nos i veure com anem d’estima pròpia i d’acceptació, per ser persones amb maduresa pel propi coneixement i amb capacitat de fer l’esforç per la millora personal amb esperit esportiu, sense traumes que dificultin l’afany per esmenar-se.

 Fem-nos aquestes preguntes:

      · Ens acceptem tal com som?

      · Ens perdonem nosaltres mateixos el què hem fet malament i som capaços de perdonar els altres?

      · Ens en riem de les nostres relliscades i entrebancs mirant de superar-les?

Per respondre amb exactitud a aquestes qüestions, ens hem de conèixer; és ben clar que no podem conviure amb un desconegut a dins nostre. Quan ens coneixem i admetem els nostres errors tenim més capacitat per a ser més condescendents amb nosaltres mateixos i no dramatitzar els nostres defectes.

Seria molt perjudicial arrossegar tots els traumes del passat; traumes que tots i totes podem tenir; amb una actitud pessimista ens mancaria ànim per al nostre progrés;  moltes de les nostres energies quedarien aturades i no podríem aprofitar l’experiència dels fracassos, buscar-ne les causes, i la dels cansaments que ens esgoten. Hem de solucionar-ho i mirar cada dia endavant per aconseguir les fites que ens haguem proposat per al nostre projecte personal. No cal mirar el passat, vivim el present sense complexes de culpabilitat.

Així serem més feliços i farem més feliços als nostres.

Felicitats en l’aniversari del Diari Ara: Diumenge!!!