… i tant que podem ser amics dels fills..!

dilluns, 13/06/2016

Guanyat l'amistat quan són criatures

Guanyar-se l’amistat quan són criatures…

Podem ser amics dels fills… I tant que sí…

Podem ser tan amics dels fills com ho som dels nostres amics i… una mica més encara… el vincle afectiu que tenim amb els nostres fills és molt i molt fort. L’hem de conservar i tenir molta cura que no es trenqui. Cal acompanyar sempre els fills amb la mateixa alegria que ho fa el pare del dibuix que porta el fill en bicicleta. Caldrà conservar el vincle afectiur amb estimació, amb paraules simpàtics, amb somriures i amb silencis. I especialment amb la mirada. Avui mateix he rellegit de Ramon Llull al llibre d’Amic e Amat, de la col·lecció els “nostres clàssics” d’Editorial Barcino i he trobat aquesta frase que sé que us agradarà molt:

“Encontraren-se l’amic e l’amat, e dix l’amic: – No cal que em parles; mas fe’m senyal ab tos ulls, qui són paraules a mon cor, com te dó ço que em demanes”.

Com podem mantenir el vincle de l’amistat amb els fills?:

1.- Amb discreció, una discreció que sap guardar el cor el que expliquen els fills, que mai s’esgarrifa de res, no imposa i no coacciona. La petita qualitat de la discreció anima als seus als fills a viure la franquesa, la confiança i la sinceritat.

2.- És de gran ajut procurar a casa un ambient agradable, per fer dels pares bons amics dels fills, als quals poden explicar els seus ideals, els seus problemes, les seves emocions, alegries, penes.

3.- Comencem a interessar-nos pel que els preocupa quan són infants: les joguines, el sorral del parc, la bicicleta, els amics d’escola …i així fonamentarem la confiança amb els pares del dia de demà: els companys amb qui surten, els seus primers amors, les afeccions, els esports que practiquen, les pel·lícules que els hi agraden, etc. (Si som discrets a l’adolescència sabrem ponderar el que veiem i sabrem tenir paciència per esperar que tot el que hem sembrat ho recollirem quan els fills es facin grans). Les àvies ens van ensenyar a contar fins a 100 abans de dir quelcom si estem enutjats. És bona manera –així com fer una bona respiració abans de perdre els estreps- per aprendre a no dir paraules inútils que ens “tallin” l’amistat i la confiança que ens tenen els fills.

Pel.lícula recomanada… encaixem peces trencaclosques

dimarts , 10/05/2016

Nuestra hermana pequeña

No puc deixar de recomanar-vos una bona pel·lícula perquè l’argument m’encaixa perfectament amb el títol del meu blog “La convivència, un trencaclosques”.

Es tracta de “Nuestra hermana pequeña”, dirigida amb encert pel director japonès Hirokazu Koreeda, que – entre moltes altres vivències – no oblida mai les arrels que deixen els avis.

Àpats. Comunicació.

Àpats. Comunicació.

.

Espero que us agradi i us sigui útil per ponderar moltes situacions quotidianes que ens anem trobant quan entrem a la història, ben interessant pels diferents caràcters de les protagonistes.

La convivència de tres dones solidàries, discretes, generoses i sinceres m’ha  ensenyat com es viu la comunicació i la delicadesa. És fonamental apreciar com es saben relacionar amb una germana adolescent, desconeguda per elles fins el moment de la defunció del seu pare que les havia abandonat…

MAI un interrogatori amb la germanastra i SÍ  saber esperar que la noia expressi emocions i sentiments en el moment que ella ho consideri adient.

Les estones de taula i de conversa sense mòbil també són apreciables. La música, el paisatge dels cirerers, els focs artificials i tantes actituds positives de perdó i d’agraïment em fan pensar que podem aprofitar la visió de “Nuestra hermana pequeña” per passar una bona estona en família i omplir-se de poesia i de felicitat en presenciar tanta bellesa.

Ja em direu…

 

 

La lectura i Sant Jordi

dimarts , 19/04/2016

Us hi espero amb il.lusió!

Us hi espero amb il.lusió!

 

La lectura i Sant Jordi

Arriba Sant Jordi i estem il·lusionats. És festa gran a Catalunya i tots sortim al carrer per contemplar tota l’exposició de llibres. Aquest any la festa cau en dissabte i tindrem l’oportunitat d’anar amb les nostres criatures a la llibreria del barri o a alguna de les moltes parades que trobem per les ciutats o pels nostres pobles.

És un dia genial per fomentar la lectura de petits i grans. Podem afirmar que llegir ens ajuda a pensar, a interioritzar valors i a tenir criteris segurs i sòlids quan som adults. No insistirem mai prou en ajudar a crear curiositat per la lectura, cercant llibres adequats per cada edat, llegint contes quan són petits i estimulant a que ho facin ells quan siguin més grans. Dissabte 23, ho recordarem!

I ara, us explico una vivència:

Estava convidada a casa d’una amiga, mare jove, i, em va quedar gravada la simpàtica imatge de la devoció que demostraven els dos fills  petits per la seva germana gran. La mare li va dir que preparés el treball que li havien donat a l’escola sobre destacar uns punts d’un conte. Al voltant de la taula del menjador, els germans de 6 i 4 anys escoltaven emocionats la lectura que feia la nena de 8 anys; en acabar la lectura, entre tots van reflexionar sobre les qüestions a resoldre per la feina de l’escola i es van divertir molt. Que bé reflexionar, pensar i assimilar entre tots una rondalla i extreure’n conseqüències!

Jo avui aprofito per dir-vos que seria feliç si em vinguéssiu a veure a alguna de les parades que estaré signant “Teixint el tapís de l’amistat” per Barcelona. No us defraudarà el contingut de l’assaig, editat per Meteora, si voleu que us el signi o si voleu conversar amb mi una mica…. fa tants anys que som amics virtuals!

L’amistat és un bé preuat que ens allunya de la soledat, els grans bé ho sabem com també sabem que desitgem que els nostres fills tinguin bons amics i trobin una bona colla a l’adolescència. Us puc assegurar que aquest últim llibre que he escrit té forces recursos per gaudir dels amics i suficients eines per fer que els nostres adolescents estiguin disposats a trobar-ne de molt bons i així tinguem menys mal de caps que a la vida ja prous que en tenim.

Veig que tinc molts lectors del meu bloc a New York, sé que no podreu venir-me a veure per Sant Jordi però agraeixo de tot cor la vostra companyia virtual i espero seguir rebent a l’analític de visites la vostra constància i seguiment de les entrades d’educació familiar. Gràcies a vosaltres i a tots!

Feliç Sant Jordi, amb llibres, escriptors, lectors, editors… i que no plogui!

Us deixo llistat de signatures. Ja veure-ho que pel matí estic a Sant Gervasi i a Sarrià i a la tarda a Paseig de Gràcia i Via- Augusta-Diagonal!

12h – 13h: Associació de veïns del Farró. (Llibreria Atzavara) (Plaça Mañé i Flaquer)

13’30 – 14’30: Llibreria Odessa (Francesc Carbonell, 45)

17h – 18h: Parada Meteora (Passeig de Gràcia, 81)

19h – 20h: Llibreria Garbí (Via Augusta, 9)

 

 

Gestió del fracàs per millorar la convivència

dimecres, 9/03/2016

Gestió del fracàs per millorar la convivència

Rectifica, rectifica

Rectifica, rectifica

 

 “Tractar de millorar-se un mateix és empresa que dóna millor resultat que tractar de millorar als altres”.

Noel Clarasó

 

Avui faig una breu reflexió sobre com gestionar el fracàs… I .. ens preguntem:

– Tenim algun fracàs a la nostra vida..?

– Oh i tant que en tenim… No som pas perfectes!

Es tracta de reconèixer on tenim el punt dèbil que ens dificulta la convivència i amb serenitat llimar-lo. L’acceptació dels nostres defectes i l’afany de superació per millorar és positiu per a nosaltres mateixos i per l’educació dels nostres.

Anar amb cara de pomes agres no atrau mai a ningú!

Si anem accelerats ens es difícil trobar un temps per aquesta empresa important que és el coneixement propi. Ara bé si ens aturem, com estem fent ara al llegir, ens adonem que un espai per la reflexió també el trobarem; tanmateix no es tracta de donar voltes i voltes al mateix problema del nostre temperament o de les circumstàncies que tenim amb dificultats, una actitud així podria esdevenir en una addició mental que no produiria cap benefici, més aviat ens conduiria a l’angoixa, a tornar-nos malhumorats o a tancar-nos i per tant perjudicaríem la vida de família.

Un comportament influït pel pessimisme ens guiaria cap a la tristesa, a no oblidar traumes carregant les culpes als altres, a tenir memòria dels greuges rebuts, en definitiva ens quedaria minvada la capacitat de donar i de rebre afecte, fonamental per viure amb pau, assolir llibertat i omplir de bon humor la llar.

Per millorar la convivència entre tots plegats ens fem tres preguntes per reconèixer algun dels nostres defectes i d’aquesta manera posar fil a l’agulla per solucionar-los:

  1. Som dels que ens sentim ofesos quan algú de la nostra família ens diu que fem quelcom malament? o bé, desprès del primer impuls d’enuig, sabem ponderar el fet amb calma i pensar: “¡Què bé que em coneixen, m’han aclarit un defecte, tinc un objectiu més per millorar i fer-los la vida agradable!”?
  2. Els nostres fills ens han demanat fer una sortida amb altres pares de l’escola, que encara no coneixem… Busco una altra activitat per aquell dia per no fer l’esforç de conèixer gent nova?, o bé dic: “nois anem-hi, és una bona oportunitat per passar-ho bé!” i…m’oblido de la meva timidesa.
  3. Amb companyia d’altres amics o amigues ens agrada portar la contraria, parlar només de les nostres coses, voler ser sempre el centre d’atenció?; o bé pensem: “escolto, m’interesso per el que expliquen els altres, m’espero per donar el meu parer”

Són tres claus personals per aprofundir-hi; totes relacionades amb sentiments  negatius: susceptibilitats, timidesa, necessitat de cridar l’atenció, tot un repte de millora personal per comprendre els sentiments dels nostres.

Si hem començat amb una frase de Clarasó avui us deixo aquesta altra tan maca per estar més segurs que sabem gestionar el fracàs si tenim sempre una actitud  positiva i optimista . És de l’escriptor irlandès Oliver Goldsmithel, nascut l’any 1728:

“La nostra major glòria no consisteix en no haver caigut mai, sinó en aixecar-nos cada cop que caiem”

Fins aviat, amics i amigues del nostre bloc… anem fent el trencaclosques de la convivència.

 

 

Dia internacional d’internet: Ser “xarxes de protecció”

dimarts , 9/02/2016

Dia d’internet: els pares som la xarxa de protecció

... i tot amb mesura..!

… i tot amb mesura..!

 

“L’espai virtual és una immensa plaça intangible on solitaris cerquen companyia. En ocasions, aquesta recerca és un mecanisme per fugir d’una vida buida, trista, monòtona o, si més no, poc satisfactòria”

Francesc Torralba

 

Avui és el dia internacional d’internet, és per això que reflexionarem una mica sobre aquest tema. Recordem que és necessari estar “connectat” però trobant la seva justa mesura.

Tots som conscients, i estarem d’acord, que seria pitjor privar els nostres fills d’aquestes tecnologies –o privar-nos-en  nosaltres–; però hem de reconèixer que si ells en són addictes no hi podrem ni parlar. I si no hi ha espais afectius entre pares i fills, encara que visquem sota el mateix sostre, no els podrem comprendre.

Esgarrifa llegir notícies sobre el fenomen anomenat hikikomori (en català, aïllament). Al Japó hi ha 1.200.000 joves amb aquest greu trastorn social, que els fa recloure’s a la seva habitació, a la qual no deixen entrar ningú. Normalment, són fills únics o primogènits que es troben pressionats per la societat japonesa, se senten incapaços de complir els rols socials i reaccionen amb l’aïllament. Són joves de classe alta a qui els seus pares els ho han donat tot. No parlen amb ningú, ni amb els seus familiars. El món exterior no els interessa. El pitjor és que poden estar tancats anys i anys per por de sortir. Tot un drama… Quin dolor que produeix pensar en això! La mare d’un noi japonès d’aquests deia, en un reportatge: «Es banya cada sis mesos i l’habitació en la qual està reclòs –a la qual no puc accedir– està plena de porqueria…».

És hora de fer dieta digital. Potser no serà el cas del nostre fill, tot i que podria ser-ho; per això, seria perillós no organitzar el temps d’utilització de la xarxa i acordar amb ell els horaris. Actualment s’ha de revisar aquesta dieta amb tanta cura com ho fem amb les altres activitats diàries de casa, com menjar verdura i fruita encara que no agradi.

Segons notícies d’Europa Press, vuit-cents nois i noies d’entre dotze i divuit anys  que han participat en l’estudi Joventut i violència, realitzat per la Fundació Pfizer i presentat durant el VI Fòrum de Debat Social, en el qual també han intervingut els seus pares i dos-cents professors d’ESO i Batxillerat, han contestat que el consum d’alcohol i de droga és el que incideix més sobre la violència, però cal destacar també nous aspectes: «Les noves tecnologies també són una font de violència. Un 8,1% dels joves que han participat a l’enquesta diu que ha patit algun tipus de maltractament psicològic a través del mòbil i l’11,6% reconeix que ha estat a través d’internet. La majoria de vegades, en ambdós casos, per part de desconeguts».

Si el nostre fill es troba sol i abandonat sense la nostra presència, cercarà a la xarxa altres connexions socials i, tot i que aquesta relació l’enriqueixi pel contacte amb persones de tot el món, no podem oblidar que s’hi pot enganxar i el pot perjudicar en molts aspectes, entre d’altres, amb el bullying digital.

També, segons les enquestes, va augmentant el risc de tenir patologies, com les dels joves japonesos amb trastorns socials o altres, com les assenyalades per Jesús de Gándara, cap de la Unitat de Psiquiatria del Complex Assistencial de Burgos, en declaracions a La Vanguardia (29-10-2010): «l’ús excessiu d’internet acostuma a estar relacionat amb patrons patològics de depressió, fòbies o aïllament».

Comentàvem amb una amiga la forma de viure dels nostres fills i opinàvem el següent:

“Crec que el més important pel que fa als adolescents és acompanyar-los; hem de ser una presència constant i respectuosa. Han de saber que hi som, per fer-los costat, per ser la seva “xarxa de protecció” i el seu referent…”.  

Gràcies estimats Reis per les joguines

dimarts , 5/01/2016

Estimats Reis: Volem Joguines

(he canviat el títol principal perquè he entrat a corregir una lletra i s’ha actualitzat… els Reis ja no hi són. Sí les joguines!)

Amb aquest record dels dibuixos dels meus néts de petits us recordo la importància d’escollir joguines amb encert. Som ajudants dels Mags amb il.lusió i amb seny.

A l’hora de escollir una joguina, és necessari reflexionar sobre quin tipus de jocs podem realitzar i el procés evolutiu del nen. Qualsevol joc establirà les bases de l’aprenentatge del nostre fill. Recordem que, al contrari del que es podria suposar, l’excés de joguines no afavoreix el joc: provoca dispersió i falta de concentració.

Dels tres als sis o set anys, als nens els agrada imitar el món que els envolta i fer volar la imaginació. Per a ells, una forma de passar-ho molt bé és amb les disfresses. O si el deixem sol amb la capsa de cartró que embolicava un regal voluminós, és probable que quan tornem trobem que ha apartat la joguina i, amb cotxets en fila, hagi inventat un garatge, una casa per ficar-s’hi dintre o un vaixell per solcar l’oceà. Serà un artista, serà un piloto de cotxes o de vaixells, o serà un okupa? No ho sabem.

El que sí sabem és que amb els seu joc imagina, descobreix, imita, aprèn i m’atreveixo a dir, que es concentra com ho haurà de fer més endavant amb l’estudi. 

Aprofitem el moment! Sapiguem que, ben aviat, casa nostra s’omplirà de pantalles i que els jocs de consoles seran els favorits del nostre fill, els quals li proporcionaran agilitat; però, mentrestant no arribi aquest dia, l’habitació de joc ha d’estar plena de llibres que es puguin mullar o que produeixen sons, contes per començar a llegir, peces per encaixar, catifes amb aplicacions que es puguin mossegar, i nosaltres, els pares, participem del seu joc i descansem amb ell.

Il.lustració dels meus néts, de petits, tot esperant els Reis

Il.lustració dels meus néts, de petits, tot esperant els Reis

Siguem feliços!!!

Nadal 2015

dimecres, 23/12/2015

BON NADAL 2015

Per lectors i amics de “La convivència, un trencaclosques” i per l’equip de Criatures del Diari Ara!

Amb petons, abraçades i lectures per tots.

BON NADAL

Cada gronxada et daré una abraçada,

Cada abraçada un beset amorós;

Mes rosses trenes seran tes cadenes,

Niu i arcoveta les ales del cor.

No ploris no Manyaguet de la Mare;

No ploris no, que jo canto d’amor…

 

Fragment de “Cançó de la Verge”

 Mn. Jacint Verdaguer

 

Dues pautes per viure l’assertivitat

diumenge, 13/12/2015

Dues pautes per viure l’assertivitat:Amb assertivitat marquem límits

“Enfadar-se és fàcil, però enfadar-se amb la persona adequada, en el moment oportú, amb el propósit just i de la forma correcta, això ja no és tan fàcil”.

Aristòtil

De l’assertivitat, la capacitat que tenim d’afirmar els propis pensaments o idees davant dels altres de forma adequada sense menystenir-los però, també, sense deixar-nos aclaparar o intimidar, jo en dic coherència tot i que la paraula assertivitat l’emprarem. Coherència que ve de cohesió, una cohesió que ens ajuda a dir Si quan ho hem de dir i No quan no estem d’acord amb el que es proposa si tenim la seguretat que no està conforme amb els nostres principis.

L’assertivitat indica la confiança en un mateix i tanmateix respecte vers les idees dels altres. La coherència indica ser i actuar de la mateixa forma que pensem. Això vol dir tenir uns criteris, uns principis que els fills i els amics volen trobar sense que mai notin ni el més lleu registre d’imposició perquè la persona coherent no es vanagloria del que pensa ni es creu sempre que tothom hagi de ser com ell, estima la diversitat.

Penso en dues formes pràctiques de dur a terme l’assertivitat que ens serviran per secundar la frase d’Aristòtil que encapçala aquest post:

1.- El respecte

La primera forma pràctica de viure el respecte està relacionada amb la comunicació i que sempre la necessitem per viure l’amistat i per conviure bé amb els altres. Si som comunicadors assertius ho farem amb respecte pel pluralisme d’idees dels altres; només caldrà afegir-hi – quan sigui necessari – saber defensar amb decisió la nostra opinió diferent però tenint en compte de no ser manipuladors ni deixar-se manipular. Cal respectar, doncs, els límits dels altres intentant aprendre de les seves opinions, tot i que en un principi siguin oposades a les nostres. Alhora hem de ser capaços de defensar-nos davant intents d’invasió que ens puguin fer els altres.

2.- Saber dir No

La segona forma estaria relacionada amb saber dir “no” quan haguem de dir que no. I, encara que sembla fàcil, per a moltes persones és molt complicat i pot ser causa de patiment. Dir no a un adolescent que ens reclama un vídeo de violència, per exemple, ens pot costar perquè, segons ell, és l’únic de la classe que no el té. Dir “no” a algú amb una categoria professional més elevada que la nostra quan ens demana un “extra” que pot perjudicar la nostra vida de família, un excés que no entra en les nostres competències, o una corrupció, també ens pot costar no només un esforç sinó avui, també, la feina. I dir un “no” perquè, reconeixent les nostres limitacions, no sabem fer-ho ens costa perquè ens hem de posar l’amor propi a la butxaca. O marcar límits als més petits – com ho il.lustra la fotografia, en la que estic donant una xerrada sobre aquest tema educatiu – també es necessari.

En algunes ocasions, per exemple, ens dirà el nostre fill: “ no vull jugar a això, vull un altre joc” i recordant que és la seva iniciativa i té tot el dret de triar caldrà ser respectuosos amb el que prefereix. El joc, l’esport, les activitats extraescolars i, naturalment els amics, hauran de ser lliurement triats. Però hi ha alguns pares que no han triomfat en algun esport, per exemple, i forcen els fills a llargues hores d’entrenament que els esgoten, sense fer-los-hi cap bé. Aquesta projecció la poden fer també quan forcen a estudiar per una professió que ells no han pogut i els hi sembla que l’han de fer els fills. Apart de saber dir No s’ha de respectar la llibertat dels fills a que diguin no també.

Bon diumenge, aviat Nadal!!!

 

Celebrem el 15è aniversari d’Editorial Meteora

diumenge, 29/11/2015

15 anys d'Editorial Meteora

15 anys d’Editorial Meteora

Celebrem el 15è aniversari d’Editorial Meteora.

 

Començo a escriure aquesta entrada en un aniversari especial per mi i ho faig amb les paraules de Maria Dolors Sàrries, directora d’Editorial Meteora:

Les muntanyes de Meteora ens van robar el cor fa molts anys. De fet, Grècia ens el va robar des del primer moment.
Tanta va ser l’admiració per aquests monestirs magnífics als cims de les muntanyes que quan vam decidir fundar una editorial, dilluns farà 15 anys, ho vam tenir clar. No vam dubtar ni un moment que calia que es digués
METEORA”.

Vaig conèixer a Maria Dolors Sàrries la 27 ena. Setmana del Llibre en Català a Sant Cugat l’any 2009. Ella acompanyava la seva autora, Empar Fernandez que estava asseguda al meu costat signant llibres i estava asseguda quasi a terra en un pedrís de fusta al seu darrera per passar discretament i donar tot el protagonisme a l’Empar. Com que la persona encarregada de la meva editorial no va aparèixer vaig valorar molt la presencia d’una editora tan afable i atenta.

Més endavant per facebook ens vam anar seguint. La Maria Dolors i l’Empar ja formaven part de la meva vida i la seva condició de “lletraferides” animava el meu inici d’escriptora, una escriptora tardana que escrivia experiències viscudes d’orientació familiar i coneixements de psicologia i de pedagogia amb l’objectiu de des complicar els pares i que cap fill fos una càrrega sinò una persona a la que s’ajuda a créixer amb seguretat, autonomia i llibertat responsable. I sempre amb una actitud positiva que contagia bon humor i il.lusió per tirar endavant la bona convivència entre tots.

Avui estic molt feliç perquè Meteora celebra el seu 15è aniversari i més feliç encara perquè aquest 2015, m’han editat “Teixint el tapís de l’amistat”, un títol que s’escau amb un vincle que es va iniciar per admiració a la Maria Dolors Sàrries en una Setmana del llibre català, una simpatia que va continuar a Tossa de Mar amb en Jordi Fernando, un editor d’aquells que no ni han, que et torna el manuscrit corregit amb llapis abans de passar-lo al pdf i que et deixa bocabadada.

Per tot això i molt més, moltes gràcies Maria Dolors i Jordi.

Us estimo molt i desitjo de tot cor que aquest somni de l’editorial sigui sempre una realitat per molts i molts anys amb el record de Grècia que us va inspirar METEORA i amb molts autors de diferents gèneres que sabeu “mimar” com pocs fan. Teniu tots dos una gran capacitat per estimar i per foragitar els entrebancs amb alegria, bondat i reisiliència.

Petons i abraçada de la vostra amiga “teixidora”.

Victòria Cardona

 

Mitjançant la paraula

dimecres, 11/11/2015

Mitjançant la paraula

Hi ha un llenguatge en el món que tots entenem: és el llenguatge de l’entusiasme, de les coses fetes amb amor i voluntat, a la recerca d’allò que es desitja o d’allò en què es creu.

Paulo Coelho

 

Tot cercant bones paraules

Tot cercant bones paraules

Necessitem una paraula i un llenguatge entenedor per dirigir-nos als nostres fills i els altres. Tenir-ne cura ens ajudarà a deixar un bon llegat als que ens succeiran.

El llenguatge és atractiu quan s’empra amb propietat i claredat. Quedem encisats quan trobem persones que tan en la seva conversa normal, com en una conferència o en un debat, enraonen bé. El llenguatge és una qualitat dels éssers humans, i és un privilegi escoltar paraules i frases plenes de contingut.

I, no hem d’oblidar la frase de Churchill:

Una bona conversa ha d’esgotar el tema que tracta però no ha d’esgotar els seus interlocutors”.

Els pares utilitzem el llenguatge com a eina de comunicació, i n’hem de tenir cura, no fos cas que els nostres fills, amb el llenguatge que tenim avui del wassAp –que tan els agrada- perdessin la capacitat d’expressar-se amb propietat i amb quatre monosíl·labs acabessin el diàleg amb nosaltres i a l’escola.

També es perden moltes dites del llenguatge popular i, per això, seria bo utilitzar-ne algunes a la llar; cadascú triarà les seves. És un fet que  aquestes frases queden a la memòria i creen un estil de vida. Frases fetes, refranys o proverbis que són bonics i que arriben a la intel·ligència –sense que els pares haguem de fer grans discursos– són adients de dir-les com aquell que no fa res, feinejant per casa.

Em vaig quedar força empipada després de veure un programa a la televisió d’aquells en què una consellera prepara una cartolina d’organització familiar per a educar una criatura. En aquest cas, el fill representava un nen malcriat; i dic malcriat, ja que deuria tenir uns quatre anys, i gairebé no puc entendre que els pares no haguessin fet res abans d’arribar a aquella situació. Un marrec que es passava l’estona xisclant paraulotes i amb una conducta dèspota i tirana vers els pares i els companys del parc de joc.

Us deia que m’havia empipat. Semblava que tots estaven d’acord en què el nen emprava els insults tipus: filla de p…, idiota, imbècil, sense saber-ne el significat. La gran alternativa de l’orientadora va ser aconsellar: “pares, recomaneu que digui “nassos!” en lloc de les paraulotes”. Bé, la nanny va triar aquesta opció. (Va ser un rotllo al final només escoltar nariceeeeees!)

Jo estava defraudada, m’esperava una alternativa com: “gràcies”, “si us plau” o “perdona”. Si tots deien que no sabia el significat de les seves paraulotes, per què no substituir-les per la base d’una bona conducta: agraïment, bones maneres o saber demanar perdó?

Misteris opinables de les supernannies televisives, com també és opinable la conclusió a la què jo vaig arribar després de veure-ho. Jo crec que a aquell petit li faltaven moltes abraçades i molts petons. Però en un cas com aquest, que gràcies a Déu no són molt freqüents, podem murmurar encongint-nos d’espatlles: “ja se sap, no li facis cas, vol cridar l’atenció”.

I si ens preguntéssim per què necessita més atenció? … ens sentirem penedits en adonar-nos que n’hi donem ben poca.

Uf, els nervis i les presses!

Les paraules maques són elements importants. A les llars dels nostres pares és on varem aprendre la nostra llengua, amb converses serenes i tranquil·les en què no teníem intromissions de la televisió. Amb sensibilitat i intel·ligència, els progenitors ens llegaven un llenguatge viu i ric. Parlaven amb paraules ben clares i ben vocalitzades, que nosaltres també haurem d’emprar per l’educació de les criatures.

El llenguatge ens ha de servir als pares per realitzar una autèntica trobada amb els nostres fills. Repeteixo: una autèntica trobada amb diàlegs, amb alegria o amb il·lusió per connectar i comunicar-nos.  No ens empipem quan els infants ens demanen sovint: “per què?”. És natural. Ells han après a dir paraules i… és molt emocionant! I ara han de trobar-ne el sentit. Hem de saber respondre tenint cura del que els hi expliquem. Han passat aquells dies preciosos en què et conformaves i t’alegraves de sentir com repetia sons per a provar la seva pròpia veu i t’omplia d’alegria amb les seves refilades com si habités l’ocell més dolç a la teva llar alegrant-te les hores.

Per acabar aquesta petita reflexió volia explicar-vos una petita anècdota personal:

Fa poc em vaig trobar a un personatge públic, d’aquells que sovint van a debats a la televisió. Com que li tinc simpatia –tot i que no el coneixia personalment- em vaig revestir de valor i li vaig explicar que ja no es podia “assentar” a la cadira i que si havia d’”asseure”… Bé, ho va agrair molt i em va prometre que s’estudiaria la conjugació de tots els temps del verb. Jo ara m’assec per escoltar el debat ben contenta d’haver intervingut a la conservació de la llengua.

Seguim amb entusiame i sense decaure com ens comenta Paulo Coelho a l’inici d’aquesta reflexió …