La setena hora
JAUME CELA & JULI PALOU

Sota el jou de les evidències

Ens volen convèncer que el punt de partida han de ser les evidències. L’operació acostuma a ser la següent: les decisions es fonamenten en evidències que, com el mateix mot indica, són qüestions que no admeten cap dubte. La febre de les evidències ha arribat al món educatiu. Llegiu el preàmbul de la Lomce i podreu comprovar que el procés reformista malda per fonamentar-se en evidències.

Després del punt de partida (evident) vénen les mesures, que s’han d’acceptar com el tractament que necessita un cos que s’ha deixat emmalaltir. No cal anar a les causes. No cal, posem per cas, preguntar-se per quin motiu tenim xifres preocupants d’abandonament escolar. Aquesta pregunta potser ens faria pensar en temes incòmodes, com ara el rol dels alumnes a les aules, la vitalitat de la formació permanent, el perfil professional baix d’alguns docents i la manca d’una política educativa clara. Res de plantejar qüestions difícils. L’important és prendre mesures, proposar un tractament que sembli immaculat o, si més no, tan objectiu com les evidències.

Un contrapès necessari

La mentalitat i la mirada de les administracions és sempre vertical. En ocasions ho és tant que s’arriben a creure que la modificació del marc legal aconseguirà modificar la realitat. No cal ser gaire espavilat per detectar que aquesta visió l’únic que aconsegueix és generar frustració i escepticisme. Ja hi ha un fart de lleis que proposen tractaments miraculosos i que no generen cap mena de canvi real. Aquesta via només condueix a una nova evidència: la incapacitat de les administracions per generar il·lusió. Ens convé fer contrapès i recuperar el tremp que aporta una mirada horitzontal del sistema educatiu. Una mirada centrada en el bo i el dolent del quotidià, orientada cap a noves formes de concebre l’aprenentatge.

Els centres educatius arrosseguen massa llast del passat i per això cal sacsejar-los, perquè facin sentir la seva veu en el món que ens toca viure; però el canvi mai no podrà ser només vertical. S’ha d’escoltar els docents que miren cap al futur i s’impliquen en processos d’innovació. Sobretot, interessa escoltar els docents que aconsegueixen que les seves aules, que els seus centres, tinguin vida pròpia i no una vida assistida amb tractaments aparentment miraculosos.