"La innocència m'emociona"

No vaig deixar de fumar fins que vaig tenir fills, i fumava molt. Vaig veure que no seria un pare jove i em vaig plantejar que, com a mínim, volia acompanyar els fills fins a la seva majoria d'edat. Hi ha una cosa que te la poden explicar però que no veus clara fins que ets pare, i és que deixes de ser el centre de la teva vida. I això et relaxa. Jo he passat de ser la persona més nocturna del món a ser totalment diürn, i sense cap esforç. La família és un concepte força conservador i en el moment de tenir fills l'assumeixes amb tota la naturalitat del món.

També hi ha dolor.

El meu malson més repetit sempre havia estat que queia per un precipici des d'un edifici. Ara, en canvi, ja no sóc jo qui cau, sinó un dels meus fills. I això també té a veure amb aquest desplaçament del centre que dèiem.

Explica'm una altra imatge.

Ara estem aprenent a anar en bici sense rodetes. Al Decathlon venen un aparell que es posa a la roda del darrere perquè tu vagis portant la bici del nen. Jo la duia fins que la meva filla va començar a agafar velocitat, llavors la vaig deixar anar i em vaig posar a córrer al seu costat. Va ser molt maco veure la seva cara de sorpresa i d'espant en veure que anava sola.

I tu has passat por?

Quan el nen era més petit, potser tenia dos anys, em va passar una cosa que em va fer envellir de cop. Jo no sabia absolutament res d'atacs epilèptics. Recordo que estava donant el sopar al nen quan va tenir una pujada de febre. Va perdre el coneixement i la cara li va quedar de color lila, tota bloquejada. Jo no sabia si era mort. El vaig estirar sobre la taula de la cuina i li vaig fer el boca a boca. Van passar uns minuts i finalment va relaxar la cara, va començar a respirar i me'l vaig endur a l'hospital.

Uf.

Un altre cop, també el nen, va agafar una pneumònia i vam passar una nit a l'hospital. A mitja nit, no sé si pels antibiòtics, va començar a tremolar molt fort, a rebotar sobre el llit.

Al TNC presentes un Macbeth . Shakesperare no parla de nens.

En moltes obres seves la relació pare i fill hi és present. Hamlet , per exemple, i La tempesta i El rei Lear parlen de canvis generacionals, de tallar el cordó umbilical. Shakespeare parla molt sovint de l'egoisme i del que ens fa fer.

Els nens són egoistes.

A casa tenim prou habitacions i podríem haver fet que cada nen en tingués una. Però la nostra opció va ser que dormissin a la mateixa, en una llitera, perquè així aprenguin a conviure, a respectar-se.

Què t'ha sorprès dels nens?

M'ha deixat parat que, de molt petits, els nens ja sàpiguen mentir. "Nora, tu t'has menjat una galeta?" "No". I t'ho diu ben seriosa, amb la cara plena d'engrunes. Amb prou feines sabia parlar i ja era capaç de dir mentides, i, el més important, ja tenia plena consciència del que estava fent. L'ésser humà és impressionant.

Què més?

La innocència. Sóc molt nostàlgic i enyoro una innocència que no podré recuperar. Quan veig una parella de quinze anys, en un banc, abraçats i fent-se petons, m'emociono profundament. I això ho tinc cada dia a casa. La innocència dels nens és meravellosa, m'emociona molt. En lloc de fer-nos operacions d'estètica ens hauríem de fer operacions de recuperació de la innocència.

Quan enyores els fills?

Jo treballo part de l'any a Venècia, cosa que m'obliga a passar temps fora. I un dels llocs on trobo la pau és justament en un jardí on van a jugar els nens. Trobo pau observant aquesta innocència. Veig aquests nens i és com si veiés els meus fills. Allà hi ha una alguna cosa especial. És la felicitat de les criatures.