La solidaritat amb ulls d’infant
L’última edició del premi Pilarín Bayés va decidir mostrar com entenen i com viuen la solidaritat els nens catalans
Explicar què és la solidaritat no és gens fàcil. Només cal revisar la definició que ofereix el Diccionari de la llengua catalana sobre aquest terme per adonar-se’n: “Entera comunitat d’interessos i responsabilitat” i “Fet d’ésser solidari o solidaris”. Dues accepcions d’una mateixa paraula que, si bé ens aproximen a un concepte bàsic en societats com aquesta, no ens deixen gaire clar què hem d’entendre per solidaritat i, sobretot, què té a veure aquest concepte amb les mostres de caritat que formen part del nostre dia a dia. Potser per això l’editorial Mediterrània i l’Obra Social Sant Joan de Déu van decidir treure la solidaritat de diccionaris i llibres de text i convertir-la en protagonista del premi Pilarín Bayés i dels relats que els nens que participaven en aquest certamen havien d’escriure.
L’objectiu, com en altres convocatòries, era doble: d’una banda, fomentar la lectura dels escolars catalans i, d’una altra, treballar un valor, la solidaritat, tan important per al desenvolupament emocional de grans i petits. El resultat? Més de 1.000 relats presentats, un llibre amb els millors contes rebuts i un estudi, Les solidaritats amb ulls d’infant, que reflexiona sobre la visió que tenen els nens catalans sobre aquest tema. Ho fa a partir de les històries presentades pels escolars participants, però també de l’anàlisi realitzada per Jordi Collet, professor de sociologia de l’educació de la Universitat de Vic.
QUÈ ÉS LA SOLIDARITAT?
I com entenen i viuen els nens catalans la solidaritat? Doncs amb múltiples accepcions i variacions. Com confirma Collet, la majoria dels infants l’assumeixen com un acte de bondat, mentre que d’altres l’entenen com una forma d’altruisme que, a part de l’acte de donar, no comporta cap implicació emocional per a qui la realitza. I, finalment, hi ha els que es plantegen la solidaritat com un intercanvi entre una o més persones.
A partir d’aquí, petits matisos: els que creuen que és un acte puntual; els que, per contra, pensen que és una manera de relacionar-se amb la resta; els que consideren que és una obligació... Diferents interpretacions d’un mateix terme que, en la majoria dels casos, ens presenten una generació que aborda la resolució de conflictes de manera cooperativa i coordinada, en xarxa. Un fet que evidencia, segons Collet, la influència de les noves tecnologies i les xarxes socials en el seu dia a dia. També parlen -i molt- del concepte que té de la solidaritat la família a la qual pertanyen. I és que “els infants no tenen una imatge de la solidaritat quan neixen, la imatge que tenen és la que nosaltres els donem”.
LA REALITAT A DEBAT
Així, Mireia Gascón, psicopedagoga i terapeuta especialitzada en intervenció socioeducativa, parla del paper que, com a adults, exercim en la formació d’una mirada crítica i solidària dels més petits i entén que la solidaritat s’ha d’assumir com el que és en essència: un sentiment. “Pensem en la solidaritat com un concepte curricular que treballem transversalment als col·legis, però l’aprenentatge aquí no és significatiu perquè no parteix del sentiment, sinó de la conducta”, comenta Gascón que apunta una estratègia que busca normalitzar-la: habitar el conflicte. I això què vol dir? Doncs que, en comptes de centrar els nostres esforços a alliçonar els nens amb què és ser solidari, hem d’utilitzar les situacions que es produeixen quotidianament perquè entenguin per ells mateixos quins beneficis els porta ser solidaris.
Un aprenentatge vivencial que també defensa l’Obra Social Sant Joan de Déu amb iniciatives com Escoles Amigues, un programa que busca traslladar temes d’actualitat als centres d’educació secundària i fer-ho a través de col·lectius en risc d’exclusió social. Amb aquest projecte, segons explica la responsable de sensibilització i educació, Diana Casellas, no només s’aconsegueix que els joves descobreixin altres realitats, sinó també que es plantegin preguntes, busquin respostes i s’avanci cap a una societat més solidària. Casellas recomana a mestres i pares que acostin temes d’actualitat als joves, escoltin les seves preguntes, i, molt important, que els deixin arribar a conclusions.
