E.E.

Entre el 5 i el 7% de nens i adolescents pateixen TDAH

Els experts afirmen que hi ha un "sobrediagnòstic" del trastorn

Es diagnostica massa TDAH? / CRISTINA CALDERER Zoom

El nombre d’infants atesos pel trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) ha augmentat notablement els últims anys a Espanya. Actualment afecta entreel 5 i el 7% dels nens i adolescents. El diagnòstic d’aquest trastorn s’ha disparat sobretot l’última dècada, un fet que alguns experts atribueixen no tan sols al fet que hi ha més consciència del problema i més eines per detectar-lo, sinó també a un "sobrediagnòstic". "Moltes vegades es col·loca a un nen l’etiqueta de TDAH, quan en realitat només és un nen mogut", coincideixen a assenyalar les professores de psicologia i educació de la UOC Amalia Gordóvil i Noemí Guillamón.

Dificultat de concentració, de seguir instruccions i ordres, d’estar assegut més de deu minuts, mostres d’impaciència, escassa tolerància a la frustració... són alguns dels símptomes que s’associen a aquest trastorn i que poden portar uns pares a la consulta del metge davant la sospita que el seu fill pateixi TDAH. Però no n’hi ha prou, amb aquesta simptomatologia. Per arribar a aquest diagnòstic –que ha de fer un equip multidisciplinari de professionals– cal que aquestes conductes siguin "molt repetitives, intenses i que es manifestin en més d’un àmbit", explica Guillamón, que és directora del màster universitari de psicologia infantil i juvenil de la UOC. "Si un nen és molt mogut a l’escola però a casa no, això no és TDAH", afegeix Gordóvil, que també és psicòloga infantojuvenil i familiar al centre GRAT de Barcelona.

Moltes vegades es col·loca a un nen l’etiqueta de TDAH, quan en realitat només és un nen mogut



Les dades sobre la prevalença d’aquest trastorn han augmentat de manera considerable els darrers anys, tal com recullen diversos estudis. Segons el departament de Salut, l’any 2013 van ser atesos als centres de salut mental i juvenil (CSMIJ) un total de 13.738 infants amb TDAH. La xifra representa el 23,46% del total d’infants atesos en aquests centres. En canvi, l’any 2008 la xifra d’infants tractats per TDAH representava només el 14% del total. El percentatge de persones ateses als centres de salut mental i juvenil amb aquest diagnòstic es va incrementar el 192% en els nens i el 111% en les nenes durant el període 2008-2015, tal com recull un estudi de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya. I la despesa pública en medicació per a TDAH, per a totes les edats, segons aquest mateix informe, va passar de 2,7 a 7,9 milions d’euros en el mateix període.


Aquestes xifres demostren una clara tendència a l’alça d’un trastorn del qual amb prou feines se sentia a parlar fa poc més d’una dècada. Les expertes apunten diverses raons per explicar aquest augment, començant pel sobrediagnòstic. Aquest sobrediagnòstic s’atribueix a diversos factors: d’una banda, als interessos de la indústria farmacèutica i a una mala interpretació dels professionals, però de l’altra, també als canvis socials i a l’estil de vida estressant i agitat que tenim els adults.

Guillamón constata que el llindar i la capacitat dels pares i dels mestres de suportar el comportament d’un nen mogut és més baix que dècades enrere. També posa el focus en l’educació: "Els pares de les generacions anteriors tendien a ser més autoritaris, i ara, en general, ho són menys. El fet de no posar límits pot provocar problemes de comportament en els nens", afirma. Afegeix que el diagnòstic de TDAH en realitat podria emmascarar altres problemes, com, per exemple, un estat d’ànim baix a conseqüència de problemes en el context familiar.

Més nens afectats d’hiperactivitat i més nenes afectades de dèficit d’atenció

Les dues professionals insisteixen que l’avaluació del TDAH s’ha d’afrontar d’unamanera interdisciplinària, i ha de ser un psicòleg, un neuròleg o un neuropsiquiatra els professionals que arribin al diagnòstic després de parlar amb els pares i fer una bateria de proves al nen. Aquestes proves avaluen la freqüència o la intensitat d’una sèrie de símptomes que poden fer sospitar que l’infant o l’adolescent pateix d'hiperactivitat i impulsivitat o de dèficit d’atenció.

Per exemple, tenir dificultats per estar-se assegut, parlar en excés, interrompre sovint els altres, córrer o grimpar més del compte, respondre abans d’acabar de formular una pregunta... Si aquestes conductes es manifesten d’una manera excessiva i en més d’un ambient, són alguns dels símptomes que s’associen a la hiperactivitat. No posar atenció en detalls o cometre errors per distracció, tenir dificultats per organitzar-se, perdre coses sovint, distreure’s amb molta facilitat, oblidar-se de coses del dia a dia... poden conduir a un diagnòstic de dèficit d’atenció, sempre que aquests símptomes es produeixin sovint i no solament en relació amb temes o coses que no interessin a l’infant. Segons Gordóvil, els nens tenen més possibilitats de patir hiperactivitat que les nenes –la proporció és de 4 a 1–, mentre que en el sexe femení es detecten més casos de dèficit d’atenció.



Les conseqüències d’aquests comportaments són molt diverses: des de problemes acadèmics i de comportament en l’edat escolar fins a problemes laborals o l’abús de substàncies estupefaents en l’edat adulta, si no s’ha tractat bé el trastorn.

Un estudi afirma que el 60% d’adults amb TDAH té un segon trastorn afegit, que sol ser d’una manera generalitzada el consum de drogues. Si el problema, però, es tracta des del bon començament, el pacient pot fer una vida normal.

Ordres breus i concretes i mirar-se als ulls

Els experts aconsellen un tractament multidisciplinari, que tingui en compte els pares, els mestres i els infants, i també els metges i els psicòlegs en l’abordatge del trastorn. En el cas dels infants, per exemple, la teràpia consisteix a modificar patrons de conducta mitjançant l’establiment d’un sistema de recompenses per a comportaments apropiats i de conseqüències negatives per als inapropiats. També se’ls ajuda a saber-se controlar i a organitzar-se.

El tractament implica fer un entrenament als pares perquè sàpiguen manegar el comportament del fill. Per exemple, Gordóvil aconsella donar "consignes breus i concretes", fomentar el contacte visual amb la criatura –que et miri als ulls quan li parles–, fer-li repetir allò que li dius per assegurar-te que ha entès bé la consigna i utilitzar un llenguatge positiu. "En comptes de dir-li 'no cridis', és millor dir-li que parli amb respecte", afirma. Aquestes eines són vàlides a l’aula, però també ho són per als monitors de lleure. Segons la Federació Espanyola d’Associacions d’Ajuda al Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat, els pares també poden ajudar els fillseliminant sorolls i distraccions a casa o dividint la tasca que han de fer en passos més petits.

Segons les expertes, petits gestos com fer asseure l’infant a primera fila a classe, al davant de tot, o fer que sigui l’encarregat d’anar a buscar el material, també poden ajudar molt. Per millorar el rendiment acadèmic de l’infant —un dels àmbits més afectats per aquest trastorn— també s’aconsella incidir en tècniques d’estudi (lectura, subratllat, fer esquemes o resums) o fer una supervisió constant de l’alumne amb tutories individualitzes.