La meva primera mestra

Neus Lluch és la primera a arribar a la llar d’infants La Baldufa, a Vilanova i la Geltrú. És un divendres a la tarda de juliol, i les aules estan buides. Es dirigeix al pati gran de la llar. No hi ha motos ni tricicles sinó una cuina gran de fogons, de cuina de veritat, però que no funcionen, situada dalt d’uns palets de fusta, d’aquells que el reciclatge, la necessitat i el bon gust han posat tant de moda.

En aquesta llar d’infants la Neus va estrenar l’ofici que ja no ha deixat de tenir, el de mestra. La classe dels diables del curs 2011-2012 la recorda bé. Amb noms i cognoms. Així que quan comencen a arribar, convocats per la periodista que escriu, els va saludant amb familiaritat. “Com has crescut, Núria!” “Mariona, estàs tan guapa com sempre”. “Laia, que alta, igual que la teva germana Aina!” “Thiago, estàs fantàstic”. A la classe, eren més, però l’estiu ha fet que no fossin a prop de la llar d’infants per assistir a la sessió convocada de t’enrecordes de quan...

Les criatures tenen 6 anys ara. Han vingut acompanyats, en alguns casos, pels seus germans, més grans i petits, que curiosament també hi han anat o ara van a la mateixa escoleta. Tots comencen a saltar i córrer pel pati després d’haver saludat tímidament la mestra. Quan el fotògraf els diu de posar-se junts, comencen a parlar amb més fluïdesa. “Ho recordava tot més gran”, diuen. “El que més m’agradava de La Baldufa era el pati, i ara, quan el veig, encara m’agrada”, continuen. A la Neus li diuen: “Estàs igual”. I fins i tot n’hi ha que li diuen: “T’has canviat d’ulleres”. En tenen un record molt lleu, d’ella, perquè la memòria de tan petits la veuen lluny, però tots han pensat en ella en un moment o altre a casa, amb la família. “La Neus va connectar molt bé amb totes les criatures; se les va guanyar a totes”, expliquen els pares de la Núria.

“Per a mi ells van ser els meus primers alumnes i, per tant, amb qui vaig posar en pràctica tots els meus recursos, per dir-ho d’alguna manera”, diu ara la Neus. Els nens van ensenyar-li què anava millor i què no a l’hora de jugar, de cantar, de donar-los el menjar. “Hi ha fets i situacions que les he aplicades per sempre més després de veure que amb ells funcionaven, com ara rebre’ls asseguda a l’aula a mesura que hi van entrant”, continua explicant la Neus. El recurs d’estar asseguda, a l’altura dels petits, li permetia, i li permet, escoltar-los des de primera hora del matí, copsar les seves inquietuds.

EL BON RECORD

EL BON RECORDA la Universitat de Barcelona, el professor Enric Prats desglossa quines són les claus perquè un mestre deixi bon record entre els alumnes, fins i tot en criatures tan petites. 1) Que sigui proper, que acompanyi. “Sentir que el mestre el tenies amb tu i que el fet d’aprendre era un tema compartit, i no només una qüestió de la criatura”. Aquesta manera de fer comporta implicar les famílies en el procés d’aprenentatge. 2) Format, és a dir, “que sigui una persona coneixedora i experta en el contingut que ensenya”. 3) Apassionat: “Que expressi una passió doble, per ensenyar i pel que ensenya, i que transmeti aquesta passió als alumnes i també a les famílies”. 4) Vital: que tingui i transmeti vida. “Que hagi vist món, que tingui experiències per transmetre més enllà de l’educació”. Segons Enric Prats, “un mestre que reuneix aquests quatre trets imprimeix un segell a allò que fa i, per consegüent, l’alumne ho sap reconèixer”.

Per la seva banda, Xavier Besalú, mestre d’escola i professor de pedagogia de la Universitat de Girona, opina que “no hi ha una qualitat específica o una habilitat determinada per deixar empremta en els alumnes”. Per això n’hi ha que impacten profundament en alguns alumnes mentre que en d’altres no. “Depèn de la situació i les necessitats que viuen en aquells moments els infants i joves i depèn també de com són interpretats els gestos i les paraules del mestre en qüestió”. Dit això, “l’empremta només serà hipotèticament possible si l’alumne se sent reconegut i estimat, vull dir, si no és un número més, si no és anònim, si el mestre li mostra i li demostra que li interessa”.

REQUISITS NECESSARIS

REQUISITS NECESSARISBesalú encara esmenta altres requisits imprescindibles, sense assegurar que cap sigui condició ni factor d’eficàcia contrastada. 1) L’optimisme, “en el sentit que el mestre doni a entendre que tothom pot sortir-se’n”. 2) L’honestedat, “en el sentit de fugir de les aparences, de ser coherent amb un mateix i amb els altres”. 3) La simpatia, “que dóna seguretat i afecte”. 4) L’eficàcia, “demostrant que tens ganes d’aprendre”.

Per la seva banda, el professor d’institut Ramon Casals Cienfuegos, autor de diversos volums sobre educació, recorre a anècdotes viscudes a l’hora d’explicar com ha de ser un mestre. La primera el porta a recordar quan estava a punt de plegar com a director de l’institut. “Just abans de plegar, truquen a la porta i entra un alumne al despatx, un trapella com ell sol, amb qui havia parlat i que havia castigat moltes vegades. Doncs em va dir: «Ramon, et vull donar les gràcies per tot el que has fet per mi aquests anys»”. Ho diu tot, no?

La segona anècdota el porta a una botiga on va entrar un dia i on el va atendre un noi d’uns 30 anys. “Un cop feta la compra, em diu: «Encara treballa a l’Institut Leonardo?»”. En Ramon li va respondre que sí, i el botiguer li va dir: “Doncs vostè em va ajudar molt”. Encara avui el professor se sent incapaç de recordar què podia haver fet o dit per ajudar-lo: “A classe dius i fas, com si sembréssim, les llavors cauen i n’hi ha algunes que germinen”.

Casals Cienfuegos explica que, més enllà de la matèria que els imparteix, ell conversa amb els alumnes, comparteix experiències, i de tot plegat “alguna cosa serveix”. I just quan el professor comenta que els mestres “no sempre parlen per a les parets”, recorda que un dia, just quan començava 2n d’ESO, una alumna se li va acostar i li va dir: “Ramon, t’aviso que no em surten els problemes”. Era clar que l’autoestima de la noia no era gaire alta. Doncs bé, al cap dels mesos, va treure un 6 en un examen de problemes, i l’alumna li va dir: “Ramon, és que sóc llesta jo!” La conclusió: “Alguna cosa ja havia canviat dins del seu cap!” I per al professor aquest fet era el més important.

En resum, segons el professor Casals, el mestre ha de creure en l’alumne, i no només en el que té més facilitat. “S’ha de posar en el seu lloc, estimular-lo , proposar-li reptes assumibles i límits, que després l’alumne ja entendrà que era necessari posar”. I aquests factors són aplicables a totes les edats, malgrat que, segons Casals, “el més difícil és tenir ascendència en els adolescents”.

Per acabar, la mestra i doctora en filosofia i ciències de l’educació Montserrat Fons sosté: “Els mestres no actuen amb la intenció centrada en l’objectiu que els seus alumnes el recordin d’una o altra manera. El mestre sempre procura el millor per als seus alumnes i el record que ells en tindran no està a les seves mans”. Però les accions educatives comporten una relació personal i d’aquí que el mestre s’interessi pel que passa a cadascun dels seus alumnes. La manera de respondre-hi serà clau.