OLGA VALLEJO

El que ens passa de petits ho arrosseguem de grans?

Integrar les experiències viscudes de manera positiva ens ajuda a créixer

El que ens passa de petits ho arrosseguem de grans? / MARI FOUZ Zoom

El nostre patró familiar ens condiciona. La família i els pares són elements socialitzadors, les persones que ens mostren com és la realitat i ens ensenyen a relacionar-nos-hi. És arran d’aquest vincle amb els cuidadors principals que el nen es construeix a si mateix. A partir d’aquesta percepció de nosaltres, del món que ens envolta i del nostre entorn afectiu, aprenem a relacionar-nos amb els altres.

La María (37) ho té claríssim: “El que em va passar de petita m’ha servit per exercir la resiliència continuada”. La María és fruit d’un embaràs no desitjat. Quan era petita no entenia per què la gent la mirava malament i la rebutjava. “Grans i petits em deien bastarda, tothom al poble sabia què havia passat i ningú ho acceptava”, recorda. Vivia amb els avis, que oficialment eren els seus pares perquè llavors no es podia registrar una nena sense pare. La seva mare vivia amb ells, però, com diu la María, “no podia fer de mare”. “El rebuig social i la rebel·lia la descarregava amb l’entorn més pròxim”, explica. Malgrat tot, es va setnir estimada, no li va faltar res, els avis la van cuidar i li van fer costat. Amb ells sempre hi ha tingut una relació íntima, han sigut el seu referent, i quan els avisa i els diu “Mama, papa, tinc un problema”, sempre hi són.

Normalment les persones resilients tenen al seu entorn algú que els dona suport. En el cas de la María són els avis. Noemí Pereda, professora de victimologia de la Universitat de Barcelona (UB) i directora del grup de recerca en victimització infantil i adolescent (GReVIA) de l’Institut de Neurociències de la UB, assegura que en aquests casos la clau de la superació és un adult que fa el paper de tutor de resiliència, “perquè el nen sol no troba solucions, no té prou capacitat emocional ni cognitiva per superar-ho, necessita un adult que li digui que fer-ho val la pena i el futur serà molt millor”.

Des del principi la María va tenir una maduresa emocional que no és pròpia d’una nena: “Tenia ganes de desaparèixer, d’esborrar-ho tot. Volia estudiar, superar-me, tancar-me en un món on pogués moblar el meu cap per pensar el que volia ser. Tot i que la mare em deia que era un desastre, una fracassada que no faria res a la vida, jo no parava d’estudiar, estudiar i plorar, plorar”. Més endavant va compaginar la feina amb els estudis d’història de l’art, després va fer un màster en prevenció de riscos laborals i ara estudia treball social. Treballa d’auxiliar educativa amb persones amb diversitat funcional i trastorn de conducta. Està casada i és mare: “El que et passa de petita ho arrossegues, perquè d’una manera o una altra hi penses. Ara que tinc un fill sempre intento cuidar el nostre vincle, donar-li la millor vida possible, que senti que té persones a prop que l’estimen i el protegeixen”, explica.

El que et passa de petita ho arrossegues, perquè d’una manera o una altra hi penses. Ara que tinc un fill sempre intento cuidar el nostre vincle"

María - 37 anys

CREU I RATLLA

A la nostra vida no podem començar de cap i de nou com si res, primer hem de ser conscients del que hem viscut i quina repercussió ha tingut en nosaltres. La psicòloga i psicoterapeuta Almudena Urbano recomana que no fem culpables els pares de tot el que ens ha passat i que tampoc rebutgem el que no ens agrada: “Hem d’acceptar-ho, forma part de nosaltres, som com som també per aquestes experiències. No es tracta de fer radicalment diferent el que feien els nostres pares i no ens agradava, integrem-ho, vegem quan pot ser-nos útil”. La psicòloga recomana canalitzar-ho de la millor manera possible: “Tot i que no és fàcil, podem superar experiències traumàtiques. Es tracta de tenir una vida tan sana com sigui possible, no hem de ser perfectes, l’important és ser coherents, conscients de com som i com actuem. Cal un treball personal important, amb teràpia o sense. A vegades no es tracta tant de canviar el comportament com la idea que tenim de com han de ser les coses, una percepció que hem heretat del context familiar”.

Un altre cas. Fins que el Miguel Ángel decideix que serà pare no es planteja com ha sigut la seva infantesa ni si l’ha influenciat com a adult. Però quan la seva dona està embarassada comença a pensar quin tipus de pare vol ser i la criança que li agradaria per a la seva filla. Veu coses del seu caràcter que no li agraden i comença a plantejar-se si ell és realment així. S’adona que els pares del seu voltant repeteixen els patrons que els seus pares van tenir amb ells i decideix formar-se i fer una teràpia personal. A partir d’aquí entén el perquè de la seva timidesa, el creure que tot pot anar malament, la falta de contacte amb els altres… Els seus pares eren bastant autoritaris, cuidaven poc l’autoestima i ell tenia poca autonomia. Veient com els seus pares es relacionen ara amb la seva primera filla reconeix els patrons de la seva pròpia criança: “Ara soc conscient que com vaig viure de petit ha tingut una gran influència en com soc. Em replantejo el que m’ha passat, decideixo fer un procés de desaprenentatge i de recerca de qui soc, per poder transmetre uns altres valors” explica el Miguel Ángel.

La professora Pereda insisteix que és important no emmascarar la realitat, ser conscients de com hem viscut i com ens hem sentit: “Per integrar les experiències que no ens han agradat hem de passar un procés de dol, per superar-ho i tirar endavant”. El Miguel Ángel té dues filles, l’África (4) i l’Abril (1), i té clar que vol que tinguin un record diferent del que ell té dels seus pares. Un record que no serà perfecte, però que com més el treballa més a gust se sent. Vol estar a prop seu per saber quines necessitats tenen i satisfer-les, tenir una visió clara dels límits que necessiten i els que no són necessaris, perquè a casa seva tot eren límits. Tant la seva dona com ell afavoreixen l’autoregulació, que les nenes entenguin quines són les seves necessitats i emocions, sabent que no ho podran tenir tot però que ells estan al seu costat. Admet que alguns dies perd els nervis i malgrat l’aprenentatge li surt la vena autoritària: “Segueixo treballant per una criança amb la qual em senti més a gust. És costós però val la pena”, diu satisfet. La seva història li ha servit en positiu per no repetir patrons i no ser un pare autoritari.