ACCIÓ
ESTHER ESCOLÁN

L’atenció als infants en risc

Calen més que mai noves maneres de preservar el dret dels nens en risc a tenir una vida digna, a rebre una educació, a jugar i a créixer feliços

L’atenció als  infants  en risc / OBRA SOCIAL LA CAIXA Zoom

El març passat, el Palau Macaya de l’Obra Social La Caixa clausurava el cicle Reflexions, la pobresa amb ulls d’infant, iniciat ara fa gairebé dos anys amb l’objectiu de construir un discurs nou sobre com la pobresa i la desigualtat afecten la infància i l’adolescència i fer propostes d’atenció estables que perduressin en el temps. Tot això, en un marc força desolador, ja que, si bé en començar la crisi econòmica, l’any 2007, un 19% de les criatures del nostre país es trobaven en risc d’exclusió social, durant els últims nou anys aquest índex gairebé s’ha duplicat i ara se situa en un 34%.

Segons dades de Caixa Proinfància, la pobresa ja fa temps que afecta un 26% de les llars amb infants a càrrec i un de cada tres menors veu com la pobresa el priva dels drets elementals. Un panorama, tanmateix, que no ha fet que l’administració hi respongués estant a l’altura, ja que massa sovint no té en compte que els nens i nenes han de ser subjectes de dret i no simples objectes de dret. Així ho posa de manifest Jorge Cardona, membre del Comitè de Drets dels Infants de les Nacions Unides: “Un infant és un ciutadà com qualsevol altre i, per tant, té els mateixos drets. De la mateixa manera que cap adult consentiria que s’aprovés cap mesura sense tenir en compte el seu punt de vista, no té cap sentit que n’adoptem d’altres que afecten la canalla sense escoltar-la. Els nens han de disposar de mecanismes per participar en tot allò que els afecta en el marc de la família, de l’escola, del barri i de la ciutat.”

QUÈ ELS AFECTA?

Aquesta cultura de la participació que proposa Cardona, que també es mostra crític amb “la falta de registres, així com de mecanismes que ajudin a analitzar rigorosament les dades relatives a pobresa infantil i d’estudis d’impacte de les mesures adoptades en la matèria”, permetria saber què és el que més preocupa els menors d’aquesta situació d’especial vulnerabilitat. En aquest sentit, el psicòleg, periodista i director científic del cicle, Jaume Funes, afirma que, en general, els nens “queden especialment afectats per la impossibilitat de trobar explicacions, emocionals o racionals, al fet que la seva família sigui pobra o, en el cas de les noves pobreses, al fet que ara ja no poden tenir el que tenien abans”. Una desinformació que comporta el risc que aquesta canalla pensi que són ells “els que no valen res i per això no tenen res, fet que fa especialment necessàries aquestes explicacions, per descobrir-los les raons socials compartides que hi ha al darrere”, prossegueix Funes.

26%

de les llars amb infants estan en situació de pobresa

La falta de dosis d’afecte també és una cosa que preocupa els infants, i els provoca nous patiments i malestars que, un cop més, s’han de pal·liar amb informació i amb la premissa, sosté Funes, que “cap pobresa hauria de privar d’un mínim d’experiències reals d’estimació i de saber que hi ha adults a qui importen”. Jordi Bernabeu, tècnic del Servei de Salut Pública de l’Ajuntament de Granollers, explica que, “tot i que sovint els malestars es manifesten exteriorment a través de ràbia o violència, estan condicionats per una important frustració i impotència”. “Cal entendre la privació no només des de la perspectiva material, ja que no estem parlant només de menjar o de la capacitat de consum, sinó d’oportunitats de desenvolupament”, afegeix Bernabeu, que també és psicòleg.

NI GUARIR NI CONFORMAR-SE

¿De quines eines i habilitats cal dotar aquests infants per preservar, malgrat tot, la seva salut mental i el seu benestar emocional? “D’una ocupació motivadora, que ajudi a estructurar; d’adults amb capacitat d’acompanyar i no generar més frustració a través de respostes normalitzadores, i d’entorns com més sans millor”, apunta Bernabeu, que, des d’un punt de vista psicològic, insta a “ajudar-los a mantenir una autoestima consistent, així com la capacitat de narrar allò que està passant i animar-los a imaginar-se un futur en positiu”.

Una altra de les mirades que cal canviar de manera més urgent és la de la societat i les entitats que atenen aquesta infància, que han d’abandonar la idea de beneficència per abraçar l’era de la solidaritat. No es pot parlar d’infància simplement posant-se la mà al cor ni es tracta d’actuar pel seu bé. “El discurs permanent de les autoritats i dels creadors d’opinió ha de ser recordar que aquests infants tenen drets, que és il·legal vulnerar-los i que tot allò que els afecta ha de ser atès abans que les reclamacions adultes”, subratlla Jaume Funes, que afegeix que, per exemple, les oportunitats educatives bàsiques de tot infant “han d’estar garantides en el pressupost ordinari i no esdevenir prestacions benèfiques”. Per a Funes, també “cal deixar de parlar de nens pobres i de diferenciar infàncies, i evitar de retruc el principal efecte de la pobresa: generar exclusió”.

EMPODERAR FAMÍLIES

Una altra idea que també s’ha repetit al llarg del cicle Reflexions: la pobresa amb ulls d’infant és la necessitat d’empoderar les famílies d’aquestes criatures per fer-les capaces d’acompanyar els seus fills durant el seu procés de creixement. Ho argumenta Jorge Cardona: “L’indret natural perquè un infant es desenvolupi de manera holística -mentalment, físicament, emocionalment i espiritualment- és el seu entorn familiar, que l’ha d’acompanyar en aquest desenvolupament”. En la seva opinió, tot i que la majoria de nens en risc d’exclusió viuen en el marc d’una família desestructurada i que no disposa dels mitjans o les capacitats per acompanyar-los en aquest creixement, “l’Estat està obligat -perquè així ho recull la Declaració dels Drets dels Infants- a ajudar aquests progenitors a complir amb les seves responsabilitats parentals”. I, compte, perquè per a Cardona “no es tracta de retirar la custòdia d’un nen a una família sense recursos i posar-lo en un entorn que sí que en tingui, sinó d’ajudar la família a disposar dels recursos personals, econòmics, materials, de formació, etc. necessaris perquè els seus fills puguin desenvolupar-se”. I això demana treballar de bracet amb totes aquestes famílies per transformar les seves impotències en competències i no en incapacitats, que molt sovint són fruit d’actituds o carències perpetuades en el temps.