Patates un dia sí i l’altre també
Un nou desordre alimentari ha entrat als manuals de psicòlegs i pediatres. Es tracta de l’ARFID, que recull aquells casos en què la dieta de la canalla és monotemàtica
Quan va arribar a la consulta del Dr.Eduard Serrano, psicòleg i cap de la Unitat de Trastorns Alimentaris de l’Hospital de Sant Joan de Déu, tan sols tenia 9 anys. S’alimentava exclusivament d’un tipus de snacks i de pa amb xocolata. Era l’únic que li agradava i feia anys que només menjava això. En altres temps li haurien penjat l’etiqueta d’extremadament malmenjador, però el que aquest nen patia és un nou desordre alimentari descrit pels manuals de la psiquiatria com a ARFID ( avoidance/restrictive food intake disorder ), un trastorn per evitació/restricció de la ingestió d’aliments, que forma part del grup dels trastorns alimentaris. “Actualment ja representen un 10% dels pacients que atenem per trastorns alimentaris”, explica Serrano.
No tots els casos són iguals, encara que tenen molts punts en comú. La seva dieta és monotemàtica. Se centra en un o dos tipus d’aliments. Però també hi ha casos en què el monotema no és l’aliment, sinó el fet que no tolerin els aliments sòlids i només mengin líquids o triturats, i no gaire variats. Tots mostren la mateixa negativa a intentar tastar nous aliments, i malgrat que estan desnodrits, amb totes les conseqüències que això comporta, no hi ha manera de canviar-los la dieta. L’impacte físic pot ser equiparable al de l’anorèxia. El seu rebuig a qualsevol aliment que no sigui aquell a què estan acostumats fins i tot té un impacte en la seva vida social. “No van de colònies ni a aniversaris perquè veuen probable que no hi trobin els aliments que prefereixen”, diu Serrano.
ELS ORIGENS
En alguns casos, el trastorn pot originar-se arran d’una vivència traumàtica per un ennuegament. Pot ser que l’hagi viscut el nen en primera persona o que ho hagi vist en algú altre, explica Serrano. “Per exemple, hem tractat casos de nens que s’han ennuegat menjant-se un calamar, que és un clàssic, i que a partir d’aleshores només vulguin menjar aliments triturats o coses molt toves, com pa de motllo, que té molta molla”, explica el doctor Serrano. En altres, l’origen es remunta a quan eren molt petits, en el mateix moment en què haurien de fer el pas de les farinetes als sòlids. “Hi ha nens a qui els costa molt aquesta transició, però és normal i hi ha un marge de temps, cada nen té el seu ritme”, diu el psicòleg. Però n’hi ha alguns que no s’hi acostumen i poden quedar-se ancorats en el consum de triturats, o fer el salt però només en uns quants aliments, en el consum dels quals es recrearan. La transició, doncs, es va allargant tant que s’acaba convertint en eterna. “Pot ser carn arrebossada, brioixeria industrial... Vaig tenir un nen que amb 11 anys només menjava patates i pa”, explica el doctor Serrano. Estava malnodrit i obès. A més, patia espectre de l’autisme. “Hi ha nens amb aquesta malaltia que poden tenir fixacions i deixar de menjar alguns aliments per la textura o fins i tot pel color”, explica Serrano. El trastorn alimentari sovint va lligat a algun altre trastorn. Acostumen a tenir també un mal rendiment escolar i molts són obsessius. Per això és tan difícil canviar-ne la pauta.
TRACTAMENT
Les famílies es mouen, fan tot el que poden davant una situació realment difícil, però la criatura no accepta altres tipus d’aliments. I el seu rebuig és tan gran que quan intenta ingerir un aliment que no és l’habitual té arcades.
Fet el diagnòstic, una de les mesures és entrenar la criatura -i els pares- en tècniques de relaxació, un pas que forma part indispensable de l’abordatge, perquè un punt comú és l’angoixa. “El menjar no és un estímul agradable i social, sinó un problema. Els pares es bloquegen, tots s’angoixen -explica Serrano-, i s’acaba generant una relació alterada amb el menjar”.
Aquestes tècniques les hauran d’aplicar durant el procés d’habituació a altres aliments, que seguiran amb l’equip mèdic. “Els demanem que facin una llista ordenada d’aliments, des d’aquells que més els agraden fins als que menys suporten, i que en triïn alguns dels que més”, explica Serrano. Hauran de portar a la consulta un dels aliments candidats a entrar al seu menú, i anar tastant-lo allà a poc a poc. Setmanalment s’avaluen els avenços. El que es va aconseguint és que, d’aquesta manera, la criatura introdueixi en la seva quotidianitat els aliments nous. També s’apliquen tècniques de recompensa, i hi ha un grup de pares amb els quals es poden compartir experiències i trucs i alliberar-se del sentiment de culpa que sovint els acompanya. Segons el grau d’intensitat de cada cas, el tractament es fa de manera ambulatòria o a l’hospital de dia, però hi pot haver casos tan greus, amb una afectació física i psicològica tan gran, en què calgui un ingrés.
