Infància 18/03/2017

Nadius o orfes digitals?

Els nens utilitzen les tecnologies digitals per a tot: per jugar, per veure dibuixos i vídeos o per xatejar. Però... utilitzar és el mateix que fer-ne un bon ús? Els experts deixen clar que no

Ainhoa Boix
5 min
Nadius o  Orfes  Digitals? Mal ús o dependència?

Al supermercat, al parc, a l’ambulatori, al restaurant. Cada vegada es veuen nens més petits amb un dispositiu mòbil a les mans. El que abans resultava estrany i fins i tot xocant, ara s’ha convertit en normal: nens que aprenen a utilitzar aplicacions abans que a parlar o caminar, xavals que saben fer anar millor una tauleta que un llapis... Unes pràctiques que, lluny de reduir-se o estabilitzar-se, semblen augmentar, i que institucions com la Comissió Europea s’han proposat estudiar. Ho ha fet a través de Nens (0-8) i tecnologia digital, un estudi comparatiu que analitza els hàbits tecnològics de 200 famílies de 17 països. La idea és, com avança el nom d’aquesta recerca, saber com utilitzen les noves tecnologies els infants menors de 8 anys, però també descobrir quina percepció tenen de dispositius com el mòbil, la tauleta o l’ordinador els seus progenitors i, esclar, com en regulen l’ús entre els menors. I, encara que falta una mica per conèixer els resultats d’aquesta recerca a escala global, ja es pot accedir a les dades de l’estudi dut a terme a Espanya.

Dades que ens diuen, per exemple, que, malgrat que la televisió segueix sent el dispositiu més utilitzat pels menors de 8 anys, les tauletes són els gadgets preferits entre els nens i nenes d’aquesta edat. El perquè cal buscar-lo, segons explica la investigadora de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona i una de les coordinadores d’aquest estudi, Cristina Aliagas, en les característiques d’aquest dispositiu: més petit, més fàcil de transportar, més interactiu i, sobretot, més variat pel que fa a continguts. I és que, així com la televisió només permet veure les sèries i dibuixos que les cadenes decideixen retransmetre, la tauleta ofereix l’opció de triar entre les múltiples alternatives de la xarxa i, molt important, fer-ho entre els formats que més agraden als xavals: els vídeos i els jocs. Unes preferències que, tal com explica Aliagas, expressen tant els nens com les nenes i que ens mostren l’ús que els infants fan de les noves tecnologies: a diferència dels adults i adolescents, utilitzen els dispositius únicament per jugar i passar una bona estona. A través d’aquests gadgets, veuen dibuixos, accedeixen a vídeos de YouTube i juguen amb aplicacions que tenen a veure amb els seus interessos.

“Els infants trien continguts digitals que estan marcats per les seves passions. Per exemple, els nens a qui els agraden els jocs de construcció juguen tant al Lego com al Minecraft”, explica Aliagas que, a més, comenta que una de les coses que resulta més sorprenent és que els infants, tot i que estan exposats a les noves tecnologies des dels primers anys de vida, no saben exactament què és això d’internet. Tenen clar que sense wifi no poden accedir a plataformes com YouTube o Play Store, però poc més.

RESTRICCIÓ O SUPERVISIÓ?

I què passa amb els pares? Com aborden les noves tecnologies? Doncs, en la majoria dels casos, des de la distància i amb preocupació. I és que, tot i que els progenitors són els primers que ensenyen als seus fills a encendre la tauleta o l’ordinador, després de les explicacions inicials deixen que siguin ells els que descobreixin com utilitzar aquests dispositius. Una autonomia que, malgrat les aparences, no ho és. La raó? Davant la por que puguin accedir a continguts no aptes per a la seva edat, els adults opten per instal·lar programes de control parental que restringeixen l’entrada dels menors a certes pàgines web, i els nens, sense opció a equivocar-se i sense criteris per navegar, queden totalment desproveïts d’eines per fer un ús responsable d’internet. Una forma d’assumir les noves tecnologies totalment oposada a la d’altres progenitors -una minoria-, que opten per reduir l’autonomia dels seus fills a canvi d’augmentar la seva presència i ajuda durant l’ús de dispositius digitals. Actitud que, segons els autors, és la més interessant per regular l’accés a les tecnologies digitals. Acompanyant els infants i donant-los llibertat de navegació, comenten, no només s’augmenten les experiències digitals del menor sinó també els seus coneixements i habilitats crítiques. “És important que hi hagi molta conversa i reflexió i que es faci davant de les pantalles. Per què? Doncs perquè hi ha una relació entre les normes que posen els pares i no saber encarar una relació de risc per part dels nens”, comenta Aliagas.

ORFES DIGITALS

De la mateixa opinió són els coordinadors de Los nativos digitales no existen, la periodista i especialista en màrqueting online Susana Lluna i l’informàtic i autor del blog Microsiervos, Javier Pedrera, Wicho. També els 16 experts en entorn digital que han contribuït a elaborar un llibre que vol servir de guia als pares que s’enfronten a l’educació dels seus fills en l’era digital i que, tal com diu el títol, pretén acabar amb la idea que els nens d’avui, pel simple fet d’haver nascut en la mateixa època que l’iPhone, són experts en tecnologia digital. “Que el teu fill sàpiga fer una cerca amb veu per YouTube, no vol dir que sàpiga quins continguts ha de veure o no, quines pautes de seguretat ha de seguir o què passarà amb la seva reputació digital”, explica Lluna, que creu que s’ha confós la facilitat de molts nens i adolescents per navegar de forma intuïtiva per la xarxa o utilitzar plataformes com Facebook o Snapchat amb la seva competència digital.

Ser competent digitalment significa fer anar l’ordinador amb desimboltura, però també tenir criteris a l’hora de buscar informació, ser capaç de generar contingut escrit o audiovisual, fer-ne un ús responsable i, en això, la majoria dels nens són “orfes digitals”. Per aquest motiu és tan important que els pares abordin les noves tecnologies com ho farien amb qualsevol tema que afecti l’educació i seguretat dels seus fills i que entenguin que, perquè es desenvolupin de forma segura i responsable a la xarxa, no només han d’acompanyar-los en el procés, també han de tenir interès i nocions en la matèria. Això implica compartir moments d’oci digital amb els seus fills, deixar que naveguin de forma lliure per la xarxa però sota la seva mirada i supervisió, aprofitar els seus encerts i equivocacions per compartir coneixements amb ells i estar al dia d’internet i dels interessos del fill.

“És necessari investigar quines aplicacions, quines pàgines i quins continguts els agraden als teus fills. Si al teu fill li agrada un youtuber, almenys hauries d’investigar qui és i per què li agraden aquests continguts. Igual que quan el teu fill va a una festa i tu et preocupes per qui hi va i qui no hi va”, explica Lluna, que afegeix que el que és veritablement irresponsable és girar l’esquena a una realitat, la digital, que no només afecta el futur professional dels seus fills, sinó també a la seva seguretat i reputació online.

Mal ús o dependència?

Ho veiem diàriament: nens que no es desenganxen de la pantalla del mòbil, que passen hores xatejant a l’ordinador, que no paren de fer-se selfies i compartir-les a la xarxa. Ens referim a ells com a “dependents” de les noves tecnologies. Però, realment ho són? La psicòloga especialitzada en drogodependències i addiccions i en teràpia breu estratègica Aina Monfort comenta que, malgrat que la dependència del mòbil o del videojoc existeix, es manifesta d’una altra forma: les persones dependents, a diferència de les que en fan un mal ús, senten veritable malestar si no estan davant d’una pantalla de mòbil o ordinador i desatenen les seves responsabilitats per poder fer-ho. També explica que, en la lluita per un ús responsable de les tecnologies digitals, els pares juguen un paper fonamental. A més d’acompanyar i guiar els fills, han d’oferir-los alternatives al món online. Això vol dir compartir moments d’oci digital amb ells, però també d’altres en què el mòbil o internet no hi tinguin cabuda, es fomenti la comunicació i l’exemple. 
Com a pares hem de marcar la diferència i donar exemple”, explica Monfort, que indica, en aquest sentit, que és necessari marcar límits.

stats