La importància del joc

El joc, el joc lliure, espontani, no controlat pels adults, és l'activitat més important dels nens. Jugant es diverteixen i aprenen.

Jugant aprenen, primer, a conèixer i a moure cada porció del seu cos. Es miren les mans, es toquen els peus, es mamen el dit, seuen, es giren, s'incorporen, caminen... Incansables, cada nova fita aconseguida és només l'estímul per buscar nous reptes. Tot just comencen a caminar, i ja han de fer-ho de puntetes, de talons, a peu coix, fent saltirons... Jugant, a la mateixa època, exploren exhaustivament cada objecte del seu entorn. Els toquen, els llepen, els xuclen, els remenen, i només queden satisfets quan esbrinen quin soroll fan en caure a terra i quanta força cal per trencar-los.

Jugant es relacionen amb altres nens, i practiquen les habilitats socials que hauran de fer servir a la vida adulta: presentar-se, demanar ajuda i oferir-la, donar ordres i obeir-les o rebutjar-les, enfadar-se i reconciliar-se. Jugant converteixen les capses buides en teatres i botigues, els sofàs en castells, les escombres en cavalls i els ninos en avions, i assagen mil activitats reals o imaginàries, quotidianes o heroiques, de la vida adulta. Jugant escenifiquen els esdeveniments passats i futurs, repassen el seu paper o adopten el d'altres, comprenen els misteris i encaren les pors. Jugant descobreixen les regles, i comprenen que poden establir-les, discutir-les, acordar-les, modificar-les, seguir-les i ignorar-les (i també descobreixen que ningú no vol jugar amb els que ignoren les regles).

Sense haver anat a escola, potser no podríem llegir o escriure; sense haver jugat, no podríem beure un got d'aigua, baixar escales, obrir una porta o tan sols aixecar-nos del llit. Jugar és l'activitat més important dels nens. Però no ho digui a ningú. És un secret! Els adults deixem els nens en pau perquè pensem que "només estan jugant". Si sabéssim que en realitat estan aprenent coses imprescindibles per a la seva vida, voldríem ficar-hi cullerada. Formaríem experts en joc infantil, que serien els únics capacitats per ensenyar i supervisar el joc dels nens (perquè els pares, esclar, no en saben). Els posaríem horaris i objectius, els estimularíem i dirigiríem i renyaríem quan juguen malament. "Silenci, que estem jugant!" Els qualificaríem -"juga adequadament", "necessita jugar millor"-, diagnosticaríem mitja dotzena de trastorns del joc infantil, alguns dels quals tractaríem amb pastilles... I cal dir-ho. Fer esport no és jugar. Fer classe de gimnàstica no és jugar. Fer psicomotricitat no és jugar. Tot això pot tenir el seu moment, però és important que els nens tinguin temps per jugar lliures.