Ja el tenim aquí.
Ha florit de nou, el vell ametller de davant de ca les burres. I al sol baix del matí, abans d’anar a classe, les flors brillen a contrallum i contrasten amb la foscor de les pinedes i els sembrats encara nus del rerefons. I la neu que tant hem esperat aquests dies i que se’ns ha resistit, sembla cobrir ara l’esquelet negre del brancatge.
No sé quin poema o conte o rima els va explicar, la mestra de P3, a classe. Però el cas és que tenim la nostra filla obsessionada amb el concepte “ametller florit” (que en el seu parlar ha patit diverses metamorfosis, ha passat per diverses fases: armiller, amiller, armetller…). I ara està encantada, amb aquest de tant imponent i esponerós.
No en queden gaires, d’ametllers, al poble. Aquest d’aquí i un altre de ben alt i sinuós, com japonès, rere el pati de casa, són els dos supervivents més altius. Són com un miracle: arbres pobres, de marge de secà, han sobreviscut dotzenes de desbrossades despietades i focs de vores de camp, deixadeses vàries, eixuts estivals, hiverns crus i la desídia de tots aquests anys en què crèiem ser rics.
Jo crec que no trigarà el dia en què tornem a valorar arbres com aquest. La mainada tornarà a saber que fan ametlles, i a collir-ne, a enfilar-se tronc amunt, a fer-se’ls seus. I amb aquesta estètica florida hivernal, el vell ametller ens recordarà que tot pot tornar a florir, impolut com la primera primavera, fins i tot un brancatge fosc i adormit després de llargues sequeres i freds intensos.
Començo a estar primaveral jo mateix, em temo… Però és que, si no ens estovem ni amb un ametller florit, què ens queda?
Alguns potser em coneixeu com "aquell que volava amb unes oques" al Veterinaris de TV3. D'altres potser pels meus dibuixos, pòsters i llibres de fauna i flora. I la majoria segurament no sabíeu res de mi fins que heu llegit aquest blog. Sóc dibuixant i naturalista i, des de fa uns pocs anys, pare de família (i altres animals), també sense titulació universitària en la matèria.
Gabriel
07/04/2012 17:10
L’Acollida te9 molta raf3. De tota manera, hi ha molts avis que s’esforcen a cnoaemspr el que no van saber donar als seus fills, concretament aquells que sf3n conscients en la seva vellesa de tot allf2 que desconeixien en el moment de desenvolupar el seu paper de pare o mare. N’hi ha d’altres, perf2, que encara ho fan pitjor que quan eren pares
Marga Musach
24/02/2012 21:46
… al meu poble, n’hi havia un de molt gros, japonès també, que vivia entre la via del tren i la carretera d’entrar al poble… Estava arrelat a la terra; floria cada primavera com un núvol esponjós, amb so d’abelles i olor dolça, i després deixava tot el terra nevat i es tornava primer de color verd, llavors de color marró i finalment es despullava per passar l’hivern. Ves a saber quants anys feia que vivia allà… no sé quants anys viuen els ametllers… però és igual, estic convençuda que en viuen tants com en Hachikō va esperar el tren…
Un mal dia, de cop i volta, estava tot esquarterat en mig de runa, màquines i ferros: feia nosa. El seu lloc va resultar ser ideal per emmagatzemar màquines, ferros i runa… mentre s’obria espai al formigó. Bé, el cas és que, un cop acabades les “obres”, just en el tros de terra on vivia l’ametller, hi van plantar una mica de gespa, un arbust i un arbre petit que, a hores d’ara, hi sobreviuen de miracle… i, “naturalment”, es van endur la runa, els ferros, les màquines i l’ametller.