Un joc d’ous (d’oca empordanesa)

dilluns, 20/04/2015

oques portadaL’apocalipsi predador dels darrers temps al nostre corral va deixar-nos amb vida tan sols quatre oques empordaneses. Mal sexades quan eren menudes, amb el temps van resultar ser quatre femelles –al febrer ens ponien totes-, mentre que la parella de pollets que s’havien quedat uns amics de Roses l’estiu passat, en créixer, es va acabar confirmant que era composada per dos mascles –grossos i agressius, i sense rastre d’ous-. Mala cosa per criar-ne; així com els ous de gallina, sense gall, no van gaire enlloc, les oques necessiten un “oc” per reproduïr-se. I viceversa.

No va quedar més remei que fer un intercanvi. Va ser una tarda fosca, a corre-cuita, al pàrquing d’un polígon a mig camí entre Roses i aquí. Qui ens hagués vist hauria pensat qui sap què: una capsota amunt, una gabiota avall, els portamaletes dels respectius cotxes ben pudents –com put la caca d’oca!-, encaixada de mans, i cap a casa. A cals amics ja tenien la parella, ell i ella. I al nostre corral, un harem.

Per fi ous fèrtils!

Però les nostres oques seguien ponent-los a qualsevol banda, vet aquí el problema. Aquí i allà, exposats a la pluja, al sol, al fang. Quan en trobàvem un de net i fresc, impol·lut, acabat de pondre, tot just sortit del forat del cul d’una oca (afrontem-ho: tots els ous han sortit d’algun lloc!) ens el cruspíem… que bons! I els altres jo els anava acumulant dins una caixa amb palla, a cobert, per estimular les oques a pondre en un lloc arrecerat, on, un cop alguna comencés a covar-los, la pogués tancar per protegir-la dels més que probables atacs de la guineu. Però ni cas.

No hi va haver manera: seguien ponent insistentment al ras, passant de tot. Bruts i  rebregats, feien pena. Fins que no sé com, van començar a pondre’ls tots en un proto-niu, quatre pallotes i plomissol mal posats, i els ous al mig ben juntets, però sempre a la intempèrie. Havíem d’actuar.

ous oca empordanesa2ous oca empordanesa1Amb els nens vam muntar una mica de teulat amb un onduline vell just al costat, vam posar-hi palla a sota, i vam transportar niu i ous allà, ben protegidets. Les oques es queixaven, però ens deixaven fer. Els ous els vam marcar amb un llapis vermell, per poder-los reconèixer i fer un mínim seguiment de tot plegat. I vam deixar fer a les oques.

Però les vacances de setmana Santa, la reentrada a la feina i l’escola, i una certa dosi de deixadesa familiar mediterrània, van fer que el control i marcatge metòdic dels ous quedessin una mica aparcats… Fins que, ves per on, ens hem trobat dos nius allà sota, cadascun d’ells amb un mínim d’una quinzena llarga d’ous, ara sí tots nets, blancs i lluents, i amb una oca a sobre que no hi ha manera –ni ganes!- de treure d’allà.

Si t’hi acostes, et fan uns esbufecs que espanten, i el mascle, ara que sap que té els seus gens en joc, els defensa aferrissadament i et persegueix escridassant-te fins que se te’n van les ganes de tafanejar. Vull creure que si a una guineu se li acut acostar-s’hi, el nostre “oc” la farà fugir amb la cua entre cames.

ous oca empordanesa3No sé com acabarà, aquest joc d’ous. Però crec que amb aquesta sana dosi de “laisser faire” i fe en el futur per part nostra, i testosterona i instint maternal per part de les oques, podrem tenir alguna grata sorpresa. Us mantinc informats.

Serps, deixalles i el conte del rei nu

dimecres, 8/04/2015

deixalles2Aquí al camp, a pagès, els que no en som –de pagès-, sempre tenim alguna cosa a aprendre dels d’aquí, dels indígenes, de la gent gran especialment, dels de tota la vida. Però les truites també es giren, aquí. I hi ha ocasions en què els nouvinguts –de fora, o simplement les noves generacions- fan aportacions innovadores i positives que milloren el modus operandi i l’status quo tradicional.

Ara farà un mes, una eficient patrulla d’operaris amb motoserres i desbrossadores va “netejar” (de vegetació) uns marges fins llavors emboscats, a tocar l’escola. I, sense voler-ho, van descobrir un antic femer –diguem-ne així, sona millor que abocador-, on s’hi havien llençat tota mena de deixalles des de sempre, “com s’havia fet tota la vida”. Una selva d’aladern, lligabosc i galzeran havia tapat fins llavors aquelles vergonyes de temps i maneres de fer passades (per sort!). No estem parlant de ceràmica íbera, però: ferralla, llaunes de tota mena i molts, molts plasticots, amb algunes garrafes de Mistol d’aquelles que ja no se’n troben. Tota una deixalleria vintage, que diuen ara.

Al sotabosc, ara despullat, aquell escampall de deixalles quedava a la vista de tothom. Però, com al conte del rei nu, només els més petits semblaven veure’l: van ser ells els únics –o si més no els primers- a reaccionar.

I vet aquí que un dissabte al matí aquesta mainada, vilatans des de fa uns pocs anys –alguns, des de fa tan sols uns mesos-, van empènyer les seves mares i pares a netejar, ara sí, de debó, aquells marges que feien pena. Quatre whatsaps i ja érem una dotzena. Nosaltres ens vam afegir gustosament a la patrulla de neteja, aportant la tracció animal necessària –una burra- per desallotjar kilos i kilos de residus del bosc. Vam fer quatre viatges, plens a vessar, fins els nous contenidors del poble, que vam tenir el gust d’inaugurar. Els temps canvien!

deixalles0

deixalles i contenidorsI per si no quedava clar, una troballa entre brossa i fullaraca va acabar de confirmar-ho. Una serp! Reacció de nens i nenes: “la volem veure, la volem tocar!”. Ningú va parlar de matar-la, de fotre-li cop de roc, com segurament haurien fet els que havien llençat totes aquelles deixalles, dècades enrera. La vam agafar amb cura –una serp blanca, de quasi un metre, si no vas amb compte et pot mossegar fort-, i un a un, amb total fascinació i sense gota d’angúnia, tots els nens i nenes la varen acariciar, freda, seca i lluent. Fins que vam alliberar-la i, embadalits, vam observar com s’esmunyia entre arrels i branquillons, ben viva.

No tot temps passat fou millor, sortosament, no tot empitjora. Ni necessàriament és més “sàvia” la saviesa popular –de vegades ben fundada, d’altres tan sols suposada-, que la lucidesa primigènia encara no domesticada dels nens d’avui.

serp1

 

Tot torna una mica, i tot canvia molt

dilluns, 23/03/2015

oqueta

Torno a la llum amb l’arribada d’aquesta nova primavera. Vaig deixar el blog just quan marxava l’hivern de 2013, ara fa dos anys. No, no sembla ahir: tot ha canviat molt, al nostre voltant. Què lluny que queda, ara, la burra de la Merkel!

Les criatures de casa han crescut, i tant! Els grans ja no són tan aquells nens sempre disponibles, sempre entusiasmables, pura esponja innocent. Els comença a despuntar -benvinguda!- la rebel·lia, i també aquells mals tan “de gran”: la mandra, la desgana, i en alguna ocasió fins i tot el “rebot”. L’altre dia, en convidar el gran a sembrar patates amb mi, em va respondre, amb total naturalitat: “sembra-les tu, les patates”. La més petita, en canvi, ha deixat de ser un nadó dependent i ja s’aguanta sola dalt un ase: a la nostra família això és un pas important! Té totes les virtuds i bondats que un pare li pugui demanar a la seva filla petita, però hi ha una cosa que em preocupa: li fan cert fàstic els cucs, els escarabats i les aranyes, a diferència dels seus germans grans. He fet alguna cosa malament, aquests dos anys?

I els altres animals…

Els de casa sí que han canviat! Els salvatges, per sort, com cada primavera, tornen -avui he vist passar els primers ballesters, aquesta mena de grans falciots de panxa blanca, volant rasants cap al nord, camí de ves a saber on…

Del bestiar domèstic ens perviuen només -per molts anys!- les nostres dues burres fundacionals, la Ramona i la Menta. I res més: tota la resta ha estat canvi: defuncions, desaparicions, parts, cessions, massacres, eclosions, sacrificis i alguna nova adquisició. Les guineus, les males bèsties, ens van anar matant galls, gallines i fins i tot un gall d’indi indultat, guatlles que vivien en una gàbia que semblava inexpugnable, i també una vintena de pintades i pollastres en una nit de desembre, pocs dies abans de la seva data prevista de sacrifici; de pollastres n’hem criat i matat unes quantes dotzenes, en el que ha estat l’etapa més productivista i gore -i silenciosa, bloguísticament parlant- de la nostra vivència rural; la Pepa -ara a ca uns veïns- finalment va triomfar, va tornar a casa, va tenir una gestació accidentadíssima, va parir -experiència èpica inclòs el boca a boca a un dels cabrits nounats banyat encara de líquid amniòtic-, va lactar, la vam munyir i vam regalar i menjar mató durant setmanes fins fartar-nos-en ; les burres s’han anat escapant algunes vegades -rutina-, un burro amb mal caràcter el vam malvendre, i ens n’han vingut dues de noves, manyagues com en Platero, “tan suave por fuera que se diría de algodón, sin huesos“; una dotzena d’adorables pollets d’oca empordanesa, com de cotó groc, que ens seguien arreu, se’ls va cruspir en una nit una guineu -de nou, la mala bèstia!-, que havia entrat al pati de casa mateix! De fet els successius assassinats d’aviram aquests dos anys ens han fet abandonar la idea -i pràctica- bucòlica del galliner a l’aire lliure i els ous frescos: ara tenim només un grupet d’oques, crescudes tancades amb pany i forrellat, que ja adultes, comencen a campar i a pondre, veurem fins quan…

Ara que ho veig, volia reprendre el blog sense fer entrades quilomètriques, i ja començo malament. Ben mirat, a més, voler explicar aquests dos anys d’aventures i sobretot desventures animalístiques en un sol post seria traïr la densitat de les experiències viscudes: ho deixarem per un llibre que no escriuré mai -fet i fet, no sé qui se’l llegiria…

Només quatre ratlles -o vuit-, per acabar, sobre la fauna -i la flora- salvatge: això sí que es manté, malgrat tot, i poc o molt, torna. Malgrat tales abusives, estúpides, barbàriques; malgrat marges destrossats per un concepte aberrant de “netedat”; malgrat pesticides enverinadors, concentracions parcel·làries cobdicioses, MATs horroroses, nius d’oreneta trencats, roures imponents talats i d’altres despropòsits humans diversos, tot sovint fruit d’una ignorància arrogant. A ciutat la violació sistemàtica del planeta es viu en forma de contaminació presencial i cròniques que arriben de desastres llunyans, àrtics, oceànics o amazònics. Aquí al camp, la vius cada dia, però malgrat tot, la natura segueix bategant.

Aquells xoriguers que vam alliberar al campanar s’han fet grans, i ja del tot salvatges, hi han tornat a criar. I tornem a caçar espàrrecs. De teixons, genetes i d’altra fauna nocturna en tenim més que mai. I d’ocellets a les menjadores. I els esquirols, per fi, ja ens visiten cada dia. I tenim núvols de caderneres. I incontables nius de mallerengues -sota control! I està covant el gamarús en una de les caixes-niu que li vam fer, i se senten gripaus a les basses, i se’n veuen les nits de pluja. I d’aquí a pocs dies tornaran, rere els ballesters, les orenetes.

I dos anys després d’aquell març de 2013 torno jo, amb el meu blog… i els altres animals

A tothom que em va seguir fins aleshores, ben retrobats, i gràcies per no haver-me retret el silenci. Als qui el descobreixin ara, benvinguts. I aquí teniu una mica de “declaració de principis” sobre aquest blog, del primer post, ara farà sis anys.

A tots, som-hi!

La burra de la Merkel?

dissabte, 16/03/2013

Nois, la cosa és més greu i tot del que ens sembla.

No és només que el jovent preparat marxi a Alemanya o que se’ns dicti la política econòmica des d’allà dalt. Els alemanys -rigorosos, disciplinats, seriosos, complidors, capquadrats… però no pas burros!-, se’ns queden també els rucs. Sí, els rucs catalans, els de l’enganxina.

Li ha arribat l’hora, a la Móra. La nostra burreta catalana nascuda entre nosaltres fa any i mig ha trobat finalment destí: se la van endur fa poques setmanes. Els nens s’ho han pres amb una naturalitat quasi sorprenent, tot i que ja sabien que la de la Móra era una amistat amb data de caducitat. Finalment, ens la va comprar el mateix tractant de bestiar que ens va vendre la mare -que conservem.
No sé com s’ho fan, aquesta gent que comercia amb bestiar, que aconsegueixen vendre’t a 10 i comprar-te a 3. Però això és una altra història.

Quan la Móra ja era al camió, i jo tenia els 3 a la butxaca, se’m va acudir preguntar quin era el seu destí final.

-Alemanya! En compren molts, ara, els alemanys, de burros catalans. Portem un camió ple cap allà dalt aquesta setmana.

Com va passar al segle XIX amb els burros catalans, que s’exportaven a Nord-Amèrica a centenars per fer les millors mules del món, que tirarien dels carros de la conquista del Oeste -no és mite, és literalment així-, ara és la potència econòmica del moment la que ens compra els ases. Ens venem el país a trossos, burros inclosos.

Allò que a tanta gent li va passar amb els pisos, a la nostra família ens va passar amb el burro català: vam comprar a preu de pilotasso i hem venut a preu de crisi. Els burros, per sort, i a diferència dels pisos buits, són carinyosos, bonics, suaus i si són femelles, es poden fecundar i reproduïr. Si mai la cosa està tan fotuda que la tracció animal torna a ser competititva -i em temo que no som gaire lluny d’aquest escenari…-, ens quedarà l’opció de fer parir la burra de nou i vendre’n la descendència, aquest cop a un preu més just.

Tot i que si arriba aquest moment, si seguim així, els alemanys tindran, de nou, la paella pel mànec: ara tenen la Volkswagen i no sé quantes coses més, i llavors tindran, també, la Móra i ves a saber si també la major part dels burros catalans del continent -i del món, potser. I els haurem d’anar a comprar a ells els nostres propis burros.

Que no?

I ses guàtleres, què bones, sempre n’he de dur de noves!

dijous, 14/03/2013

Aquesta estrofa del “Vos estim a tots igual” dels Antònia Font ja em va cridar l’atenció, en el seu moment. I la vaig recordar el dia que una guineu ens va rebentar el “guatlòdrom” i no en va deixar ni una de les dotze que teníem. En vam haver de dur de noves. I reforçar les parets del guatlòdrom, de passada.

Ses guàtleres (aquí, a Catalunya, conegudes com a guatlles o gòtleres) són uns ocells de bon criar, menuts, tranquils, bonics, espartans i prolífics. Tenen una carn fina i la seva mida petita les fa una peça idònia per aportar la proteïna animal d’un àpat individual, amb poc greix i carn gustosa -pobretes, si em sentissin parlar d’elles així…

I fan ous a cor que vols: cada dia en tenim un grapadet, petits, rodonets, tacats tots diferents, ideals per camuflar-se entre les herbes dels camps on fan niu les guatlles salvatges. Les captives, almenys les nostres, els ponen allà on volen, els mig enterren a la palla i buscar-los és una tocada d’ous literal -un joc (d’ous) per als nostres nens, que sempre volen jugar-hi. Ferrats són una petita delicatessen, quasi una joguina culinària, i en un minut els tens a punt, de tan petits. Quan els nostres fills tenen amics o cosins a casa els en fem; són cruixents per la vora, tendres per dins, i els devoren. Volen.

Volen també les guatlles, si bades quan els obres la gàbia. Ja n’hem perdut tres o quatre, així: sembla que ho facin expressament, durant uns dies no s’aixequen de terra quan fas remenament a la gàbia, et vas relaxant, i un dia, de cop, “brrrrrr…..!”, n’hi ha una que aixeca el vol, com un torpede, i si tens mala sort surt del paller directa al món exterior, com dient, “salvada!!!”, i ja l’has vist prou, un cop entre herbes i bardisses són totalment introbables.

Per tenir-ne de noves i compensar les baixes i els escapaments, hem estat uns dies renunciant a menjar-ne els ous i els hem anat acumulant, fins tenir-ne tres dotzenes. Vists tots junts, tan iguals però tan diferents, cadascun amb el seu estampat irrepetible, són la viva imatge de l’abundància, de la fertilitat, de la promesa de vida futura. Com que no tenim gallina lloca, s’estaran a la incubadora de cals pares d’una bona amiga.

D’aquí a dues setmanetes, si tot va bé, prometo post d’aquells amb animalons suaus i adorables !

Menjadores per a ocells: els plànols originals

dissabte, 9/03/2013

M’arriben per terra, mar i aire, i mitjançant un parell de comentaris al blog, sol·licituds de gentils lectors i  lectores que volen saber com fer menjadores com les que il·lustren el meu darrer post. En entrades anteriors ja havia explicat com atreure mallerengues, i també què mengen les caderneres, i com fer menjadores tubulars per a elles.

Després de moltes provatures, però, hem acabat fent un disseny multifuncional, econòmic i pràctic. Bé, de fet el disseny és del meu fill, que el va dibuixar tot solet en una de les seves sessions nocturnes de creació febril, amb pijama i a la tauleta de nit; li agafen de tant en tant, a les tantes (no ho pot evitar, i nosaltres no volem evitar-ho).

Tinc la seva autorització expressa (que m’ha donat amb molt d’orgull) per publicar-los al blog; vet-los aquí.


Per a les caderneres, que tenen el bec molt afilat i mengen negret (o negrilló), una llavor molt petita, la cosa és tan fàcil com agafar una ampolla de plàstic, de dos litres posem per cas, i fer-hi forats amb una broca per on puguin passar –justets justets- branquillons que travessin l’ampolla, i serveixin de posader als ocells. Uns 4-5 cm per sobre cada branquilló, cal fer un orifici molt petit, vertical, de 2 x 4mm, per on les caderneres accediran al negret. Jo vaig fer servir un trosset de filferro gruixut com a broca, el plàstic es forada fàcilment.

Un “truc” que vam aplicar posteriorment va ser tallar arran d’ampolla els branquillons de la meitat que no serà visible un cop la instal·lem, de manera que les caderneres estan forçades a menjar per la banda on les podem observar i gaudir…

Evidentment, cal que hi hagi caderneres pels voltants… És un ocell de camp, que també visita els pobles i ciutats, allà on hi hagi algun terreny obert o erm on alimentar-se. Per atreure-les, d’entrada, podem posar negret sobre flors de cardot: ho explico en aquest post de fa dos anys.

El disseny del meu fill inclou una filera de cacauets penjada a sota l’ampolla, de manera que en una sola infrestructura poden menjar les caderneres (al pis de dalt) i les mallerengues al de baix. Potser no és la més estètica, però amb aquesta  menjadora polifuncional, l’espectacle està assegurat!

I si us fa mandra el bricoreciclatge i voleu comprar les menjadores ja fetes i boniquetes, o simplement per trobar la millor oferta de menjar adequat pels ocells per omplir-les, sempre us podeu dirigir a la botiga de referència en aquest camp.

Caderneres xopes i d’altres ocells passats per aigua

dimecres, 6/03/2013

Temporal de llevant. De casa estant no es veu la mar enfurismada ni cap riu o riera desbordat; les caderneres xopes són, per a nosaltres, la viva imatge d’aquest episodi de pluja impenitent que ja fa dos dies seguits que dura.

Ara, més que mai, prenen sentit les menjadores per a ocells que tenim a un pam de la finestra de la cuina, i que ens mantenen la vista ocupada mentre esmorzem o dinem. El tràfec constant de mallerengues blaves i carboneres, algun pit-roig i una colla de caderneres ha estat avui, mentre dinàvem, més intens que cap altre dia en tot l’hivern. Els ocells tenien un punt desesperat i patètic, xops de dalt a baix, nerviosos per ser els primers a menjar, com fent cua, esbatussant-se -sobretot les caderneres- per mantenir una bona posició a la menjadora.


Posar menjar als ocells salvatges en aquest clima nostre, d’hiverns en general suaus, és sobretot un aliment per l’esperit i una alegria per la vista (els nostres, vull dir). Els ocells, encantats de la vida, és clar, però en general ja campen sols, en els ambients mediterranis: de fet és per això, que ens n’arriben a milions del nord d’Europa.

Però hi ha dies com avui en què es fa evident que la nostra petita estació de servei fa una funció vital, de menjador d’emergència. És amb maltempsades com aquestes que moren mols moixons hivernants, i segur que la nostra menjadora ha salvat alguna vida. Bensalvada sigui!

La Pepa segueix sent la Pepa

divendres, 1/03/2013

D’entre totes les històries dels nostres altres animals viscudes –i no explicades- aquest hivern, cap d’intensa com la de la Pepa. Crescuda entre nosaltres amb biberó, més dolça –tot i que boja- i fidel que el més manyac dels gossos, el seu destí de cabra de llet l’obliga a passar pel goig de ser mare. I això implica, vulguis o no, el tràngol de la fecundació.

Al desembre, quan tot just complia un any, la vam dur a fer un stage copulatiu al ramat de cal pastor veí (un personatge que mereixeria un blog per ell solet… i que de fet va protagonitzar una bonica pel·lícula documental). El boc del ramat, s’entén, seria l’encarregat de muntar-la. Però passaven les setmanes i la Pepa, fora de joc en aquell univers tan estrany, fet d’ovelles i de cabres, no la tocava ningú. L’anàvem a veure de tant en tant, amb els nens, però res de res. Sortint d’escola, un veí ramader em comentava que la veia massa joveneta, la Pepa; fent un símil bastant bèstia, em deia que ell a la seva filla de 15 anys no li faria això. Em feia sentir força malament…

Però finalment la Pepa va tenir la seva primera experiència, i va tornar a casa, en principi, en estat de bona esperança. O això esperem.

El dubte –a banda de si està fecundada, a la farmàcia del poble no tenen Predictors per cabres-, era saber si després de mes i escaig entre els seus iguals, encara ens seguiria arreu com feia abans d’esdevenir una senyora cabra de cap a peus. No faltaven veus que ens alertaven que, després d’una vivència iniciàtica com aquella, se’ns faria feréstega.

No vam trobar l’ocasió de comprovar-ho i  treure-la a fer una passejada llarga fins diumenge passat, havent dinat. Collar i corretja de seguida es van fer prescindibles: la Pepa no s’allunyava per res dels nostres peus. Si algú de nosaltres s’aturava, ella patia perquè ens volia seguir a tots alhora. Amb aquell neguit tan caprí, pasturava les vores tot just per fer tastets, sense permetre’s deslliurar-se del fil inexistent que la lligava a les nostres passes. Ni tan sols compartia la curiositat dels nens pels espàrrecs que ja despunten a les vores: del camí estant, semblava reclamar que tornessin al grup, que no se separessin.

Arribats a casa, per un moment, em va venir al cap el comentari del veí ramader, i el cor em va fer un bot petit. Però em vaig dir “al capdavall, és una cabra”. Sí, però és, i segueix sent, la nostra Pepa….

Una hivernació en imatges

dijous, 28/02/2013

Com si fos un ós del Pirineu, aquest meu blog viu períodes de llarga hivernació. Tres mesos muts, acumulem avui. Per entendre’ns: haurem passat directament dels cama-grocs als espàrrecs.

Noranta dies sense notícia escrita d’uns altres animals que no han deixat de viure i de morir, en aquest temps. Com en hivernacions –i estivacions- anteriors, recorro a una bateria d’imatges per mirar de sintetitzar petites històries que ja no m’arrencaran les mil paraules. Tan sols un breu resum del que ha quedat per explicar…

Pintades que s’ensumen el seu futur com a àpat de cap d’any; la ferradura pel peu malalt del nostre ruc Obac (de les mans curtides d’en Pepe, un grandíssim ferrador!); un safari ornitològic iniciàtic; un teixó coix i una guilla amb sarna; uns senglars que ens destrossen l’hort; mallerengues blaves a tocar dels dits; l’última tarda d’un parell de porcs o la posta de sol rere les orelles dels nostres rucs…

La nostra primera matança (mereix el punt i apart), i la darrera dels nostres porcs –és clar…-: mai havíem après tantes coses noves en un cap de setmana! Ni mai un cap de setmana havia estat tan llarg! (d’això potser sí, que n’acabo fent un post…)

Llums de tarda  entre fulles de cols i enciams, overbooking d’ocells als Aiguamolls empordanesos, escultures amb forma de griva, converses amb burros, festival de caderneres, dolços fonolls de mal arrencar –amb fullam llaminadura per paladars d’ase-, embotits de traçabilitat contrastada, ocells que ens volen de les mans…

I la Pepa, la nostra cabra, que per sort segueix sent la Pepa. Us ho explico al proper post: prometo que serà abans no arribi el temps de les cireres…

Febre (cama)groga de diumenge

dimarts , 27/11/2012

Aquest cap de setmana hem patit la nostra particular febre (cama)groga.

Dissabte, tot tornant de casa uns amics del poble veí, enfilant-nos per un corriol a través del bosc, amb la Ramona com a únic vehicle, vam topar amb una estesa impressionant de cama-grocs (o rossinyols de pi). La cosa ens va agafar indocumentats, amb tan sols una bosseta de paper per posar-hi la càrrega preuada. Els nens van xalar de valent, s’esmunyien per dins el sotabosc i no hi havia galzeran, lligabosc, arítjol ni esbarzer que els aturés, si a l’altra banda, entre la catifa de pinassa i d’heura, s’hi entreveien les trompetetes d’un groc lluent en la foscor de l’obaga.

L’endemà diumenge vam exercir el nostre dret, i vam decidir tornar al racó dels cama-grocs, de bon matí. Aquest cop amb un bon cistell, i l’àvia de suport logístic. Ja de tornada, vam amagar una mica el cistell per dissimular l’èxit, que si alguna cosa hem après de la gent d’aquí és que d’això dels bolets no se n’ha de fer massa ostentació… Va ser el nostre bateig boletaire: fins aquell dia mai havíem estat capaços de trobar res que no fos un o dos tristos bolets per casualitat, per molt que seguíem les indicacions, sempre un xic difuses, dels veïns del poble de tota la vida. Ara ja teníem el nostre racó -secret!-, i ens sentíem, en la dimensió micològica del terme, veritablement “d’aquí”.

La febrada ens va durar fins ahir dilluns, que vam tornar-hi, a l’hora de dinar, tot just sortits els nens d’escola. A tot gas -tant com poden els burros- fins a la profunditat del bosc, mitja hora de collita, dinar a corre-cuita i ràpid cap a classe una altra vegada. Sembla estrany: el país es desperta amb un panorama complicat, el futur es presenta inabastable i difícil, i tanmateix gaudir en família de l’ara i aquí pot ser, almenys en aquest moment, tan accessible i senzill. L’únic problema que ens ha plantejat la situació ha estat una invasió de safates amb camagrocs assecant-se un xic per arreu…

Sigui com sigui és un goig, aquest esclat de grocs diversos, al bosc i també al Parlament. No és potser el meu color preferit, però fa patxoca i m’agrada. Esperem que, a diferència dels rossinyols de pi, la de diumenge no sigui una febrada groga de tardor, efímera i passatgera. Que duri, que es faci notar i que faci virar el color polític dominant cap als tons que ens convindrien! (forçant una mica la metàfora… ja sabeu: blau i groc, fan verd!)