ARA Criatures

Vet aquí el missatge i la foto que un veí, amic de la família i els altres animals, em va enviar ahir dilluns mateix. Precisament ell, còmplice de martingales faunístiques, que simpatitzava més amb el dimoniet que em deia de quedar-me el poll de gamarús…

El pobre ocell atropellat era ben bé a l’entrada del poble. Quina ràbia, sí! Semblava que es complia fil per randa la versió més agra del guió de la història del “nostre” poll de gamarús. Si l’hagués fet meu del tot, ara no seria sobre l’asfalt!

L’ocell mort, però, un rapinyaire nocturn (un “mussol”, parlant genèricament), no era el poll de gamarús. El nostre, hem de suposar, és viu encara. La víctima era un exemplar adult de mussol comú, d’aquests més petitons, cara-rodons, que s’aturen sobre els pals de la llum i fan un “meuec!” agut, de nits, com un miolar de gat escaldat.

Aquesta nit, de fet, al poble, ja no l’he sentit. I és molt probable que demà al matí, si vaig a veure les burres ben d’hora, ja no surti aquell mussol que feia vida sobre el teulat del cobert on dormen, a quatre passes de l’escenari de l’atropellament mortal. En algun niu –ara crien- hi deu haver uns ous de mussol freds i ja perduts, o uns polls passant gana. O una femella covant que no s’explica perquè el seu mascle no li duu sopar, avui.

Ja ho sé, que els mussols –i tants d’altres animals- no són, ni de lluny, les víctimes més greus i importants de les nostres carreteres. Les seves no es poden ni comparar amb les tragèdies humanes.

Però hi ha alguna cosa en la colateralitat despreocupada amb què vivim aquestes morts, tan futils i innecessàries, tan innocents, que em fa ràbia, encara que no sigui el “meu” gamarús. Potser, si algun dia tots plegats considerem “nostres” –companys, no possessions- els gamarussos i els mussols, viurem i deixarem viure a un altre ritme, més pausat, més lent, més conscient, més sensible. Millor.

Un adorable peluix grisenc, amb ulls de son negres com el sutge, va aparèixer divendres al matí al pati de casa.

Arrupit dalt una branca baixa de la tanca de xiprers que ens separa del pati veí -allà on l’herba és més verda-, m’observava totalment immòbil omplir la menjadora de mallerengues i pit-roigs, mentre feia temps esperant que el cafè pugés, a quarts de vuit.

Un poll de gamarús! Al pati de casa!

Quan els nens van baixar a esmorzar, el gamarús seguia allà, dalt la branca, com una estàtua. També quan van anar a saludar-lo de més a prop, just abans de marxar a escola. S’hi va estar tot el matí, quiet i parat. I a mi m’anaven creixent els dubtes…

Què n’havia de fer? Deixar-lo estar, tal i com aconsella el més bàsic dels manuals de l’amant de la natura…:

“No s’han d’agafar mai els polls d’ocell, sobretot de rapinyaires nocturns, que apareixen aparentment perduts. Els seus pares segur que no són massa lluny vigilant-los, i tard o d’hora se’n faran càrrec. Si els agafeu, els condemnareu a una infància complicada i serà molt difícil tornar-los a la natura en condicions de sobreviure”

Jo mateix he fet aquest discurs en múltiples ocasions. Però una cosa és fer-lo així, en abstracte, i l’altra és ser-ne fidel quan t’hi trobes, al pati de casa mateix…

Aquell matí vaig perdre una bona estona escrivint correus a amics ocellaires explicant-los la troballa i la disjuntiva. Tenia una mena de dimoniet en una espatlla fent-me somiar en un gamarús mig ensenyat convertit en un altre dels animals de la nostra família (cosa no només èticament discutible, sino a més il·legal), i un angelet políticament correcte a l’altre dient-me de deixar que la natura seguís el seu curs, com ha de ser…

De sobte, em van sorprendre xiscles aspres de gaig -un ocell sempre disposat a fer cridòria quan apareix un potencial predador al bosc- i xivarri d’ocellets diversos. Allà mateix, al castanyer de cals veïns, a pocs metres del poll, un gamarús adult -diguem-ne “la mare”- suportava resignat l’ostigació dels ocells, envalentits per la llum del dia (de nits tots callen, menys el gamarús, que és qui talla el bacallà a les fosques…). Era evident que el guió del “laissez faire” seguia el seu curs i la mare estava al cas del seu fill “perdut”.

Va avançar el dia, i em vaig acabar resignant a acceptar que l’impacte d’aquell poll de gamarús en la meva vida -i el meu en la seva- no passaria de post de blog. A la tarda els nens el van poder tornar a veure, quasi a tocar, tornant d’escola, i al vespre encara van tenir temps de visitar-lo uns quants veïns. Quan ja fosquejava va desaparéixer, i durant tota la nit, fins aquesta encara, sa mare ha estat rondant el pati, cridant i suposo que atenent-lo.

Es fa difícil, tot sovint, reprimir les ganes d’intervenir, de creure’s salvador d’una natura suposadament en perill, que ens necessita. La meva ofensiva inmobiliària ja va fer tard, per a aquests ocells: vam instal·lar les caixes-niu per a gamarús a primers de març, massa tard com perquè la naixença d’aquest poll del pati de casa tingués res a veure amb mi (el temps d’incubació dels gamarussos  és d’un mes, a sumar a les tres o quatre setmanes que tenia com a mínim el poll en qüestió).

Ara espero només no saber que se l’ha menjat un gat, o l’ha atropellat un cotxe, i no viure la ràbia de no haver intervingut a temps. La natura va fent la seva, no ens està esperant, i encara que de vegades costi, cal deixar-la fer.

Ens ha parit la gata. Sí, la Galeta, aquella gateta que vam acollir fa any i mig se’ns ha fet gran! I no, no l’havíem precintada -esterilitzada, vull dir-, perquè passaven els mesos i ens semblava tan bona i manyaga que ens venia de gust viure en família amb ella l’experiència de la maternitat felina, almenys una vegada. I ja ens estava bé tenir-ne un altre, de gat, fet amb el mateix motllo.

El pare, ves a saber qui és. Algun gat de carrer de per aquí al poble. Els gatets, per sort, han acabat sent dos, només. Un per donar, l’altre per quedar-nos-el. Ens estalviarem el típic rètol o mail “tinc set gatets per regalar…“. I el món s’estalviarà més gats, que ja n’hi ha massa.

El que ens ha sobtat de tot plegat, però, ha estat fins a quin punt la Galeta es considera una més de la família.

Va parir espontàniament en una caseta de fustes que teníem oblidada al pati -on va passar la infantesa la Pepa-. Protectora amb els cadells supervivents, no li feia massa gràcia que ens hi acostéssim. Però l’endemà ja ens duia un gatet als peus, com oferint-nos-el. I quan li vam voler tornar la criatureta a la caseta natal, la vam trobar buida. Pànic a casa: on és el segon gatet? Buscàvem al jardí, a la planta baixa, a cada racó, però ni rastre. I la gata ens seguia arreu, com enfadada, esgarrapant-nos i tot. No enteníem res.

Fins que el nostre fill gran va tenir la idea de buscar al pis de dalt, una habitació rere l’altra. I va acabar trobant el gatet perdut dormint plàcidament a sobre el seu llit. La Galeta l’havia dut dos pisos més amunt, fins el lloc més segur de la casa! Quin de millor, que la cambra dels nens de la família nuclear?

Ara, després d’una setmana mirant de convéncer la Galeta que no podia tenir els gatets a l’habitació de la mainada, hem arribat al pacte de deixar-la que s’instal·li a l’armari de la roba familiar, a la cambra de planxar i dels convidats (i de mil coses més). No ha volgut sota cap concepte rebaixar-se a fer vida al pati o al pis de baix, com una bèstia qualsevol. Deu ser que considera que ella i els seus cadells són més família que altres animals.

Ho confesso, avui he estat un esquirol.

No rosego pinyes ni m’enfilo pels arbres –per les parets tot sovint sí, quan llegeixo el diari! Però sóc un esquirol. Dels que treballen quan hi ha vaga general. Dels que mai no han tingut ni un dia d’indemnització per any treballat, ni res de tot això. I no és que em sembli malament, que els assalariats n’hi tinguin -el que sóc incapaç de dir és quants-, ni que no sigui solidari amb tanta gent que pateix, però els que anem sobre una bici d’una sola roda no podem parar de pedalar així com així…

Aquest no és el lloc per opinar de tot. Parla de criatures i altres animals, aquest blog. Però de tant en tant em permeto dir la meva sobre aquesta llar de tots –criatures, vaguistes, esquirols, piquets i altres animals-, la Terra-Pàtria.

Avui, casualitats de la vida, a casa hem estrenat un estri que ens van deixar diumenge, en dipòsit per fer-hi proves, els amics de Sol Solidari. Un forn solar, d’aquells amb reflectants que hi concentren l’escalfor del Sol. Hi hem fet pebrots escalivats i patates al forn (solar). L’artilugi ha assolit els 170ºC, no està malament per un dia de març. Amb la qual cosa hem pogut cuinar sense engegar el forn, sense gastar energia. Un estalvi en diners i en emissions. Una anècdota i un pur divertimento, també, tot s’ha de dir. Però, per què no? Una pista del camí a seguir.

Havent dinat he llegit a l’ARA les notícies sobre el seguiment del la vaga general. Els clàssics matisos entre convocants i autoritats: 82% de seguiment segons els sindicats, zero patatero segons els govern espanyol. Sigui on sigui la veritat, els que donen les xifres –uns i altres- guanyen molt en credibilitat, amb aquesta disparitat de criteris… Però em quedo amb una dada, potser més objectiva: un 24% menys de consum d’energia al pic del dia.

Eureka!

Vet aquí la meva contribució –inconscient- a l’èxit de la dimensió més interessant de la vaga: la reducció del consum d’energia. De fet, seria aquesta, la vaga que ens convindria: un dia sense consumir energia. Fent un bon forat a la butxaca de les empreses elèctriques i petrolieres, estalviant-nos una calerada i estalviant-li al planeta unes quantes tones d’emissions contaminants.

Un dia sense consumir energia. I un futur sense hipotecar-nos per pagar petroli a països bàrbars, sense omplir les butxaques dels oligopolis energètics, sense produïr residus letals pels propers milers d’anys, sense intoxicar l’aire que respirem tots i sense contribuir a canviar el clima habitable que ens arrecera. Sense destruir l’única llar i pàtria de les nostres criatures. I dels altres animals.

Perquè si seguim així, si un dia peta el planeta, no ens donaran ni un sol dia d’indemnització, per any contaminat.

El post d’avui no parla massa de nens, però sí d’adults experimentant i jugant i divertint-nos com si ho fóssim. Ni tampoc d’animals, tot i que sí del lloc on viuen tots, compartint-lo bonament amb nosaltres, per cert: un planeta blau conegut com a Terra.

Si volíeu només criatures i bestioles, millor espereu el proper post!

Diumenge vam fer un dinaret a fora, al camp, a ca uns amics. Com tanta altra gent que hem aprofitat aquest temps deliciós que ara, a més, després d’aquests dies de pluja, ja fa més goig de primavera mediterrània que por d’escalfament global i sequera extrema…

El nostre dinaret tenia un punt d’experiment, però.

L’amfitrió i l’instigador, en Pablo i en Deli, bons amics de la família, són dos dels “almas maters” d’una petita però potent ONG anomenada Sol Solidari. Fan una feina amb sentit, bonica, els mou la intel·ligència i les ganes de millorar el planeta. I no els falta energia -d’aquella també valuosa, la interior-. Van començar promovent l’ús de cuines solars a l’Àfrica. I amb el temps -i un munt dexperiència sobre el terreny-, han acabat combinant això amb la promoció de mètodes de cocció -cuines- també basats en el foc, però que consumeixen moltíssim menys combustible. Opcions no tan bucòliques, netes i fashion com l’estrictament solar, però molt més econòmiques, viables, culturalment assumibles i que, respecte al que s’usa ara -focs de terra-, ja suposen un pas tecnològic de gegant. I sobretot, una millora substancial per a tothom: la gent, el seu entorn natural i el planeta de tots.

Senzill? Diumenge vam provar-ho, aquest era l’experiment.

En Deli ens va dur un dels models de cuina que estan promovent ara, anomenat “rocket“. Una mena de cilindre metàlic -com una “cuina econòmica” de les d’abans, en petit-, on s’hi fa un foquet a dins, i amb les parets interiors cobertes de ceràmica que reté la calor. Vam comparar els temps de cocció i l’ús de combustible d’aquest model amb els d’un foc obert tradicional com el que fan servir milions de famílies africanes, amb tres pedres i una olla al mig. Com a tercer mecanisme de cocció per comparar, agafeu-vos fort, vam utilitzar el paradigma de la sofisticació domèstica primermundista, una Thermomix.

Resultat: primer, que ens ho vam passar pipa. Com a nens grans fent cuinetes, ben igual. Pesant la llenya abans de començar, preparant els ingredients, engegant els focs, remenant les olletes, calculant els temps, gravant cada pas… tot amb un lleu to de “pique” entre detractors d’un o altre mètode. Els nens que corrien per allà -sobretot els nostres, molt petits encara-, no van acabar de copçar la magnitud planetària de l’experiment -de fet, van contribuir a fer de la prova un veritable repte. Els d’en Deli, ja més grans, van participar i ajudar activament en l’operació.

Vam fer una recepta Thermomix -la de la pàgina 136 del receptari  “Imprescindible“: patates estofades amb costelló de porc. De fet per fer-la “a l’africana” vam haver de deconstruir-la…

I el balanç fou el següent:

Temps de cocció:

• -Foc a terra i l’olla sobre tres pedres: 60 minuts
• -Cuina “rocket”: 80 minuts
• -Thermomix: 55 minuts

Energia utilitzada:

• -Foc a terra i tres pedres: 2,4 kg de llenya
• -Cuina “rocket”: 0,9 kg de llenya (petita)
• -Thermomix: no teníem manera de calcular el consum energètic de la màquina, tot i que seria una dada interessant per anar més enllà de la comparació entre “opcions africanes” i poder calibrar l’impacte de la nostra forma “neta” de cuinar.

Deixant a banda la Thermo, queda clar que la cuina rocket és una mica més lenta que el foc de sempre (especialment per a temps de cocció relativament curts: té més inèrcia tèrmica però costa més d’engegar). Però, sobretot, consumeix moltíssima menys llenya -poc més d’un terç-.  I pot funcionar molt bé, a més, amb astelles petites i branquillons.

No és potser la panacea, però en el camí cap a l’excel·lència solar i energètica -on segurament tenim molt més troç a recórrer els europeus que els africans-, imagineu-vos quin pas tan important suposaria per a milions de famíles de Mali, Etiòpia o Namíbia passar de requerir 5 kg de llenya diaris per cuinar i bullir (i per tant esterilitzar) l’aigua de beure, a necessitar-ne només 2. Tant en termes de salut de les dones -que són les que carreguen els feixos de llenya cap a casa-, com de les famílies que inhalarien menys fums -allà es cuina tot sovint dins de casa i sense xemeneia-, com dels boscos -o el que en quedi- del seu l’entorn, que patirien una pressió molt menor per la fusta. I això per no parlar del planeta, que perdria menys massa forestal i rebria menys emissions contaminants.

La nostra provatura de diumenge no és cap demostració científica ni canviarà el món. Va ser una simple demostració empírica entre amics de les possibilitats d’un estri senzill i econòmic, que podria canviar la vida a molta gent. Una cuina que permet reduïr més de la meitat el consum de llenya -i per tant, la pressió sobre un medi ja molt explotat-, bo i millorant la qualitat de vida de les persones. Per només 20 euros. Això és el que costa una cuina rocket feta a l’Àfrica mateix -algú s’anima a co-finançar-ne una?

Les botes de casa, polsegoses, ja ni deuen recordar el tacte de l’aigua dels bassals, del llot mullat i dels esquitxos… Potser als nens els aniran petites i tot! Tan se val, el cas és que ens cal pluja del cel, aigua, aigua, aigua, regar aquests sembrats assedegats, nodrir aquestes rieres esquifides, fer renéixer una segona generació d’espàrrecs, recarregar els pous, ressucitar es arbres, que verdegi tot, que floreixin els marges!

Benvinguda primavera! Us heu mirat la previsió de l’ara.cat/meteo per demà? Per fi s’acaba el bon temps (com pot ser, que insistim tant a dir-n’hi?) i arriba el temps bo –la pluja-! Diuen que només durarà un dia… però ja serà alguna cosa…

Els nens potser no ho saben, però necessiten tolls per als capgrossos (i per tornar a casa fets un desastre de fang), cabal al riu per anar-hi a navegar, humitat per fer sortir els caragols de sota els socs i les pedres, un poc de pluja –ni que sigui plugim- nocturn per treure els gripaus a passejar. Ja ens resignem a no haver tocat neu aquest hivern, però no ens feu renunciar a posar-nos de peus a la bassa!

I els burros, mentrestant, projecten la seva ombra allargada sobre el que hauria de ser una pastura ufanosa, més enllà de la tanca, neguitosos, esperant el moment de poder-hi clavar la dent… Tot just hem tingut aigua per regar una mica els petits parterres –que han florit generosos-, no sé quina és la sensibilitat estètica dels ases però sospito que amb mirar-se’ls no en fan prou. Ara que ho visc de ben a la vora, me n’adono de com n’ha de ser d’angoixant, per a la pagesia, la dependència directa dels capricis del cel. Si jo, que tinc bestiar a nivell recreatiu, ja pateixo, imagineu-vos com deu ser per a aquells que s’hi juguen el sou. No només pateixen els retallats!

A manca de pluja, de moment ha tornat almenys la humitat de l’alba. Aquest matí m’he entretingut a fotografiar una mica els jocs de llum de la rosada sobre l’hort. Les cols lombardes, aquestes més liloses, tenen una especial textura que fa que l’aigua de la rosada hi rellisqui delicadament, com a precioses gotes de mercuri. Gaudim-ne mentre no arriba l’esperat bombardeig d’aigua celestial.

Hi ha moments que dius, va, m’escapo.

Dissabte a la tarda tenia mitja família fora: els dos fills grans a l’esplai del poble, la mare entretinguda amb unes veïnes i dos burros fent una travessa amb una colla d’amics amb mainada. Sol per una horeta amb la meva filla petita, d’encara no dos mesos, se’m va acudir aprofitar la deliciosa llum de la tarda per provar de fer una foto que tenia en ment des de fa dies.

Amb dues protagonistes: algú de la família, d’una banda (al fons), i  de l’altra, a primer terme, un ocell menut i tafaner, la cotxa fumada. La cotxa és un ocellet parent proper del pit-roig, més discret de colors –de color sutge (d’aquí el nom) amb cul i cua ataronjats-, però també molt desvergonyit, potser més i tot. Nia sobretot a llocs rocallosos o de muntanya, i a l’hivern s’escampa arreu del país. Al nostre poble, pel que sembla, n’hi ha alguna que té intenció de quedar-s’hi a criar. I ens visita tot sovint a l’hort,  a la mínima que remous un mínim la terra, la tens allà fent guàrdia, dalt la branca, canya o tanca més propera a l’abast, a punt per llençar-se sobre qualsevol cuca que hagi quedat al descobert.

Aprofitant aquest tarannà tan disponible de la cotxa –i de la meva filla també, tot s’ha de dir-, vaig fer tot el parament per fer la foto desitjada. Al fons, al camí, el cotxet de la petita aparcat. Amb un lliri entaforat en un cantó, que il·luminat pel sol minvant, va tenir un inesperat però oportú efecte hipnòtic sobre la nena –s’entreveu la seva mirada a la fotografia-. Lleugerament desviat de la línea recta entre el cotxet i un servidor, al lloc exacte per aconseguir un bon enquadrament del mànec, vaig clavar la fanga i vaig remenar una mica la terra, just a sota. I jo, amb la meva càmera compacta d’estar per casa –i per l’hort-, em vaig quedar assegut a uns pocs metres de tot plegat –a tocar dels porcs dels veïns-, quiet i callat.

El lloc dels fets

Són d’aquells moments que penses: si algú t’està mirant, pensarà que ets boig. Sort que els que em llegiu al blog no sou gent de pensament impur!

El cas és que als cinc minuts ja tenia la cotxa per allà, totalment relaxada i desacomplexada, passejant-se entre els porros –insisteixo, el nom fumada li ve del color!-. I un minut més tard ja s’havia aturat sobre el mànec de la fanga. El temps just per fer-li les tres o quatre fotos, i tornava a ser a terra per endrapar-se vés a saber quina mena de cuc. Voleiada curta i ja la tenia sobre el petit presseguer florit, a menys de dos metres de la càmera. Amb la seva silueta fosca perfilada pel contrallum del sol ponent, semblava conscient del potencial estètic de l’enquadrament, com si tingués vocació de model. Va canviar de posició dues o tres vegades, com per oferir-me el seu angle més interessant, i se’n va anar volant fins l’altra punta de l’hort.

Just en aquell instant, el poder hipnòtic del lliri blanc s’esvaïa i un lleu plor de nadó trencava la quietud de l’escena. Tocava plegar veles, amb la satisfacció d’haver atrapat un d’aquells rars moments que no s’han de deixar escapar…

Dissabte, mentre fèiem la sobretaula d’un dinaret a ca uns veïns-amics (hi ha vegades que funciona la màxima de “els pares dels amics d’escola dels meus fills s’estan convertint en els meus amics”), la mainada se’n van anar a córrer pels marges dels voltants del mas i van tornar amb un tresor verd, prim i escarrancit: un espàrrec!

Em vaig apuntar a la cacera i en menys de mitja hora tornava amb els quatre nens, cadascun d’ells, cofoi/a, amb un manat d’espàrrecs a la mà. S’havia desfermat, també entre els de casa, la passió esparreguera.

I és que, malgrat la sequera, aquests dies de primavera incipient hi ha alguna cosa especial a l’ambient, aquí al camp. Els de ciutat no sé si ho noteu. La gent marxa de casa sense fer fressa, els veus passejant-se mig ajupits per les vores de boscos i sembrats, lents, silenciosos, normalment solitaris. Et surt un avi de sota un marge, un foraster de rere un revolt, veus una veïna que mig passeja el gos sospitosament vora unes bardisses, en trobes una altra que, quan tu vas a comprar el pa de bon matí, ja està tornant, amb un punt de suor al front. Tots fan com si res, dissimulen, però tard o d’hora els descobreixes el botí: un feix d’espàrrecs verds, més o menys gros, que tothom mig amaga com si fos un feix de bitllets verds, robats.

I això que no són de ningú, els espàrrecs. Aparentment.

Vores de camp que a ulls de l’urbanita de diumenge semblen “terra de ningú”, són en realitat reservats a algú o altre. Fa uns dies, tornant de dur els nens a escola, acompanyat d’una de les àvies més eminents de per aquí, tot tafanejant els marges mig emboscats per veure si algun espàrrec començava a treure el nas, vaig constatar fins a quin punt hi ha qui respecta la norma no escrita. N’hi havia, d’espàrrecs, però no els vam ni tocar. “Deixem-los per en Quim de cal Barber, que en busca per aquí“.

Això sí, la competència dels de ciutat es fa notar. He constatat que el divendres és el moment de més trànsit esparregaire entre els locals: els nous espàrrecs han tingut quatre bons dies feiners per créixer, i cal arreplegar-los abans de la invasió bàrbara del cap de setmana. Aquesta tarda, sortint d’escola, mirarem de fer una escapadeta pels marges propers. Per si de cas.

Hi ha una cosa que molta gent no sap (n’hi tantes, de coses, que molta gent no sabem!). Aquesta que us diré no és gens important, però potser us farà gràcia.

Aquelles petxines que trobes a la platja -una de cada cent, si no menys-, amb un foradet perfecte a la banda estreta, prop de la xarnera, que sembla fet expressament per enfilar-hi un cordillet i fer-ne un collaret, són en realitat víctimes d’un assassinat. No, el forat a la closca no l’ha fet el frec amb el fons, els corrents i l’onatge, ni l’atzar, ni un misteriós joier marí. Jo em vaig passar mitja vida preguntant-me com coi havien aparegut, aquells orificis tan oportuns. I l’altra mitja m’he sentit alleugerit, un cop he sabut qui hi havia darrera aquell forat misteriós: un caragol marí implacable, el Naticarius hebraeus. El caragol caçador embolcalla cloïsses, escopinyes i petxines amb el cos, i amb una mena de llengua dentada, la ràdula, i un àcid corrosiu, els fa un forat per accedir al seu interior tendre i melós. Tot molt amorós. Morta la presa, l’onatge s’encarrega d’arrossegar-ne les restes fins la sorra.

Diumenge hi vam anar, a la platja. El primer dia després d’un inici d’any prou fred i, sobretot, ventós. L’estel parava boig amb la tramuntaneta que bufava i la llongada acabava sent gèlida si hi remullaves els peus gaire estona. Badant a la sorra seca i calentona, en canvi, s’hi estava la mar de bé. I aquella mena de corona de petxines resseques i encartronades que marca la línea del darrer temporal era gairebé verge, encara. N’hi havia per triar i remenar, i això vam fer.

Vam tenir la sort de trobar un imponent Naticarius -aquest de la foto-, i  una dotzena de les seves preses, també. La nostra filla, que quan es tracta de fer obsequis s’estima més la seva mestra que ningú altre al món, de seguida va dir que li faríem un collaret a la Maite, amb totes aquelles elegants víctimes… Promès!

I ja ens teniu dilluns, vuit minuts abans de sortir de casa per anar a escola, recordant la paraula donada diumenge al migdia, quan l’escalforeta del solet primaveral a l’esquena i la panxa sobre la sorra ens van fer adquirir compromisos de forma despreocupada,  inconscient, quasi caribenya… Va corre vés i busca un cordill, talla’l a mida i rellepa-li la punta perquè passi pel forat de bala d’en Naticarius, i sobretot fes-ne tres, de collarets, un per cada mestra -també les del germà-, i tots iguals, amb tres petxines cadascun, que no s’ofengui ningú, i no facis el nus massa curt, que escanyarem la mestra, i compte que els collarets no s’emboliquin entre ells, agafa’ls amb cura, posa’t la bata, agafa el sarronet, calça’t, abriga’t, va, que ja són dos quarts menys cinc, corda’t, corre, la carpeta, som-hi, va, que fem tard.

Víctimes d’en Naticarius.

No parlo de les de ferro, que anys enrera havien esdevingut una plaga i eren la materialització en el paisatge de la febrada que patíem (diria que era abans, quan estàvem malalts; ara estem convalescents). Avui si en veus una, de grua metàlica, és perquè algú s’ha d’arreglar el teulat, però les dels blocs de pisos pilotàssics han desaparegut del mapa.

Les grues originals, les de carn i òssos, i plomes, sortosament, encara hi són. Són les Grus grus, la grua autèntica, un dels ocells més alts i imponents -fins a 6 kilos de pes i dos metres d’envergadura- del nostre continent . O potser us sonarà més grulla, en castellà.

El nom de l’ocell, de fet, en totes les llengües té una arrel onomatopeica, i reprodueix amb major o menor èxit el seu crit característic. Proveu de dir, amb veu forta, aguda i gutural: “Grua!” en català, “¡Grulla!” en castellà, “Krane!” en anglès, “Grue!” en francès, “Kranich” en alemany, “Trana!“en suec, “Trane!” en danès o “Gru!” en italià. Tan se val l’idioma, us sortirà, més o menys, el crit que dijous a la nit ens va fer treure el cap per la finestra, en plena tramuntanada desbocada.

Eren ja les deu i el nostre fill gran no acabava d’anar al llit i tafanejava per l’estudi, mentre jo no acabava de posar-me a treballar i tafanejava per internet ves a saber què. De sobte, un soroll creixent a fora ens van alertar: al principi semblava una baralla dels gossos veïns, però amb uns crits estranys, estridents i exagerats. Encuriosits, vàrem obrir la finestra al món exterior i de cop ens va saccejar un espectacle visual, sonor i tèrmic.

En la claríssima nit de lluna plena fuetejada per una tramuntana gèlida i despietada, i il·luminat pels llums ataronjats de la plaça, un estol d’una trentena de grues, amb els seus més de dos metres d’envergadura cadascuna, lluitava per avançar cap al nord, just a sobre nostre, a pocs metres dels teulats (i de nosaltres!), amb els ocells gairebé aturats al cel a contravent, cridant-se els uns als altres amb el seu “grû!” de trompeta, com per mantenir, desesperats, la cohesió del grup en aquest episodi gironí de la seva èpica aventura anual de la migració, d’Espanya fins al nord més remot d’Europa, de la qual vam tenir la sort de veure’n i sentir tot just un grapat de fotogrames, gairebé a tocar dels dits. La frase m’ha sortit llarga, ja ho sé. Però és que l’escena fou una, brevíssima però grandiosa, impactant; uns segons que crec que recordarem una temporada molt llarga, més que la frase i tot.

La foto no la vaig poder fer... us en deixo una de dibuixada!

Una vivència naturalística del tot imprevista que ens va treure de la nostra bombolla humana de pijama, confort, electricitat i escalforeta nocturna i ens va conectar, en un no res, amb la salvatge epopeia de la natura, que, per sort, segueix ben viva, allà fora, a l’altre costat de la finestra, fins i tot enmig de la nit més freda i feréstega.

Brutal.