Jane Goodall: premi merescut, llibre recomanable i heroïna necessària

dimarts , 19/05/2015

Jane Goodall bookJane Goodall. Flamant Premi Catalunya. N’havíeu sentit a parlar? Avui a una tertúlia de la ràdio, d’entrada, ni tan sols sabien si era un home o una dona, i en pocs segons la conversa –dels mateixos xerrameques que influencien diàriament l’opinió pública en tota mena de temes- ja anava de brometes fàcils sobre micos i mones i la nostra condició de primats. Jijí, jajà. El país que tenim dóna uns premis que no es mereix (el país, vull dir).

Però benvingut sigui el guardó, si serveix perquè la Jane Goodall entri fugaçment a les nostres vides, encara que sigui per un parell de titulars, uns pocs posts, quatre piulades i algun minut de telenotícies. Pujo encantat al carro de la celebració, si amb això contribueixo humilment a escampar el seu missatge.

I ho faig, des d’aquest petit blog, referint-m’hi com a pare (en el sentit –que el té!- d’educador).

És com a pares –de fet, va ser la mare…- que vam recomanar a l’àvia un bon llibre per regalar als néts –els nostres fills-, per Sant Jordi: “Primates. La intrépida ciencia de Jane Goodall, Dian Fossey i Biruté Galdikas”, de Norma Editorial. I vam gosar erosionar l’ajustada victòria del català en la disputa anual de llibres més venuts, perquè el llibre el vam trobar en castellà. Que per cert, practicar-lo –llegint en aquest cas-, no tan sols és inocu, sino que fins i tot enriqueix les neurones i l’esperit! (sobretot si la lectura és aquesta).

Un llibre molt bonic, que explica, en vinyetes i de forma amena, la història d’aquestes tres científiques, allà al segle XX… Com comencen a semblar-ne, de llunyans, els herois –heroïnes en aquest cas- d’aquell segle, de vegades! Tres noies valentes, intel·ligents, intrèpides, que no van dubtar a deixar el comfort occidental i endinsar-se a la selva per estudiar –i defensar- ximpanzès, goril·les i orangutans, els nostres parents més propers. Tres noies que ni volien ser princeses, ni més guapes que les altres, ni més riques, ni tan sols triomfar, en el sentit que li ha donat al terme la “Operación” dels darrers anys.

Els calen, als nens, lectures com aquesta. I heroïnes com la Jane Goodall. Ja de petits els nostres fills van quedar captivats per una foto, en blanc i negre, en un dels primers llibres de la Jane Goodall, on apareix dutxant el seu fill, amb un bidó d’aigua, en un campament dins el mític crater del Ngorongoro, a Tanzania, on estudiava animals tan poc glamourosos com hienes i licaons. L’antítesi de l’univers de luxe sintètic de la Barbie i en Ken, de tanta tonteria materialista, banal i sexista a la qual tanta gent exposa els seus fills hores i hores cada dia, delegant al Disney Channel o al Toys’R Us la construcció de l’imaginari i els referents dels nens d’avui, dels ciutadans de demà.

La vella Jane… intrèpida, sàvia i plena d’arrugues. Heroïna necessària, també per als més petits, i accessible gràcies a aquest llibre que us dic. Benvingut premi, i l’enhorabona als que han decidit donar-l’hi.

Jane Goodall jove

PS: Si us han vingut ganes de veure ximpanzès de ben a prop, contacteu amb la gent de la Fundació Mona, de Riudellots de la Selva (Girona), que fan una feina lloable de rehabilitació d’aquests animals, d’educació i de difusió -va ser a través d’ells que vam saber de l’existència del llibre!

Sembrar, sembrar, sembrar – encara que sigui a deshora

dilluns, 4/05/2015

sembrar portadaVet aquí la falera que m’agafa de seguida que les nits s’escurcen. I que, malaltís, miro d’encomanar als meus fills. Potser m’equivoco, però crec que hi ha una metàfora de la Vida d’enorme càrrega pedagògica, en això d’enterrar una llavor en terra fèrtil i confiar en la seva germinació. Sembrar, per incert que sigui el futur de la llavor, hem de sembrar!

El problema, tot sovint, és que mirant de trobar el moment de fer-ho amb els nens, sempre apareix algun motiu -o alguna excusa- per no sembrar quan toca. Que si han tornat cansats de judo, que si ara van a jugar a cals veïns, que si plou, que si fa sol, que si quina mandra, que si naps o que si cols (o que si la meva feina…). Sempre fa de mal trobar, l’escletxa de temps -i de calma- que requereix tota sembra, i que no és poca.

Cal preparar la llavor, moltes vegades un exercici de paciència i previsió. Ja sigui per extreure amb pinces, una a una, les petitíssimes llavors d’una tomata -la millor de les de penjar!- que hem xucat prèviament en un paper de cuina, o per esperar que unes patates grillin per poder-les sembrar. I ja no parlem de guardar les llavors dels melons, xíndries, cogombres i carbassons més saborosos d’un estiu per (sense extraviar-les!), tenir-les a punt la primavera de l’any següent per sembrar! Per als nens, que tenen tota una altra escala temporal, és quasi un acte de fe: si el concepte “setmana vinent” ja és per a ells una idea nebulosa, imagineu-vos la primavera següent, si queda lluny!

Hi ha el recurs, imperfecte, de comprar a última hora aquells petits sobres de llavors, il·lustrats amb unes fotografies de verdures turgents i lluents, prometedores; tant, que mogut per un optimisme transitori -amb certa dosi de consumisme compulsiu-, esperonat pels nens si els tens amb tu aquell moment, acostumes a comprar-ne molts més dels que mai podràs sembrar.

I amb la llavor a punt arriba, per fi, el moment de la sembra. A casa nostra, acostuma a ser unes setmanes més tard del que recomanen els manuals, els calendaris lunars, el sentit comú i els vells del poble. De fet, tota la nostra horticultura familiar és, en molt bona mesura, un continu experiment d’agricultura recreativa retardada -en el calendari, vull dir-, sobretot pel que fa a la sembra.sembra planter

sembra patatesSembra minimalista i precisa, en planter, amb les llavors de tomata que fan de mal desenganxar dels dits -millor fer servir pinces i un pinzellet-, o les de rosa mística, que es confonen amb sèpals ressecs i volen al més mínim bri d’aire. O a terra ferma, com un joc: tres o quatre mongetetes per clot, o un pessic de llavors de rave tot al llarg de la rega, o mitja patata acabada de tallar, fent punteria als clots cavats per un servidor. Moments no sempre bucòlics, però màgics, per la càrrega de promesa futura del sol fet de sembrar.

Sembres que caldria esgraonar al llarg d’unes setmanes, per evitar booms de producció excedentaris, -i així obtenir les collites esgraonades, també-, però això ja és per premi. Jo ja en faig prou amb ser mal hortolà i tan bon pare com puc. La sembra esgraonada, amb nens, me la reservo quan en tingui el temps, si mai arriba el dia de poder ser bon hortolà, i millor avi.

sembra mongetes

L’última nit de la papallona?

dimecres, 29/04/2015

nit papallona portadaNomés és una papallona… però quina papallona!

Poseu-vos en situació: acte veïnal amical i relaxat, nit de divendres, al local social del poble del costat, pica-pica de productes locals, cervesa artesana, tertúlia a peu dret amb uns i altres, mainada jugant a dins i a fora. Apareixen dues nenes: la nostra de sis anys, amb una amiga de quatre, esperitades: “Una papallona enorme, vine! Una papallona!”.

Què has de fer, tallar la conversa amb la veïna o tallar l’instint naturalista de les nenes?

Som-hi”, i te n’hi vas, amb un punt d’escepticisme. És nit freda per ser abril, no ve de gust sortir a voltar a fora. Però les nenes, en la foscor, corren cap al darrera de l’edifici, allà on els finestrals projecten la claror de l’interior, i m’hi arrosseguen. Una papallona voleia atreta per la llum. És grossa, sí. L’atrapo a la primera amb un cop de sort. I al·lucino.

Entro jo al local, esperitat, amb les dues nenes. “Una papallona guapíssima, veniu!”, crido a tort i a dret. Un dels veïns, amic i naturalista com jo, m’ho confirma: “Collons, una graèlsia!”. Quan la resta dels veïns veuen que ja som dos, que al·lucinem, comencen a sortir mòbils i tot. Fotos a tort i a dret, i petita conferència improvitzada sobre la joia que acabem de trobar.

És una graèlsia (Graellsia isabelae), una de les papallones més boniques, rares i buscades d’Europa! És endèmica –exclusiva- de la Península Ibèrica, amb alguna població al sud de França, només… Viu a zones de bosc de pi roig i pinassa –deu haver arribat aquí per accident, empesa pel vent… o potser hi ha alguna població en alguna pineda d’obaga?”. Una veïna comenta que al seu mas hi ha dos peus de pi roig: i si ve d’allà? La mainada vol tocar-la, i tothom xala amb les seves ales translúcides, amb cua, amb un disseny com modernista, elegant, sembla de seda.

Sorgeix el debat de què fer-ne, de la papallona. Uns diuen de “guardar-la”, vist que “ens ha caigut a les mans” i que es tracta d’un exemplar tan bell i rar, mai vist abans per ningú en aquestes terres; i fet i fet, la seva esperança de vida, ja adulta i lluny del seu hàbitat, és quasi nul·la. Els altres no veuen altra possibilitat que deixar-la anar, “deixar-la viure”, encara que aquesta sigui la seva última nit. La Llei, per cert, ens obliga a deixar-la anar (és una espècie protegida).

Finalment, en bona mesura per la insistència infantil, la incertesa de la llibertat guanya de carrer a la certesa que, si la “guardem” (morta), ben probablement acabarà polsegosa i oblidada a ves a saber quin racó. Les nenes fan una darrera carícia a les seves ales satinades, obrim la mà, i la graèlsia vola cel amunt. Visca!

Un joc d’ous (d’oca empordanesa)

dilluns, 20/04/2015

oques portadaL’apocalipsi predador dels darrers temps al nostre corral va deixar-nos amb vida tan sols quatre oques empordaneses. Mal sexades quan eren menudes, amb el temps van resultar ser quatre femelles –al febrer ens ponien totes-, mentre que la parella de pollets que s’havien quedat uns amics de Roses l’estiu passat, en créixer, es va acabar confirmant que era composada per dos mascles –grossos i agressius, i sense rastre d’ous-. Mala cosa per criar-ne; així com els ous de gallina, sense gall, no van gaire enlloc, les oques necessiten un “oc” per reproduïr-se. I viceversa.

No va quedar més remei que fer un intercanvi. Va ser una tarda fosca, a corre-cuita, al pàrquing d’un polígon a mig camí entre Roses i aquí. Qui ens hagués vist hauria pensat qui sap què: una capsota amunt, una gabiota avall, els portamaletes dels respectius cotxes ben pudents –com put la caca d’oca!-, encaixada de mans, i cap a casa. A cals amics ja tenien la parella, ell i ella. I al nostre corral, un harem.

Per fi ous fèrtils!

Però les nostres oques seguien ponent-los a qualsevol banda, vet aquí el problema. Aquí i allà, exposats a la pluja, al sol, al fang. Quan en trobàvem un de net i fresc, impol·lut, acabat de pondre, tot just sortit del forat del cul d’una oca (afrontem-ho: tots els ous han sortit d’algun lloc!) ens el cruspíem… que bons! I els altres jo els anava acumulant dins una caixa amb palla, a cobert, per estimular les oques a pondre en un lloc arrecerat, on, un cop alguna comencés a covar-los, la pogués tancar per protegir-la dels més que probables atacs de la guineu. Però ni cas.

No hi va haver manera: seguien ponent insistentment al ras, passant de tot. Bruts i  rebregats, feien pena. Fins que no sé com, van començar a pondre’ls tots en un proto-niu, quatre pallotes i plomissol mal posats, i els ous al mig ben juntets, però sempre a la intempèrie. Havíem d’actuar.

ous oca empordanesa2ous oca empordanesa1Amb els nens vam muntar una mica de teulat amb un onduline vell just al costat, vam posar-hi palla a sota, i vam transportar niu i ous allà, ben protegidets. Les oques es queixaven, però ens deixaven fer. Els ous els vam marcar amb un llapis vermell, per poder-los reconèixer i fer un mínim seguiment de tot plegat. I vam deixar fer a les oques.

Però les vacances de setmana Santa, la reentrada a la feina i l’escola, i una certa dosi de deixadesa familiar mediterrània, van fer que el control i marcatge metòdic dels ous quedessin una mica aparcats… Fins que, ves per on, ens hem trobat dos nius allà sota, cadascun d’ells amb un mínim d’una quinzena llarga d’ous, ara sí tots nets, blancs i lluents, i amb una oca a sobre que no hi ha manera –ni ganes!- de treure d’allà.

Si t’hi acostes, et fan uns esbufecs que espanten, i el mascle, ara que sap que té els seus gens en joc, els defensa aferrissadament i et persegueix escridassant-te fins que se te’n van les ganes de tafanejar. Vull creure que si a una guineu se li acut acostar-s’hi, el nostre “oc” la farà fugir amb la cua entre cames.

ous oca empordanesa3No sé com acabarà, aquest joc d’ous. Però crec que amb aquesta sana dosi de “laisser faire” i fe en el futur per part nostra, i testosterona i instint maternal per part de les oques, podrem tenir alguna grata sorpresa. Us mantinc informats.

Serps, deixalles i el conte del rei nu

dimecres, 8/04/2015

deixalles2Aquí al camp, a pagès, els que no en som –de pagès-, sempre tenim alguna cosa a aprendre dels d’aquí, dels indígenes, de la gent gran especialment, dels de tota la vida. Però les truites també es giren, aquí. I hi ha ocasions en què els nouvinguts –de fora, o simplement les noves generacions- fan aportacions innovadores i positives que milloren el modus operandi i l’status quo tradicional.

Ara farà un mes, una eficient patrulla d’operaris amb motoserres i desbrossadores va “netejar” (de vegetació) uns marges fins llavors emboscats, a tocar l’escola. I, sense voler-ho, van descobrir un antic femer –diguem-ne així, sona millor que abocador-, on s’hi havien llençat tota mena de deixalles des de sempre, “com s’havia fet tota la vida”. Una selva d’aladern, lligabosc i galzeran havia tapat fins llavors aquelles vergonyes de temps i maneres de fer passades (per sort!). No estem parlant de ceràmica íbera, però: ferralla, llaunes de tota mena i molts, molts plasticots, amb algunes garrafes de Mistol d’aquelles que ja no se’n troben. Tota una deixalleria vintage, que diuen ara.

Al sotabosc, ara despullat, aquell escampall de deixalles quedava a la vista de tothom. Però, com al conte del rei nu, només els més petits semblaven veure’l: van ser ells els únics –o si més no els primers- a reaccionar.

I vet aquí que un dissabte al matí aquesta mainada, vilatans des de fa uns pocs anys –alguns, des de fa tan sols uns mesos-, van empènyer les seves mares i pares a netejar, ara sí, de debó, aquells marges que feien pena. Quatre whatsaps i ja érem una dotzena. Nosaltres ens vam afegir gustosament a la patrulla de neteja, aportant la tracció animal necessària –una burra- per desallotjar kilos i kilos de residus del bosc. Vam fer quatre viatges, plens a vessar, fins els nous contenidors del poble, que vam tenir el gust d’inaugurar. Els temps canvien!

deixalles0

deixalles i contenidorsI per si no quedava clar, una troballa entre brossa i fullaraca va acabar de confirmar-ho. Una serp! Reacció de nens i nenes: “la volem veure, la volem tocar!”. Ningú va parlar de matar-la, de fotre-li cop de roc, com segurament haurien fet els que havien llençat totes aquelles deixalles, dècades enrera. La vam agafar amb cura –una serp blanca, de quasi un metre, si no vas amb compte et pot mossegar fort-, i un a un, amb total fascinació i sense gota d’angúnia, tots els nens i nenes la varen acariciar, freda, seca i lluent. Fins que vam alliberar-la i, embadalits, vam observar com s’esmunyia entre arrels i branquillons, ben viva.

No tot temps passat fou millor, sortosament, no tot empitjora. Ni necessàriament és més “sàvia” la saviesa popular –de vegades ben fundada, d’altres tan sols suposada-, que la lucidesa primigènia encara no domesticada dels nens d’avui.

serp1

 

Tot torna una mica, i tot canvia molt

dilluns, 23/03/2015

oqueta

Torno a la llum amb l’arribada d’aquesta nova primavera. Vaig deixar el blog just quan marxava l’hivern de 2013, ara fa dos anys. No, no sembla ahir: tot ha canviat molt, al nostre voltant. Què lluny que queda, ara, la burra de la Merkel!

Les criatures de casa han crescut, i tant! Els grans ja no són tan aquells nens sempre disponibles, sempre entusiasmables, pura esponja innocent. Els comença a despuntar -benvinguda!- la rebel·lia, i també aquells mals tan “de gran”: la mandra, la desgana, i en alguna ocasió fins i tot el “rebot”. L’altre dia, en convidar el gran a sembrar patates amb mi, em va respondre, amb total naturalitat: “sembra-les tu, les patates”. La més petita, en canvi, ha deixat de ser un nadó dependent i ja s’aguanta sola dalt un ase: a la nostra família això és un pas important! Té totes les virtuds i bondats que un pare li pugui demanar a la seva filla petita, però hi ha una cosa que em preocupa: li fan cert fàstic els cucs, els escarabats i les aranyes, a diferència dels seus germans grans. He fet alguna cosa malament, aquests dos anys?

I els altres animals…

Els de casa sí que han canviat! Els salvatges, per sort, com cada primavera, tornen -avui he vist passar els primers ballesters, aquesta mena de grans falciots de panxa blanca, volant rasants cap al nord, camí de ves a saber on…

Del bestiar domèstic ens perviuen només -per molts anys!- les nostres dues burres fundacionals, la Ramona i la Menta. I res més: tota la resta ha estat canvi: defuncions, desaparicions, parts, cessions, massacres, eclosions, sacrificis i alguna nova adquisició. Les guineus, les males bèsties, ens van anar matant galls, gallines i fins i tot un gall d’indi indultat, guatlles que vivien en una gàbia que semblava inexpugnable, i també una vintena de pintades i pollastres en una nit de desembre, pocs dies abans de la seva data prevista de sacrifici; de pollastres n’hem criat i matat unes quantes dotzenes, en el que ha estat l’etapa més productivista i gore -i silenciosa, bloguísticament parlant- de la nostra vivència rural; la Pepa -ara a ca uns veïns- finalment va triomfar, va tornar a casa, va tenir una gestació accidentadíssima, va parir -experiència èpica inclòs el boca a boca a un dels cabrits nounats banyat encara de líquid amniòtic-, va lactar, la vam munyir i vam regalar i menjar mató durant setmanes fins fartar-nos-en ; les burres s’han anat escapant algunes vegades -rutina-, un burro amb mal caràcter el vam malvendre, i ens n’han vingut dues de noves, manyagues com en Platero, “tan suave por fuera que se diría de algodón, sin huesos“; una dotzena d’adorables pollets d’oca empordanesa, com de cotó groc, que ens seguien arreu, se’ls va cruspir en una nit una guineu -de nou, la mala bèstia!-, que havia entrat al pati de casa mateix! De fet els successius assassinats d’aviram aquests dos anys ens han fet abandonar la idea -i pràctica- bucòlica del galliner a l’aire lliure i els ous frescos: ara tenim només un grupet d’oques, crescudes tancades amb pany i forrellat, que ja adultes, comencen a campar i a pondre, veurem fins quan…

Ara que ho veig, volia reprendre el blog sense fer entrades quilomètriques, i ja començo malament. Ben mirat, a més, voler explicar aquests dos anys d’aventures i sobretot desventures animalístiques en un sol post seria traïr la densitat de les experiències viscudes: ho deixarem per un llibre que no escriuré mai -fet i fet, no sé qui se’l llegiria…

Només quatre ratlles -o vuit-, per acabar, sobre la fauna -i la flora- salvatge: això sí que es manté, malgrat tot, i poc o molt, torna. Malgrat tales abusives, estúpides, barbàriques; malgrat marges destrossats per un concepte aberrant de “netedat”; malgrat pesticides enverinadors, concentracions parcel·làries cobdicioses, MATs horroroses, nius d’oreneta trencats, roures imponents talats i d’altres despropòsits humans diversos, tot sovint fruit d’una ignorància arrogant. A ciutat la violació sistemàtica del planeta es viu en forma de contaminació presencial i cròniques que arriben de desastres llunyans, àrtics, oceànics o amazònics. Aquí al camp, la vius cada dia, però malgrat tot, la natura segueix bategant.

Aquells xoriguers que vam alliberar al campanar s’han fet grans, i ja del tot salvatges, hi han tornat a criar. I tornem a caçar espàrrecs. De teixons, genetes i d’altra fauna nocturna en tenim més que mai. I d’ocellets a les menjadores. I els esquirols, per fi, ja ens visiten cada dia. I tenim núvols de caderneres. I incontables nius de mallerengues -sota control! I està covant el gamarús en una de les caixes-niu que li vam fer, i se senten gripaus a les basses, i se’n veuen les nits de pluja. I d’aquí a pocs dies tornaran, rere els ballesters, les orenetes.

I dos anys després d’aquell març de 2013 torno jo, amb el meu blog… i els altres animals

A tothom que em va seguir fins aleshores, ben retrobats, i gràcies per no haver-me retret el silenci. Als qui el descobreixin ara, benvinguts. I aquí teniu una mica de “declaració de principis” sobre aquest blog, del primer post, ara farà sis anys.

A tots, som-hi!

La burra de la Merkel?

dissabte, 16/03/2013

Nois, la cosa és més greu i tot del que ens sembla.

No és només que el jovent preparat marxi a Alemanya o que se’ns dicti la política econòmica des d’allà dalt. Els alemanys -rigorosos, disciplinats, seriosos, complidors, capquadrats… però no pas burros!-, se’ns queden també els rucs. Sí, els rucs catalans, els de l’enganxina.

Li ha arribat l’hora, a la Móra. La nostra burreta catalana nascuda entre nosaltres fa any i mig ha trobat finalment destí: se la van endur fa poques setmanes. Els nens s’ho han pres amb una naturalitat quasi sorprenent, tot i que ja sabien que la de la Móra era una amistat amb data de caducitat. Finalment, ens la va comprar el mateix tractant de bestiar que ens va vendre la mare -que conservem.
No sé com s’ho fan, aquesta gent que comercia amb bestiar, que aconsegueixen vendre’t a 10 i comprar-te a 3. Però això és una altra història.

Quan la Móra ja era al camió, i jo tenia els 3 a la butxaca, se’m va acudir preguntar quin era el seu destí final.

-Alemanya! En compren molts, ara, els alemanys, de burros catalans. Portem un camió ple cap allà dalt aquesta setmana.

Com va passar al segle XIX amb els burros catalans, que s’exportaven a Nord-Amèrica a centenars per fer les millors mules del món, que tirarien dels carros de la conquista del Oeste -no és mite, és literalment així-, ara és la potència econòmica del moment la que ens compra els ases. Ens venem el país a trossos, burros inclosos.

Allò que a tanta gent li va passar amb els pisos, a la nostra família ens va passar amb el burro català: vam comprar a preu de pilotasso i hem venut a preu de crisi. Els burros, per sort, i a diferència dels pisos buits, són carinyosos, bonics, suaus i si són femelles, es poden fecundar i reproduïr. Si mai la cosa està tan fotuda que la tracció animal torna a ser competititva -i em temo que no som gaire lluny d’aquest escenari…-, ens quedarà l’opció de fer parir la burra de nou i vendre’n la descendència, aquest cop a un preu més just.

Tot i que si arriba aquest moment, si seguim així, els alemanys tindran, de nou, la paella pel mànec: ara tenen la Volkswagen i no sé quantes coses més, i llavors tindran, també, la Móra i ves a saber si també la major part dels burros catalans del continent -i del món, potser. I els haurem d’anar a comprar a ells els nostres propis burros.

Que no?

I ses guàtleres, què bones, sempre n’he de dur de noves!

dijous, 14/03/2013

Aquesta estrofa del “Vos estim a tots igual” dels Antònia Font ja em va cridar l’atenció, en el seu moment. I la vaig recordar el dia que una guineu ens va rebentar el “guatlòdrom” i no en va deixar ni una de les dotze que teníem. En vam haver de dur de noves. I reforçar les parets del guatlòdrom, de passada.

Ses guàtleres (aquí, a Catalunya, conegudes com a guatlles o gòtleres) són uns ocells de bon criar, menuts, tranquils, bonics, espartans i prolífics. Tenen una carn fina i la seva mida petita les fa una peça idònia per aportar la proteïna animal d’un àpat individual, amb poc greix i carn gustosa -pobretes, si em sentissin parlar d’elles així…

I fan ous a cor que vols: cada dia en tenim un grapadet, petits, rodonets, tacats tots diferents, ideals per camuflar-se entre les herbes dels camps on fan niu les guatlles salvatges. Les captives, almenys les nostres, els ponen allà on volen, els mig enterren a la palla i buscar-los és una tocada d’ous literal -un joc (d’ous) per als nostres nens, que sempre volen jugar-hi. Ferrats són una petita delicatessen, quasi una joguina culinària, i en un minut els tens a punt, de tan petits. Quan els nostres fills tenen amics o cosins a casa els en fem; són cruixents per la vora, tendres per dins, i els devoren. Volen.

Volen també les guatlles, si bades quan els obres la gàbia. Ja n’hem perdut tres o quatre, així: sembla que ho facin expressament, durant uns dies no s’aixequen de terra quan fas remenament a la gàbia, et vas relaxant, i un dia, de cop, “brrrrrr…..!”, n’hi ha una que aixeca el vol, com un torpede, i si tens mala sort surt del paller directa al món exterior, com dient, “salvada!!!”, i ja l’has vist prou, un cop entre herbes i bardisses són totalment introbables.

Per tenir-ne de noves i compensar les baixes i els escapaments, hem estat uns dies renunciant a menjar-ne els ous i els hem anat acumulant, fins tenir-ne tres dotzenes. Vists tots junts, tan iguals però tan diferents, cadascun amb el seu estampat irrepetible, són la viva imatge de l’abundància, de la fertilitat, de la promesa de vida futura. Com que no tenim gallina lloca, s’estaran a la incubadora de cals pares d’una bona amiga.

D’aquí a dues setmanetes, si tot va bé, prometo post d’aquells amb animalons suaus i adorables !

Menjadores per a ocells: els plànols originals

dissabte, 9/03/2013

M’arriben per terra, mar i aire, i mitjançant un parell de comentaris al blog, sol·licituds de gentils lectors i  lectores que volen saber com fer menjadores com les que il·lustren el meu darrer post. En entrades anteriors ja havia explicat com atreure mallerengues, i també què mengen les caderneres, i com fer menjadores tubulars per a elles.

Després de moltes provatures, però, hem acabat fent un disseny multifuncional, econòmic i pràctic. Bé, de fet el disseny és del meu fill, que el va dibuixar tot solet en una de les seves sessions nocturnes de creació febril, amb pijama i a la tauleta de nit; li agafen de tant en tant, a les tantes (no ho pot evitar, i nosaltres no volem evitar-ho).

Tinc la seva autorització expressa (que m’ha donat amb molt d’orgull) per publicar-los al blog; vet-los aquí.


Per a les caderneres, que tenen el bec molt afilat i mengen negret (o negrilló), una llavor molt petita, la cosa és tan fàcil com agafar una ampolla de plàstic, de dos litres posem per cas, i fer-hi forats amb una broca per on puguin passar –justets justets- branquillons que travessin l’ampolla, i serveixin de posader als ocells. Uns 4-5 cm per sobre cada branquilló, cal fer un orifici molt petit, vertical, de 2 x 4mm, per on les caderneres accediran al negret. Jo vaig fer servir un trosset de filferro gruixut com a broca, el plàstic es forada fàcilment.

Un “truc” que vam aplicar posteriorment va ser tallar arran d’ampolla els branquillons de la meitat que no serà visible un cop la instal·lem, de manera que les caderneres estan forçades a menjar per la banda on les podem observar i gaudir…

Evidentment, cal que hi hagi caderneres pels voltants… És un ocell de camp, que també visita els pobles i ciutats, allà on hi hagi algun terreny obert o erm on alimentar-se. Per atreure-les, d’entrada, podem posar negret sobre flors de cardot: ho explico en aquest post de fa dos anys.

El disseny del meu fill inclou una filera de cacauets penjada a sota l’ampolla, de manera que en una sola infrestructura poden menjar les caderneres (al pis de dalt) i les mallerengues al de baix. Potser no és la més estètica, però amb aquesta  menjadora polifuncional, l’espectacle està assegurat!

I si us fa mandra el bricoreciclatge i voleu comprar les menjadores ja fetes i boniquetes, o simplement per trobar la millor oferta de menjar adequat pels ocells per omplir-les, sempre us podeu dirigir a la botiga de referència en aquest camp.

Caderneres xopes i d’altres ocells passats per aigua

dimecres, 6/03/2013

Temporal de llevant. De casa estant no es veu la mar enfurismada ni cap riu o riera desbordat; les caderneres xopes són, per a nosaltres, la viva imatge d’aquest episodi de pluja impenitent que ja fa dos dies seguits que dura.

Ara, més que mai, prenen sentit les menjadores per a ocells que tenim a un pam de la finestra de la cuina, i que ens mantenen la vista ocupada mentre esmorzem o dinem. El tràfec constant de mallerengues blaves i carboneres, algun pit-roig i una colla de caderneres ha estat avui, mentre dinàvem, més intens que cap altre dia en tot l’hivern. Els ocells tenien un punt desesperat i patètic, xops de dalt a baix, nerviosos per ser els primers a menjar, com fent cua, esbatussant-se -sobretot les caderneres- per mantenir una bona posició a la menjadora.


Posar menjar als ocells salvatges en aquest clima nostre, d’hiverns en general suaus, és sobretot un aliment per l’esperit i una alegria per la vista (els nostres, vull dir). Els ocells, encantats de la vida, és clar, però en general ja campen sols, en els ambients mediterranis: de fet és per això, que ens n’arriben a milions del nord d’Europa.

Però hi ha dies com avui en què es fa evident que la nostra petita estació de servei fa una funció vital, de menjador d’emergència. És amb maltempsades com aquestes que moren mols moixons hivernants, i segur que la nostra menjadora ha salvat alguna vida. Bensalvada sigui!