La burra de la Merkel?

dissabte, 16/03/2013

Nois, la cosa és més greu i tot del que ens sembla.

No és només que el jovent preparat marxi a Alemanya o que se’ns dicti la política econòmica des d’allà dalt. Els alemanys -rigorosos, disciplinats, seriosos, complidors, capquadrats… però no pas burros!-, se’ns queden també els rucs. Sí, els rucs catalans, els de l’enganxina.

Li ha arribat l’hora, a la Móra. La nostra burreta catalana nascuda entre nosaltres fa any i mig ha trobat finalment destí: se la van endur fa poques setmanes. Els nens s’ho han pres amb una naturalitat quasi sorprenent, tot i que ja sabien que la de la Móra era una amistat amb data de caducitat. Finalment, ens la va comprar el mateix tractant de bestiar que ens va vendre la mare -que conservem.
No sé com s’ho fan, aquesta gent que comercia amb bestiar, que aconsegueixen vendre’t a 10 i comprar-te a 3. Però això és una altra història.

Quan la Móra ja era al camió, i jo tenia els 3 a la butxaca, se’m va acudir preguntar quin era el seu destí final.

-Alemanya! En compren molts, ara, els alemanys, de burros catalans. Portem un camió ple cap allà dalt aquesta setmana.

Com va passar al segle XIX amb els burros catalans, que s’exportaven a Nord-Amèrica a centenars per fer les millors mules del món, que tirarien dels carros de la conquista del Oeste -no és mite, és literalment així-, ara és la potència econòmica del moment la que ens compra els ases. Ens venem el país a trossos, burros inclosos.

Allò que a tanta gent li va passar amb els pisos, a la nostra família ens va passar amb el burro català: vam comprar a preu de pilotasso i hem venut a preu de crisi. Els burros, per sort, i a diferència dels pisos buits, són carinyosos, bonics, suaus i si són femelles, es poden fecundar i reproduïr. Si mai la cosa està tan fotuda que la tracció animal torna a ser competititva -i em temo que no som gaire lluny d’aquest escenari…-, ens quedarà l’opció de fer parir la burra de nou i vendre’n la descendència, aquest cop a un preu més just.

Tot i que si arriba aquest moment, si seguim així, els alemanys tindran, de nou, la paella pel mànec: ara tenen la Volkswagen i no sé quantes coses més, i llavors tindran, també, la Móra i ves a saber si també la major part dels burros catalans del continent -i del món, potser. I els haurem d’anar a comprar a ells els nostres propis burros.

Que no?

I ses guàtleres, què bones, sempre n’he de dur de noves!

dijous, 14/03/2013

Aquesta estrofa del “Vos estim a tots igual” dels Antònia Font ja em va cridar l’atenció, en el seu moment. I la vaig recordar el dia que una guineu ens va rebentar el “guatlòdrom” i no en va deixar ni una de les dotze que teníem. En vam haver de dur de noves. I reforçar les parets del guatlòdrom, de passada.

Ses guàtleres (aquí, a Catalunya, conegudes com a guatlles o gòtleres) són uns ocells de bon criar, menuts, tranquils, bonics, espartans i prolífics. Tenen una carn fina i la seva mida petita les fa una peça idònia per aportar la proteïna animal d’un àpat individual, amb poc greix i carn gustosa -pobretes, si em sentissin parlar d’elles així…

I fan ous a cor que vols: cada dia en tenim un grapadet, petits, rodonets, tacats tots diferents, ideals per camuflar-se entre les herbes dels camps on fan niu les guatlles salvatges. Les captives, almenys les nostres, els ponen allà on volen, els mig enterren a la palla i buscar-los és una tocada d’ous literal -un joc (d’ous) per als nostres nens, que sempre volen jugar-hi. Ferrats són una petita delicatessen, quasi una joguina culinària, i en un minut els tens a punt, de tan petits. Quan els nostres fills tenen amics o cosins a casa els en fem; són cruixents per la vora, tendres per dins, i els devoren. Volen.

Volen també les guatlles, si bades quan els obres la gàbia. Ja n’hem perdut tres o quatre, així: sembla que ho facin expressament, durant uns dies no s’aixequen de terra quan fas remenament a la gàbia, et vas relaxant, i un dia, de cop, “brrrrrr…..!”, n’hi ha una que aixeca el vol, com un torpede, i si tens mala sort surt del paller directa al món exterior, com dient, “salvada!!!”, i ja l’has vist prou, un cop entre herbes i bardisses són totalment introbables.

Per tenir-ne de noves i compensar les baixes i els escapaments, hem estat uns dies renunciant a menjar-ne els ous i els hem anat acumulant, fins tenir-ne tres dotzenes. Vists tots junts, tan iguals però tan diferents, cadascun amb el seu estampat irrepetible, són la viva imatge de l’abundància, de la fertilitat, de la promesa de vida futura. Com que no tenim gallina lloca, s’estaran a la incubadora de cals pares d’una bona amiga.

D’aquí a dues setmanetes, si tot va bé, prometo post d’aquells amb animalons suaus i adorables !

Menjadores per a ocells: els plànols originals

dissabte, 9/03/2013

M’arriben per terra, mar i aire, i mitjançant un parell de comentaris al blog, sol·licituds de gentils lectors i  lectores que volen saber com fer menjadores com les que il·lustren el meu darrer post. En entrades anteriors ja havia explicat com atreure mallerengues, i també què mengen les caderneres, i com fer menjadores tubulars per a elles.

Després de moltes provatures, però, hem acabat fent un disseny multifuncional, econòmic i pràctic. Bé, de fet el disseny és del meu fill, que el va dibuixar tot solet en una de les seves sessions nocturnes de creació febril, amb pijama i a la tauleta de nit; li agafen de tant en tant, a les tantes (no ho pot evitar, i nosaltres no volem evitar-ho).

Tinc la seva autorització expressa (que m’ha donat amb molt d’orgull) per publicar-los al blog; vet-los aquí.


Per a les caderneres, que tenen el bec molt afilat i mengen negret (o negrilló), una llavor molt petita, la cosa és tan fàcil com agafar una ampolla de plàstic, de dos litres posem per cas, i fer-hi forats amb una broca per on puguin passar –justets justets- branquillons que travessin l’ampolla, i serveixin de posader als ocells. Uns 4-5 cm per sobre cada branquilló, cal fer un orifici molt petit, vertical, de 2 x 4mm, per on les caderneres accediran al negret. Jo vaig fer servir un trosset de filferro gruixut com a broca, el plàstic es forada fàcilment.

Un “truc” que vam aplicar posteriorment va ser tallar arran d’ampolla els branquillons de la meitat que no serà visible un cop la instal·lem, de manera que les caderneres estan forçades a menjar per la banda on les podem observar i gaudir…

Evidentment, cal que hi hagi caderneres pels voltants… És un ocell de camp, que també visita els pobles i ciutats, allà on hi hagi algun terreny obert o erm on alimentar-se. Per atreure-les, d’entrada, podem posar negret sobre flors de cardot: ho explico en aquest post de fa dos anys.

El disseny del meu fill inclou una filera de cacauets penjada a sota l’ampolla, de manera que en una sola infrestructura poden menjar les caderneres (al pis de dalt) i les mallerengues al de baix. Potser no és la més estètica, però amb aquesta  menjadora polifuncional, l’espectacle està assegurat!

I si us fa mandra el bricoreciclatge i voleu comprar les menjadores ja fetes i boniquetes, o simplement per trobar la millor oferta de menjar adequat pels ocells per omplir-les, sempre us podeu dirigir a la botiga de referència en aquest camp.

Caderneres xopes i d’altres ocells passats per aigua

dimecres, 6/03/2013

Temporal de llevant. De casa estant no es veu la mar enfurismada ni cap riu o riera desbordat; les caderneres xopes són, per a nosaltres, la viva imatge d’aquest episodi de pluja impenitent que ja fa dos dies seguits que dura.

Ara, més que mai, prenen sentit les menjadores per a ocells que tenim a un pam de la finestra de la cuina, i que ens mantenen la vista ocupada mentre esmorzem o dinem. El tràfec constant de mallerengues blaves i carboneres, algun pit-roig i una colla de caderneres ha estat avui, mentre dinàvem, més intens que cap altre dia en tot l’hivern. Els ocells tenien un punt desesperat i patètic, xops de dalt a baix, nerviosos per ser els primers a menjar, com fent cua, esbatussant-se -sobretot les caderneres- per mantenir una bona posició a la menjadora.


Posar menjar als ocells salvatges en aquest clima nostre, d’hiverns en general suaus, és sobretot un aliment per l’esperit i una alegria per la vista (els nostres, vull dir). Els ocells, encantats de la vida, és clar, però en general ja campen sols, en els ambients mediterranis: de fet és per això, que ens n’arriben a milions del nord d’Europa.

Però hi ha dies com avui en què es fa evident que la nostra petita estació de servei fa una funció vital, de menjador d’emergència. És amb maltempsades com aquestes que moren mols moixons hivernants, i segur que la nostra menjadora ha salvat alguna vida. Bensalvada sigui!

La Pepa segueix sent la Pepa

divendres, 1/03/2013

D’entre totes les històries dels nostres altres animals viscudes –i no explicades- aquest hivern, cap d’intensa com la de la Pepa. Crescuda entre nosaltres amb biberó, més dolça –tot i que boja- i fidel que el més manyac dels gossos, el seu destí de cabra de llet l’obliga a passar pel goig de ser mare. I això implica, vulguis o no, el tràngol de la fecundació.

Al desembre, quan tot just complia un any, la vam dur a fer un stage copulatiu al ramat de cal pastor veí (un personatge que mereixeria un blog per ell solet… i que de fet va protagonitzar una bonica pel·lícula documental). El boc del ramat, s’entén, seria l’encarregat de muntar-la. Però passaven les setmanes i la Pepa, fora de joc en aquell univers tan estrany, fet d’ovelles i de cabres, no la tocava ningú. L’anàvem a veure de tant en tant, amb els nens, però res de res. Sortint d’escola, un veí ramader em comentava que la veia massa joveneta, la Pepa; fent un símil bastant bèstia, em deia que ell a la seva filla de 15 anys no li faria això. Em feia sentir força malament…

Però finalment la Pepa va tenir la seva primera experiència, i va tornar a casa, en principi, en estat de bona esperança. O això esperem.

El dubte –a banda de si està fecundada, a la farmàcia del poble no tenen Predictors per cabres-, era saber si després de mes i escaig entre els seus iguals, encara ens seguiria arreu com feia abans d’esdevenir una senyora cabra de cap a peus. No faltaven veus que ens alertaven que, després d’una vivència iniciàtica com aquella, se’ns faria feréstega.

No vam trobar l’ocasió de comprovar-ho i  treure-la a fer una passejada llarga fins diumenge passat, havent dinat. Collar i corretja de seguida es van fer prescindibles: la Pepa no s’allunyava per res dels nostres peus. Si algú de nosaltres s’aturava, ella patia perquè ens volia seguir a tots alhora. Amb aquell neguit tan caprí, pasturava les vores tot just per fer tastets, sense permetre’s deslliurar-se del fil inexistent que la lligava a les nostres passes. Ni tan sols compartia la curiositat dels nens pels espàrrecs que ja despunten a les vores: del camí estant, semblava reclamar que tornessin al grup, que no se separessin.

Arribats a casa, per un moment, em va venir al cap el comentari del veí ramader, i el cor em va fer un bot petit. Però em vaig dir “al capdavall, és una cabra”. Sí, però és, i segueix sent, la nostra Pepa….

Una hivernació en imatges

dijous, 28/02/2013

Com si fos un ós del Pirineu, aquest meu blog viu períodes de llarga hivernació. Tres mesos muts, acumulem avui. Per entendre’ns: haurem passat directament dels cama-grocs als espàrrecs.

Noranta dies sense notícia escrita d’uns altres animals que no han deixat de viure i de morir, en aquest temps. Com en hivernacions –i estivacions- anteriors, recorro a una bateria d’imatges per mirar de sintetitzar petites històries que ja no m’arrencaran les mil paraules. Tan sols un breu resum del que ha quedat per explicar…

Pintades que s’ensumen el seu futur com a àpat de cap d’any; la ferradura pel peu malalt del nostre ruc Obac (de les mans curtides d’en Pepe, un grandíssim ferrador!); un safari ornitològic iniciàtic; un teixó coix i una guilla amb sarna; uns senglars que ens destrossen l’hort; mallerengues blaves a tocar dels dits; l’última tarda d’un parell de porcs o la posta de sol rere les orelles dels nostres rucs…

La nostra primera matança (mereix el punt i apart), i la darrera dels nostres porcs –és clar…-: mai havíem après tantes coses noves en un cap de setmana! Ni mai un cap de setmana havia estat tan llarg! (d’això potser sí, que n’acabo fent un post…)

Llums de tarda  entre fulles de cols i enciams, overbooking d’ocells als Aiguamolls empordanesos, escultures amb forma de griva, converses amb burros, festival de caderneres, dolços fonolls de mal arrencar –amb fullam llaminadura per paladars d’ase-, embotits de traçabilitat contrastada, ocells que ens volen de les mans…

I la Pepa, la nostra cabra, que per sort segueix sent la Pepa. Us ho explico al proper post: prometo que serà abans no arribi el temps de les cireres…

Febre (cama)groga de diumenge

dimarts , 27/11/2012

Aquest cap de setmana hem patit la nostra particular febre (cama)groga.

Dissabte, tot tornant de casa uns amics del poble veí, enfilant-nos per un corriol a través del bosc, amb la Ramona com a únic vehicle, vam topar amb una estesa impressionant de cama-grocs (o rossinyols de pi). La cosa ens va agafar indocumentats, amb tan sols una bosseta de paper per posar-hi la càrrega preuada. Els nens van xalar de valent, s’esmunyien per dins el sotabosc i no hi havia galzeran, lligabosc, arítjol ni esbarzer que els aturés, si a l’altra banda, entre la catifa de pinassa i d’heura, s’hi entreveien les trompetetes d’un groc lluent en la foscor de l’obaga.

L’endemà diumenge vam exercir el nostre dret, i vam decidir tornar al racó dels cama-grocs, de bon matí. Aquest cop amb un bon cistell, i l’àvia de suport logístic. Ja de tornada, vam amagar una mica el cistell per dissimular l’èxit, que si alguna cosa hem après de la gent d’aquí és que d’això dels bolets no se n’ha de fer massa ostentació… Va ser el nostre bateig boletaire: fins aquell dia mai havíem estat capaços de trobar res que no fos un o dos tristos bolets per casualitat, per molt que seguíem les indicacions, sempre un xic difuses, dels veïns del poble de tota la vida. Ara ja teníem el nostre racó -secret!-, i ens sentíem, en la dimensió micològica del terme, veritablement “d’aquí”.

La febrada ens va durar fins ahir dilluns, que vam tornar-hi, a l’hora de dinar, tot just sortits els nens d’escola. A tot gas -tant com poden els burros- fins a la profunditat del bosc, mitja hora de collita, dinar a corre-cuita i ràpid cap a classe una altra vegada. Sembla estrany: el país es desperta amb un panorama complicat, el futur es presenta inabastable i difícil, i tanmateix gaudir en família de l’ara i aquí pot ser, almenys en aquest moment, tan accessible i senzill. L’únic problema que ens ha plantejat la situació ha estat una invasió de safates amb camagrocs assecant-se un xic per arreu…

Sigui com sigui és un goig, aquest esclat de grocs diversos, al bosc i també al Parlament. No és potser el meu color preferit, però fa patxoca i m’agrada. Esperem que, a diferència dels rossinyols de pi, la de diumenge no sigui una febrada groga de tardor, efímera i passatgera. Que duri, que es faci notar i que faci virar el color polític dominant cap als tons que ens convindrien! (forçant una mica la metàfora… ja sabeu: blau i groc, fan verd!)

Canviar l’aigua de les olives

dimecres, 14/11/2012

Hem après algunes coses, amb aquests setze quilos d’olives. Petites coses vigents i d’altres que canvien; coses de sempre, d’ahir i d’avui.

Els vam collir fa setmana i escaig, a l’olivar de cals avis. Fills i nebots de seguida es van afegir, com a estornells afamats, a la bacanal recol·lectora. Enguany les oliveres són plenes a vessar i gairebé costava concentrar-se en una rama concreta: mentre els dits en pentinaven una i les olives anaven plovent dins el cistell, veies la del costat, més plena encara, i te n’hi anaves sense haver munyit del tot la que tenies entre mans.

Vam aprofitar per fer una mica de matemàtiques, i vam fer contar i calcular a la mainada quantes olives cabien en cent grams d’olives, i per tant quantes n’hi havia d’haver en un quilo, i quantes en una olivera, i quantes a l’olivar… Nosaltres en vam collir unes 8.000, calderilla comparada amb el milió d’olives que, com a mínim, van quedar pendents de collir, encara verdes als arbres…

Li vam preguntar a un avi -jove, però avi- amic del poble, en Ricard, que de sempre cuida l’olivar de la seva família, si ens podia indicar una recepta especialment bona per adobar les olives.

-Google! -va ser la seva resposta, sense dubtar un segon.

Fidels a aquesta saviesa ja popular, ho vam buscar i, en efecte, a can Gúguel hi hem trobat infinitat de possibilitats! I per una vegada no guanya la llengua anglesa: en castellà, italià i català -llengües de països oliveraires…- ens en van sortir una colla. I això perquè no sabem grec. Ostres! Ara que ho penso… voleu dir que això de la crisi no serà un efecte colateral de la famosa dieta mediterrània?

Però tornem a les instruccions per a les olives. Denominador gairebé comú: posar-les en remull uns dies i anar canviant l’aigua el més sovint possible. Per practicitat, les hem tingudes en uns gibrells molt grossos, al bany, per evitar fer mullader fora de lloc una i altra vegada.

I així, cada cop que toca anar a canviar l’aigua de les olives, aprofito i canvio l’aigua de les olives, també. O si hi va algun dels nostres fills, les veu i ens ho recorda. I l’expressió popular pren força i sentit, i te n’adones que la periodicitat d’una i altra cosa convé que sigui més o menys equivalent, i prens consciència de la pertinència de la dita, que és del tot exacta, gens gratuïta.

De tradició oral o cibernètica, nostra o de més enllà, tota és popular i tota és saviesa!

Pàsqua cada dia

dilluns, 5/11/2012

Serà per la meva mare francesa i la influència ultrapirinenca que se’n deriva, però jo la Pàsqua la identifico, tant o més que amb la mona o el tortell, amb la recerca d’ous de xocolata amagats. Aquesta tradició nòrdica de buscar ous pels racons l’hem viscuda, amb més o menys intensitat cada any per Pàsqua, i més aquests darrers anys, que s’han multiplicat néts i nebots.

I, mira per on, ara ens toca reviure-la dia sí dia també.

Els nens, quan anem al galliner, quasi que es barallen per arribar els primers i trobar els ous abans que ningú altre. Dies enrere teníem una gallina que s’escapava cada dia i anava a pondre l’ou sota unes hortènsies, sempre al mateix lloc. Ara que tenim el galliner més inexpugnable, els ous han de ser per força tots a dins, però amb el problema que les gallines no han assumit les ponedores que els vaig construir amb amor com un lloc prou digne per pondre-hi… Així que els ous poden ser a qualsevol lloc, per poc que hi hagi un dit de palla, i no saps mai on els trobaràs.

A mi m’empipa aquesta dinàmica tan caòtica, amb la cabra entre les cames que sembla preguntar-te “què busques? t’ajudo?”, però per als nens és un joc que sembla no cansar-los mai, i no els fa mandra ficar-se pels racons més foscos i polsegosos del galliner per buscar -i trobar!- el quart de dotzena diari d’ous acabats de pondre.

Aquest deliri infantil per cercar -també per caçar (espàrrecs, figues, sargantanes, bolets o ous, tan se val)-, no puc evitar veure’l com la memòria biològica del nostre passat recent de caçadors-recol·lectors -fa quatre dies, deu o dotze mil anys, tots n’érem-, afegida a la inèrcia d’uns quants centenars de milers d’anys en què el tiberi no es comprava, s’havia de buscar i collir.

I la mainada, menys civilitzada que nosaltres, prefereix aquesta Pàsqua diària que la certesa de trobar els ous allà al final, a mà dreta, del tercer passadís del supermercat de sempre.

Burros en la boira

dijous, 25/10/2012

Com els goril·les de la Dyan Fossey –negres, tranquils, i en el cas dels burros catalans, també amb menys d’un miler de supervivents en tot el planeta- , avui el nostre bestiar ha sortit a pasturar enmig de la boira. Just aquest matí, que estrenava un nou troç de pastura més proper a l’escola i que havia de fer possible la pijadeta de permetre als nens veure els ases de l’aula estant. Amb aquesta boira tan espessa em temo que passaran força desapercebuts.

De fet, però, en aquesta escola ja està tothom força acostumat a tractar amb burros. Fa un parell d’anys se’ns van escapar dues burres, van passar xino xano pel carrer davant de l’escola  a l’hora del pati i va venir el director amb el nostre fill fins a casa, per avisar-nos de l’incident. Sort! I cada curs els més menuts els han fet una visita i fins i tot hi han pujat a sobre. I alguna vegada hem aparcat el burro a la porta de l’escola en recollir els nens, perquè ens n’anàvem directament a fer una excursió o una passejada. En aquests casos l’expectació deuria ser equivalent, o jo diria que superior, a la que deuen despertar els SUVs (no s’han extingit, encara, aquests?) dels pares que van a buscar els nens divendres a les escoles de la Bonanova per marxar directament a la Sardanya… amb la diferència substancial que un ase és força més suau, interactiu i inofensiu.

Ai, si tots els burros fossin aquests!