Molt cuca, i de llum!

dilluns, 11/04/2016

cuca llum gardening

Vet aquí un dels guanys –que no danys- colaterals positius de no desherbar amb verins, sinó manualment, i amorosa. Mèrit no pas meu: tot de l’àvia. De ma mare, sí, que té l’esma de treure el gram que creix entre els lliris de grapat en grapat, fent una genuflexió quasi reverencial, ella que és devota del jardinatge. Amb els guants protegint-li els dits i un coixinet sota els genolls, no té mandra de fer aquesta neteja amb precisió quasi quirúrgica, a una velocitat de vertigen –per lenta-, de poc més de dos metres quadrats per hora. La veig i em ve una mandra que em fa pensar si no seré jo més vell que ella!

I tot darrera, el seu nét – el meu fill-, que s’hi atansa bàsicament per tafanejar, més que amb cap ànim d’ajudar-la. Com els gavians i els esplugabous que segueixen els tractors, qui sap si en sortirà alguna cosa del remenament de l’àvia. Un escarabat, un caragol, una muda de serp, una reineta, una marieta o una cuca qualsevol.

I vet-la aquí, la cuca! I no pas una qualsevol, una cuca de llum!

Encara que sigui a la llum del Sol, és sens dubte una troballa brillant. Tot i que a la llum del dia, sense el glamour de la seva bioluminescència d’un groc verdós, la veritat és que aquestes bestioles són poc sexis: els mascles són com una mena de petit escarabat volador de color terra, i les femelles són aquesta mena de “cosa” articulada que hem trobat.

cuca llum detall

Costa moltíssim veure cuques de llum, avui dia. Reben per tot arreu: la nostra llum artificial –sovint excessiva i innecessària- és una competència insuperable que fa que mascles i femelles no es trobin per aparellar-se. I la proliferació de pesticides –també abusiva, massa sovint-, les enverina a elles i al seu hàbitat.

Per això trobar-ne una ha de ser motiu de doble joia: senyal que al lloc on som els verins no ho han arrasat tot, encara, i que l’arrogant lluminària humana no s’ha imposat i no ha eclipsat la humil espurna de les cuques de llum. Mèrit, en aquest cas, dels mètodes de jardinatge de l’àvia, i de la seva sana creuada contra els llums superflus que fills i néts menys estalviadors potser deixaríem encesos.

Grues i cigonyes cel amunt, pixallits arran de terra

dimecres, 30/03/2016

cranes_storks_migration_familiar_nature

I si alcem la mirada una mica, i observem i escoltem el cel?

Per a la mainada petita és tot un repte, gaudir dels ocells en vol. Jo mateix, recordo que abans dels nou-deu anys veia els ocells volant al cel com a mers –i avorrits- “puntets al cel”, ireconeixibles, llunyans, inerts, quasi; i aquí em teniu ara, ocellaire empedreït. Fins que no ets capaç de trobar-los (i seguir-los!) amb els prismàtics, els ocells en vol són inabastables. Més val centrar-se en els ànecs i les polles nedant, els flamencs i els bernats aturats vora un estany, o els pardals i les mallerengues al brancatge proper.

Hi ha excepcions. O no.

Dilluns de Pasqua al matí, a l’estany de Vilaüt, als Aiguamolls de l’Empordà. Són quarts d’onze, el sol ja ben enlaire comença a escalfar l’ambient i ja tornem de l’aguait, on hem gaudit a base de bé de tot l’ocellam esmentat. De sobte, uns gemecs com de trompeta llunyana ens criden l’atenció. Un estol d’una quinzena de grues formidables s’alcen sobre uns prats, més enllà del nostre camp de visió des de l’aguait. Les segueixen una, dues, deu, vint, cinquanta, cent… gairebé dues centes cigonyes! Unes i altres havien estat aquests últims dies de festa pasturant pels herbassars i maresmes de la zona, carregant bateries en una etapa del seu viatge, des del sud d’Espanya –o l’Àfrica en el cas de les cigonyes-, fins ves a saber quin país al nord dels Pirineus, allà a l’Europa culta, desvetllada i feliç (diuen). Sedimentades, en argot ornitològic: fent servir els aiguamolls com a estació de servei en el seu llarg viatge. No em canso de pensar-ho, cada primavera: us imagineu que aquests paratges haguessin acabat convertits en urbanitzacions i camps de blat de moro? On haurien reposat, tants ocells migradors, abans de travessar el Pirineu?

planeur contre planeur

hulotte56-z-1

El cas és que les grues, amb el seu batec energètic, lideren aquesta operació sortida de setmana Santa i les cigonyes, deixant-se enlairar mandroses, planant passivament, van fent espirals mica en mica, levitant cel amunt. L’escena em recorda un fabulós exemplar de l’extraordinària revista infantil de natura francesa “La hulotte” (traduïda al castellà amb el nom de “El cárabo”), titolada precisament “Planeur contre Planeur”, on s’explicava amb gran comicitat un suposat duel entre les estratègies de vol de grues i cigonyes, més energètiques i disciplinades les primeres, molt més passives les segones.

 

 

 

 

Unes i altres, grandioses i imponents, just a sobre nostre, són un espectacle per als sentits. I saber que estem presenciant aquest moment crucial del seu llarg viatge afegeix èpica a l’escena. Però la vivència és diferent, segons l’edat dels espectadors: jo al·lucino. El meu fill de nou anys, crec que també. Sa germana de set alça la vista dels pixallits de vora el camí, sí, i mira l’estol una bona estona. Però la petita de quatre sembla no veure-hi, més enllà del ramet de flors que està collint per la mare, i si no fos perquè insistim, ni els veuria. Per a ella més val una floreta a la mà, que cent ocells volant. Temps al temps, espero.

grues i pixallits

El visó-cocodril, la mussaranya impúdica i els bous a la piscina: emocions i altres animalades rurals

dimarts , 15/03/2016

drawing_familiar_nature

No hi ha cinemes, semàfors ni embussos, però tenim altres estímuls, aquí al camp. I una escola atenta a les emocions dels nostres infants, tot sigui dit. Tant, que fins i tot es treballa de forma específica l’educació emocional; i en el nostre cas, mira si en som de xulos i ruralites, amb cavalls.

I més que això: nens i nenes han d’escriure periòdicament “la Carta del mes” –suposo que això es fa a d’altres escoles, també-, per relatar moments viscuts i expressar les emocions que se’n deriven, i així compartir-les i parlar-ne amb la resta de la classe.

A la mainada li costa, fer aquest exercici d’introspecció. No només als nostres, ho tenim parlat amb d’altres pares i amb les mestres. Les cartes del mes tendeixen a ser la crònica de la darrera experiència viscuda que els ve al cap, i acaben dient “m’ho vaig passar molt bé”, i llestos.

La qual cosa no treu que el compendi d’anècdotes que s’hi expliquen tingui interès. O fins i tot, com és el cas de la darrera tongada de Cartes d’aquest mes de febrer, que hi aparegui un destil·lat d’animalades emocionants que només és possible en un context no-urbà com el nostre. Algun avantatge havia de tenir la llunyania de la civilització…

Vet aquí el que ens han explicat els nostres nens, mig sopant, mig pixant-se de riure:

La primera carta, del nostre fill gran, relatava un matí passat vora el Fluvià, pescant –bé, intentant-ho- amb els amics del poble, des de l’hort de l’avi d’un d’ells. De sobte, veuen alguna cosa lliscar sobre el riu, que un de la colla identifica, inequívocament, com un cap de cocodril movent-se a flor d’aigua. Emocions? Sorpresa, angoixa, expectació. Totes elles efímeres: als pocs segons el suposat cocodril demostra ser un simple visó americà nedant de riba a riba. No, no som als Everglades de Florida: cocodrils i aligators no en tenim, aquí, si bé de les Amèriques ja ens han envaït visons i tortugues d’aigua…

L’altra crònica, més enrevessada, ens parla d’una tarda passada saltant i xalant al llit elàstic del pati d’un dels amics. Entre bot i bot veuen que un gat del poble es passeja amb alguna cosa a la boca, que encara belluga: una mussaranya! Pedregada al gat, que deixa anar la presa, i ja tenim la pobra mussaranya que passa del foc a les brases: dels ullals del gat, a les urpes dels nens. Se la passen, hi juguen, la remenen, i la mussaranya, menuda com és, fidel al seu instint, busca un foradet fosc per fugir d’estudi i s’esmuny màniga amunt, pel braç d’una de les bessones. S’enfila per la camisa i li arriba a l’aixella, i més enllà: diuen que la pobra nena botava més que sobre el llit elàstic. Sembla ser que la crònica –de la seva germana- parlava només d’una emoció, la seva pròpia: Ja, ja i ja!

La tercera carta, la més bestial. Un amic explica com una tarda, jugant a cals veïns, veu que dos “torus” –dos bous, de la granja que hi ha arran de poble- s’han ficat al pati de casa seva. Nerviosos, no saben com sortir-ne i cal mobilitzar mig poble –una dotzena de persones, no us penseu- per fer-los fora. Un d’ells cau a la piscina, acabada de construir. Els nens pateixen pel bou, els grans per la piscina. Però la bèstia surt tot xino xano i torna intacte, tan sols xop, a la cort. Emocions? “Va ser molt emocionant”. Qui ho dubta!

Fantàstic embús de diumenge tarda

diumenge, 6/03/2016

cabres ramat retrovisorUna imatge de mil ovelles –o cent cabres- val més que mil paraules. Ja ho veieu: aquesta tarda, anant a fer un encàrrec, ens hem topat amb aquest ramat ocupant impunement la carretera. Quina delícia, i quina sort. I la mainada, treient el cap per la finestra, xalant: no ens en cansem mai.

Quin privilegi, viure en un racó de món on aquest és l’embús més gran que podem trobar. I encara que no hi visquéssim: que bé, que existeixin encara, aquests embussos, al país. Ramats que surten, que pasturen, que ocupen l’espai públic on circular normalment amb cotxe no és, necessàriament, la prioritat per a tothom.

cabres can Silet detall

Bestiar que pastura, que aprofita tanta energia verda que el còctel de sol i fotosíntesi ens regala i que fa de bon aprofitar, enlloc d’esdevenir “brutícia”, “malesa”, combustible. Ramats que mantenen els boscos, les vores i els marges nets –de debó: ni morts a base de verí, d’herbicida, ni arrasats a cop de desbrossada sense mesura-, de forma constant i realment sostenible. I pastors que els menen, també: gent amb una feina important, més o menys rudes, savis, bons o dolents, gent normal que fa una feina cada cop més excepcional.

No és només que sigui una visió deliciosa, d’un bucolisme quasi infantil. No és només memòria de la Heidi, o d’un camp vist amb visió romàntica, amb ulls rurbans. No és només que poguem mirar al retrovisor i veure encara en directe un passat mil·lenari. És, també, i sobretot, una cosa molt seriosa: que els ramats i els pastors segueixin formant part del batec d’un paisatge realment viu.

cabres can Silet ramat general

La sort acompaya els audaços. I les llúdrigues! (II)

dimecres, 2/03/2016

otter_hide_familiar_nature

-Veig unes onadetes, de debó!

Des de la meva posició dins de l’aguait, a dues passes de l’aigua, veia el nostre martinet blanc de cartró, però la riba dreta del riu no em deixava tenir bona visió de la làmina d’aigua riu amunt. Però apretats a l’extrem esquerre de l’amagatall, els nens veien unes onadetes fer-se cada cop més seguides i juntes: alguna cosa estava a punt d’aparèixer. El meu patiment era que no acabés sent un objecte flotador no identificat (OFNI) i ens quedéssim tots amb les ganes de saber de què es tractava…

Plop!

-Una llúdriga, és una llúdriga!

A deu o dotze metres, alguna cosa s’havia mogut dins l’aigua, i els nens l’havien identificada sense dubtar-ne com una llúdriga. Jo no l’havia ni vista, però em va semblar una prova prou inequívoca que la identificació era encertada i no simple imaginació infantil autoestimulada, el fet que els dos germans s’abracessin eufòrics.

otter_euforia_small_familiar_natureI mentre ho feien, jo no vaig veure una llúdriga, sino dues, saltant sobre l’aigua en paral·lel, com dos dofins, tan sols uns metres més enllà. Ara el que em sabia greu era que la celebració un xic sobredimensionada del primer avistament hagués impedit als meus fills veure aquella meravella de salts que jo acabava de presenciar.

-Tranquilitzeu-vos, conxus! Que són dues, són dues!

 Uns pocs segons més i ja vèiem les onadetes de les llúdrigues nedant just sota la superfície, acostant-se a una zona molt poc fonda, al mig del riu, allà on hi havia els nostres martinets de cartró. De vegades una treia el cap de l’aigua, de vegades l’altra… vull creure que se’ls miraven i per això es van acostar tant.

A dins l’aguait ens queia la baba a tots tres. Fins que una llúdriga va decidir sortir de l’aigua i deixar-se veure a base de bé. La va seguir l’altra. Quin luxe! Amb aquell caminar tan divertit, totalment alienes a la nostra presència, dues llúdrigues es passejaven per la riba. Dues? No!

-Tres, són tres!!!

otter

Aquí sí que vam perdre els papers. Pare i fills ens abraçàvem, sense acabar-nos de creure que estéssim tenint tanta, tanta sort. Jo vaig fer quatre fotos a corre cuita, sense trípode i amb un objectiu curt -135, només!-, i al cap d’un o dos minuts, les tres llúdrigues van tornar al riu, d’on havien vingut. Cinc minuts després, quan ja havíem decidit marxar, van tornar a sortir i van seguir riu avall, per l’altra riba.

L’endemà uns amics –molt amics, el lloc dels fets és un secret a guardar!- van tornar-hi i no van veure res, i tampoc nosaltres, dos dies després. En aquests rius nostres, veure una llúdriga a la llum del dia –del capvespre en el nostre cas- ja és tenir sort; veure-la passejar-se fora l’aigua, és tenir-ne molta. Veure’n tres… no se’n pot tenir més! (i dubto que ens passi mai més)

 

 

 

Fora mandra: Operació Salamandra!

diumenge, 28/02/2016

IMG_8120Acomiadem febrer amb un dissabte de pluja, per fi! Ja són quarts de deu del vespre, i els amics que han vingut a passar la tarda a casa, tot just cinc minuts després de marxar-ne, ens envien un whatsap per fer-nos dentetes: “Salamandra fever”, i aquesta foto:

SALAMANDRACom no se’ns havia acudit! És la Nit de la Salamandra!!!

Aprofitant les pluges –llargament esperades- i aquest ínfim hivern minvant, les salamandres han sortit a passejar per les fondalades boscoses a tocar de casa (i arreu del país, suposo). Travessen la carretera entre el seu cau ves a saber en quin racó de bosc i la riera on aniran a aparellar-se. I el caloret de l’asfalt –acumulat durant el dia-, les reté fatalment, exposades a un final absurd: sobre el paviment, dolçament escalfades, moriran sota les rodes d’un cotxe, esclafades.

Així que, fora mandra! Havent sopat, quan el cos demana més pijama que no pas cotxe, revolts i pluja fina, tots els nens de la casa –petits i grans- estem dacord a posar-nos en marxa. Aprofitarem la sort de tenir una vall coberta de pins i alzines a dos minuts de casa –amb cotxe, tant coratge com per anar-hi a peu no en tenim!-; som-hi!

salamandra_carreteraLa carretera que agafem -un caminoi asfaltat, més aviat-, és prou inhòspita com perquè ens permetem tallar el trànsit –nul- quan, als dos minuts de sortir, ja trobem la primera. Tots fora del cotxe, xalem, fotos aquí, fotos allà, ens n’adonem que la petita de casa, als seus quatre anyets, encara no havia vist mai una salamandra, i compartim amb ella l’èxtasi de descobrir per primer cop un animal tan i tan i tan pop. La bestiola té un posat altiu, és fantàstica, i no fa ni dues passes tot i l’atabalamenta. La deixem allà on l’hem trobada.

salamandra_i_altres_animals

Seguim amb una conducció prudent, i uns metres més enllà n’apareix una altra, i una altra, que com a molt marxen al seu ritme, a càmera lenta, quan els nens les fotografien a un pam del nas. I arribem a la carretera més gran: aquí la cosa canvia. Una salamandra esclafada. I una altra. L’efervescència es torna tristor. Quan topem amb la següent salamandra viva, el safari d’observació esdevé Operació Salvament, i els nens surten a treure la salamandra de l’asfalt. Amb cura, la deixen marge enllà. En poc més de dos quilòmetres en trobem vuit: sis de vives, dues d’aixafades… Segurament més d’hora que tard les salamandres que hem traslocat tornaran a l’asfalt. Però una bona estona l’exposició a una mort quasi segura els l’hem estalviada.

Ja de tornada, ens creuem amb un cotxe groc a tota bufa, d’aquells que segurament ni tan sols veuran les salamandres que aniran esclafant pel camí. Almenys les que hem tret de la carretera s’han salvat de creuar-se amb ell.

I la propera nit plujosa de primavera que us toqui conduir per una carretera enmig del bosc, recordeu-ho: baixeu el ritme i pareu especial atenció a l’asfalt, no us faci mandra: salvareu més d’una salamandra!

La sort acompaya els audaços. I les llúdrigues? (I)

dijous, 25/02/2016

lludriga_observacio_ialtresanimalsBen mirat, del fet de ser al lloc adequat, al moment adequat…. se’n pot dir audàcia? No ho sé. Vam tenir poca mandra i força paciència, això sí. I la sort ens va acompanyar, i molt.

I l’audàcia? Potser la idea sui-generis de construir-nos unes siluetes de martinet blanc amb un retall de cartró, un pal i un parell de brides, pintar-les a corre-cuita de blanc i clavar-les vora el riu, va ajudar una mica. El propòsit era “crear ambientillo” i provar d’atreure els ocells –ànecs, bernats, agrons, algun martinet… Com molt bé va copsar i resumir la meva filla, als seus set anyets:

martinet_ialtresanimal-Per a un ocell, una cosa és arribar a un racó de riu ben buit, i pensar: “pot ser que sigui un lloc segur, pot ser que no…”. Però si arriba i veu dos martinets blancs, pensarà: “ah, mira, si aquests dos estan aquí tan tranquils, vol dir que no he de patir, m’hi quedo!”.

Jo no ho hauria explicat millor.

 

 

Així que, amb els martinets de cartró a lloc, al nostre racó arran del Fluvià, el sol ja de baixa i la lluna plena alçant-se, ens vam asseure a les cadires de fusta –com qui va a veure l’espectacle de titelles del poble-, i amagats dins un aguait de tela, ens vam disposar a esperar.

Veure avançar un capvespre és un espectacle slow-mo que, amb dos nens de set i nou anys, no deixa de ser un repte –per a petits i grans. I més enllà dels nostres dos tristos martinets, hi havia poques senyals de vida. Un tudó sobrevolant-nos, una merla fent cridòria a l’altra riba, un pit-roig rere nostre… i així mitja hora, amenitzada amb galetes i una mica de conversa per fer passar l’estona. Fins que arriba el moment que tots en el fons esperàvem, però que ningú havia gosat esmentar…

-Veig unes onadetes!

lluna riu_ialtresanimal

Una agulla en un mar

dissabte, 11/07/2015

agulleta_familiar_natureDiuen que l’agulla en el paller fa de mal trobar: imagineu-vos la dificultat de trobar-ne una al mar!

Però si vius la platja com alguna cosa més que “aigua, sol i sorra”, pots tenir la fortuna de topar amb una agulleta. Cal un mínim equipament i certa audàcia, sí, perquè la sort acompanyi: ulleres i tub, mirada atenta, curiositat incansable i poca mandra per estar en remull. I saber que una agulleta és una agulleta: reconèixer en aquell aparent branquilló, aquella mena de bri d’alga seca mig endut pel corrent, un peixet viu i fascinant, parent proper dels mítics cavallets de mar. Com una versió filiforme del simpàtic hipocamp.

La nostra filla gran –set anys- la va trobar en una raconada d’aigües netes, de roca i sorra, a tres pams de fondària, no més. Bravo! El cap encara a l’aigua, les ulleres sota la superfície, la mirada fixada al fons, cridava alguna cosa a través del tub, tot aixecant la mà. “Pmrtmm-mm mn pmt m mlgm!”, anava cridant. Ningú no l’entenia, fins que es va arriscar a perdre de vista el petit tresor i va treure el cap de l’aigua dos segons: “Porteu-me un pot o algu!”.

agulleta_underwater_familiar_natureA casa ja estem avesats a urgències naturalistes subaquàtiques –un nudibranqui, una estrella, una gambeta, alguna curculla, un…-, així que el recipient d’emergència no va trigar a arribar. I amb aquell precari got de plàstic la nostra petita comandanta Cousteau va capturar l’agulleta.

Sessió de fotos (cassuml’olla! no havíem dut la càmera bona!), germans i cosins xalant amb la troballa, anònims veïns de tovallola que s’acosten a mirar la criatureta meravellosa –l’agulleta, vull dir-, i cap a l’aigua de nou, entre les cametes i els peuets d’uns i altres. Quina sort!

agulleta underwater2

Lliscant sobre un Amazones de vora casa…

dilluns, 8/06/2015

Amazo_river_familiar_natureL’Amazones o l’Orinoco, tan se val el nom del riu: el que importen són les sensacions. La sensació de lliscar sobre les seves aigües sentint-nos-en part, sense fer cap fressa, amb els vols rasants del blauet com una sageta turquesa, quasi màgica, sorprenent-nos de tant en tant. La sensació de no trobar ningú més –matinar hi ajuda-, com pioners exploradors d’un riu verge, descobrint les seves ribes, les més recòndites i embardissades microbadies, minipenínsules i nanoillots. La sensació de fondre’ns amb el riu, passar sota els salzes o els verns arquejats o els pollancres caiguts, amb brancatge i fullam sec penjant, testimoni de la darrera gran crescuda, o entre les balques d’un pas d’aigües somes, o arran de còdols.

I tot plegat al límit de la llei… armats d’una amenaçadora fitora, molt més arma d’un joc d’indis d’improbable èxit que no pas estri de pesca il·legal (que si haguéssim pescat, ho hauria estat!). Amb el caçador major de la nostra tribu de tres fills atrevint-se, tot sol, a endinsar-se als trams de poca fondària, amb l’aigua fins al pit, l’arma a la mà, el braç alçat i a punt de disparar… O més “pel·liculero” encara, a proa de l’embarcació, a mig camí entre el balener Inuit i el Yanomani amazònic, provant d’arponejar les carpes que escapen al nostre pas… Diu que ha notat que li tocava la cua a una de ben grossa! Realitat o ficció? Sensació, que d’això es tracta! Això és Vida!

Amazon_river_familiar_natureLlarga vida al nostre riu viu, sí! Ple de peixos, encara, amb un no parar de vols d’espiadimonis, raucar de granotes, cants d’ocells a per tot… I amb boscos de ribera selvàtics a banda i banda, ombrejant el riu, protegint-lo, esmorteïnt la pressió d’un entorn sempre més intensament explotat, humanitzat, desfigurat. Com un camí desconegut, virginal, d’aigua i de verdor, al bell mig d’arreu però alhora allunyat de tot, el nostre Amazones particular és un secret que no sé ni si faig bé d’explicar-vos aquí; ens és massa preuat, massa màgic. Nosaltres tenim la sort de tenir-lo prop de casa… Però si busqueu una mica, segur que en trobareu algun no gaire lluny d’on sou.

La Tarda a La Riera

dissabte, 30/05/2015

stream_familiar_nature_coverDiumenge passat una excursioneta de tarda vora la riera veïna es va convertir, per als nostres nens i una amiga, en La Tarda a La Riera, amb majúscules. La Tarda que tots hauríem volgut gaudir de petits algun cop, d’aquelles que, n’estic segur, recordaran per sempre. D’aquelles que, fins i tot, enyoraran quan la memòria els traeixi i, com un sedàs que filtra i drena records mediocres, els faci creure que la seva infància va consistir, fonamentalment, en Tardes com aquella, quan les rieres, “en aquells temps”, eren una Riera com aquella. Tan de bo!

Els ingredients? Pocs i bons: tres nens i un punt de deixadesa per part de qui els havia de menar (jo), i és clar, una riera i una tarda de primavera.

La idea era simplement explorar una petita vall veïna, sense més ambicions que sortir, vagar i badar. Però el llit brillant de la riera, accessible per un petit pas que el trepitg dels senglars havia traçat entre les bardisses de la riba, va actuar com un imant. A l’altre cantó, un metre més avall, s’hi veia la llera, oberta, fangosa i amb un corriolet d’aigua cristal·lina circulant pel mig, lluent al sol de la tarda.

-Hi podem anar?

-Sí, però aneu amb cura de no mullar-vos i no fer-vos mal…

Mal no se’n van fer.

Jo els anava seguint pel camí paral·lel a la riera, a pocs metres d’on eren ells, separats per un mur impenetrable de mil arbusts i lianes, invisibles però ben audibles. Mentre jo m’entretenia fent fotos de flors de sotabosc, anava sentint la cridòria infantil, bardisses enllà, i en tenia prou per saber que, si més no, eren vius. Un –o dos, o tres- “tot bé!?” de tant en tant, i un “síii!” murri per resposta, i així durant hora i escaig.

De seguida –vaig entendre- es van penjar les sabates al coll, lligades pels cordons, i descalços sobre el llot, van anar remuntant la riera. Crancs de riu, escarabats d’aigua i capgrossos anaven amenitzant l’aventura, fins que van arribar a una gorga infranquejable. Allà vaig aturar-me a espiar-los a través del fullam poc espès d’un sanguinyol, i vaig fer-los algunes fotos furtives, com qui fotografia fauna salvatge. Vaig tenir la sort de presenciar –i retratar- el moment precís en què una relliscada al fang i un error de càlcul batimètric submergien l’amiga fins la cintura, dins una aigua, en aquell moment, ja rogenca del llim en suspensió. Els bots del riure em van impedir seguir la sessió fotogràfica en condicions, però us ben asseguro que l’akelarre d’aigua i fang que va suposar l’operació de salvament de l’amiga hauria merescut el WordPressFoto a la “joie de vivre”.

sequenceia_riera_familiar_nature

A partir de llavors, la cosa va ser un pur “de perdidos al río”, que dien en castellà, i ja sense samarreta ni la més mínima mesura, l’exploració de la riera va assolir nivells a mig camí entre Festa Major, Humor Amarillo i National Geographic, pel que jo anava sentint i entreveient des del camí.

stream_kids_jump_familiar_natureA quarts de set vam donar l’expedició per acabada. Cantava el cucut, i l’aire tebi de la tarda s’anava refrescant. Els vaig donar tota la roba seca que vaig trobar: la meva samarreta, una vella camisa de llenyataire i el mono de treballar a l’hort. La pinta de la tropa, passejant pel bosc amb aquella vestimenta unes 15 talles més grans que la seva, i una mena d’eufòria rierenca corrent-los per les venes i regant-los el cervell, era impagable

rierakids__in_the_forest_familiar_naturePodent viure una Tarda a La Riera així, qualsevol perd la tarda mirant-se La Riera!