Fèiem tard, com gairebé cada matí. Ens havíem encantat pel mateix de sempre, que si encara no t'has vestit, que si aquesta samarreta que portes és la bruta d'ahir, que si fes el favor de rentar-te la cara, que si encara estem així, que si no trobo els deures, que si vigila que et caurà el bol de cereals per terra, que si ho veus com ja t'ho deia que cauria. Era la rutina habitual dels primers dies d'escola, quan encara anem amb olis pesants tots plegats, intentant espolsar-nos la mandra de tots els dies de vacances, mirant de reprendre els horaris de tardor. No tenia res d'especial aquell matí. Vam agafar l'ascensor com sempre i, baixant, el mirall ens va fer veure que n'hi havia un que no s'havia rentat la cara, per variar, i quan érem al carrer la seva mare va dir que feia massa aire i vaig pujar de pressa per anar a buscar-li una samarreta de màniga llarga que segur que no lligaria amb els pantalons. Tres minuts més tard ja m'esperaven amb el cotxe en doble fila per fer camí a tot drap lluitant sense gaire èxit contra aquest maleït home invisible que sempre ens fica tots els semàfors en vermell.
Va ser just quan arribàvem, miraculosament només cinc minutets tard, quan va passar. Ell va baixar del cotxe, ens va fer un petó i unes passes mes enllà es va girar per dir-nos adéu. No sabria dir-vos què va ser, si la mitja rialla plena de son o els cabells embullats a l'estil del Dylan del Blonde on blonde , o potser la manera d'arrossegar els peus amb les mans a la butxaca i la maleta plena de deures a mig fer. El cert és que el vaig mirar i el vaig veure gran ja, el vaig veure amb quinze anys xatejant amb el Pol o el Rafel per decidir què feien la tarda de dissabte, o als disset, festejant matusserament al banc d'una plaça. El vaig veure fent campana per anar a estossegar mig marejat la primera cigarreta o ballant eufòric a primera fila en el seu primer concert. Va ser un instant fugaç, com una premonició, una llampegada que va durar un segon i quan em vaig girar cap a la meva dona alguna cosa en la seva mirada em va dir que ella també ho havia vist, que havíem notat que d'aquí pocs dies ja li farà vergonya que l'agafem de la mà pel carrer i deixarà de fer servir el caragolet per anar a dormir. Que ja no teníem un nen petit a casa. Sense adonar-nos-en, en aquell breu moment ho vam saber. De sobte estàvem mirant tot un homenet.
