Com més inútil els sembli, millor
En Benet dedica tota una classe a comentar un poema de John Keats. Els alumnes hi van entrant i s’acaben interessant per les idees que exposa. Finalment en Benet arriba a pensar que ha aconseguit fer-los tocar aquest cel de l’expressió de les emocions humanes que és la poesia. Un alumne, potser el millor del curs, reconeix que ara sí, ha entès les metàfores i les idees que proposen els versos. Però després ve la desil·lusió: en Benet li pregunta si no li ha fet venir ganes de llegir alguna cosa més de Keats. I l’alumne, sincer, diu que no.
En Benet m’ho comenta una mica amoïnat, i a mi més aviat em fa riure. Què es pensava? Com vol que un noi de setze anys s’entusiasmi amb Keats? Li dic que es planteja reptes impossibles. Ara només es tracta de fer un bon planter. El comentari d’aquest poema potser donarà fruits d’aquí molts anys. Ara els alumnes viuen immersos en l’objectiu d’aconseguir bones notes que els permetin accedir a una bona carrera que els permeti accedir a una bona feina que els permeti guanyar-se bé la vida. I, com em va dir en una ocasió un noi de primer d’ESO, comprar-se un Ferrari.
En Benet ho troba molt pervers. “Ho veus? -em diu-. Només pensen en l’estudi des de la perspectiva prosaica de guanyar diners. Estem perduts”. Li dic que, si pensen així, és perquè la nostra societat pensa així. Però els professors no hem d’afluixar. Hem d’apostar per l’entusiasme de les coses inútils. Estudiar matemàtiques és, només en aparença, més útil que estudiar llatí. Perquè aconseguir un excel·lent en llatí o en literatura universal els fa tastar, de més a prop, la gràcia del coneixement, que no té res a veure amb la utilitat immediata.
Els alumnes, sense saber-ho, ens donen la raó. Al contrari de molts pares, que valoren més un 10 en matemàtiques que en història de l’art, els bons alumnes treuen bones notes en totes les assignatures. I els professors no hem de cedir a la idea dels coneixements pràctics. Al contrari: com més inútil els sembli estudiar un poema de Keats o una pintura de Miró, més interessant és que treballin amb disciplina aquestes qüestions. Altrament, renunciaríem al coneixement i ens limitaríem a formar treballadors de multinacionals. Però aleshores el coneixement ens vindria d’aquests països del nord on diuen que la gent és més culta i desvetllada, i on les escoles són molt millors que les nostres.
