“No tinc principis gaire sòlids”

Recordo un dibuix que va fer la Maria que em va impressionar. A l’escola li havien demanat que dibuixés la seva família. I ho va fer. Va dibuixar la seva mare, la germana, es va dibuixar a ella mateixa amb tot detall i, al fons, en una mida més petita, hi havia una ombra que era jo.

Com ho vas interpretar?

Era una època que tenia molta feina i em passava tot el dia a l’estudi. Ara tinc un altre estudi que és a prop de l’escola. Hi ha una taula on les nenes poden dibuixar. La idea és que puguin venir soles des de casa o l’escola.

Què és ser pare?

Uf, procuro no fer-me gaire aquesta mena de preguntes. No tinc principis gaire sòlids perquè això m’obligaria a seguir-los. Suposo que tot consisteix bàsicament a estimar i procurar el millor per als fills.

Què pots estar fent malament?

Moltes coses, suposo. És inevitable que idealitzem la nostra figura de pares. Però passa que la realitat desmunta contínuament aquest ideal. No serveix de gran cosa capficar-te pel que fas malament. Cal acceptar que no ho pots solucionar tot. T’has de dir “Avui no te n’has sortit gaire bé, demà intenta fer-ho millor”.

A l’estiu també dibuixes?

Sóc un fanàtic dels quaderns de viatge. Tinc mala memòria i m’espanta perdre els moments viscuts. Per això viatjo amb un quadern i cada dia hi dibuixo.

I elles també deuen tenir la seva llibreta, suposo.

Esclar que sí, però només hi dibuixen a les primeres pàgines. Després les abandonen. Però jo sí que cada dia em pregunto què hem viscut d’especial i ho dibuixo. Elles em veuen i vénen a fer els seus dibuixos al meu quadern, que és el que es va omplint. I quan dibuixo tinc un sentiment estrany, una mena de prenostàlgia.

Parla-me’n.

És la nostàlgia d’aquelles coses per les quals algun dia sentiré nostàlgia. Als pares ens passa contínuament que les imatges actuals dels fills esborren les imatges de com eren fa uns anys. Un dia vaig descobrir una manera molt maca de preservar els records: les càpsules del temps.

Càpsules del temps?

Consisteix a ficar dins d’un recipient tot d’objectes que parlin de tu i amagar-lo. Vaig pensar que ho podíem fer, que cadascú hi ficaria algun objecte especial i aniríem a un lloc de la muntanya a enterrar la càpsula, faríem un mapa i d’aquí deu anys, quan elles fossin grans, l’aniríem a desenterrar. Però no ho vam fer.

Per què?

La petita es va posar a plorar amb desesperació. No sé què li va passar. Alguna cosa va detectar que no li encaixava. Alguna cosa relacionada amb l’envelliment i fer-se gran. Potser ho va associar amb la idea de la mort.

També tu m’has confessat que sents por.

Aquesta por a perdre definitivament els records del que vivim em va fer inventar un sistema per fixar en la memòria moments especials. El sistema consisteix a agafar-nos les mans, mirar-nos i decidir junts que recordarem justament aquell moment. Encara recordem a vegades el primer cop que ho vam fer i, de tant en tant, repetim aquesta estranya litúrgia.