03/09/2016

LEGO

2 min

En l’últim article d’aquesta columna setmanal deixàvem pare i fill abraçats davant la calaixera d’Ikea que havien construït amb les seves pròpies mans. He de reconèixer que va ser un punt d’inflexió, una nova prova que res és impossible si hi poses ganes i esforç. Llàstima que amb l’eufòria manufactural l’endemà se m’acudís canviar la llum del sostre. No us penso donar detalls de l’episodi, només us diré que casa meva va semblar durant dues nits un temple budista de tanta espelma cremant. Ah! I que el lampista em va aconsellar que focalitzés el meu ímpetu manual en coses més prosaiques.

De tota manera, el que cap plom fos va poder apagar és l’agraïment etern cap al meu fill per renunciar al capítol d’ Icarly que feien a la tele i oferir-se a fotre’m un cop de mà. Vaig quedar tan tocat que li vaig prometre que el correspondria amb la mateixa disponibilitat tan aviat com pogués. Tres dies més tard, passejant pel centre de Copenhaguen vam anar a petar davant la botiga de Lego més gran que havíem vist mai. Com que sé que el meu fill ha sortit a mi i no està per manualitats, vaig accedir a entrar-hi sense patir. Quan portava deu minuts fascinat de la poca feina que té la gent per fer estàtues gegants amb peces tan petites, em vaig preguntar on era el meu marrec. Me’l vaig trobar amorrat davant una joguina de Lego espaterrant. Una nau de Star Wars amb deu o dotze androides d’aquells que tenen tan mala punteria. La cara que feia el nen era tan fascinant que gairebé l’hi compro. Però no, vaig ser implacable i li vaig dir que no podia ser. Però no em feliciteu. No va ser per bon pare sinó pel preu. Valia un ronyó i part de l’altre. El que va passar a continuació segur que us sona: un pressing emocional de manual. Que si no et demanaré mai més res, que si faré el llit i rentaré els plats, que si aniré a dormir sense rondinar...

Ara sóc a casa, davant la calaixera que tan impossible em va semblar de muntar. I us asseguro que comparada amb l’escampall de peces de Lego que se suposa que hem d’encaixar per fer la nau dels trons, això del moble sembla bufar i fer ampolles. Una cosa tinc clara, el pròxim cop que el nen em digui si em pot ajudar a muntar un moble li penso dir que no cal, que cadascú s’ha d’encarregar de les seves coses, coi!

stats