16/01/2016

Vingui demà, quan sigui gran

2 min

Just quan començaven les festes de Nadal, la responsable dels temes “socials” d’un dels grups del Parlament em va demanar de parlar sobre infància. Si la cambra arribava a funcionar, volia fer propostes, actuar des del primer dia. Havia llegit molts informes i volia saber per on començar. No eren gaire difícils les respostes, però li vaig fer notar que en temps de crisi la infància sempre ha d’esperar, fins i tot, que els seus adults siguin independents. Què és sempre urgent en la infància i, des de fa uns anys, encara més urgent?

Parlaments i governs no són conscients que avui tenim una part significativa de tota una generació d’infants que només han viscut la crisi. És la generació recessió, a la qual ja li sobren anys de viure en la pobresa, que no suporta cap dia més en la mateixa situació, que té dret a no esperar més perquè alguna cosa canviï. Fa anys que és urgent que els infants no hagin de patir la pobresa dels seus adults, però es van suprimir les ajudes familiars per atendre els fills. No era, no és, un problema pressupostari. És reconèixer el dret de tot infant a rebre recursos perquè la precarietat econòmica adulta no passi a ser privació educativa i, en aquesta partida, és il·legal retallar.

La urgència també fa temps que ens recorda l’obligació de garantir el paquet bàsic d’oportunitats educatives. Una oportunitat és un estímul, una experiència, un aprenentatge, sense els quals el desenvolupament d’un infant queda en dèficit, acumula pèrdues, pateix innecessàriament. Empobrir un infant vol dir privar-lo d’oportunitats irrenunciables. Tanmateix, fa temps que hem desmuntat bona part de l’educació 0-3, diversa, flexible, d’accés més fàcil per a qui té menys. Arreu està prevista una ajuda social per poder fer de mare o de pare. Les reclamacions sobre tot allò que té a veure amb un sistema de protecció sensat i útil són ja antediluvianes. Ara les infàncies desemparades per la crisi, sense altres respostes, saturen encara més els seus centres.

Aquesta parlamentària s’asseurà en un escó, no hi haurà eleccions, però no sé com anirà tot. Vistes les dades, el que sí que sé és que en aquesta legislatura ja tenim la generació d’adolescents més independent de la història. Com que només hauran viscut la crisi passaran olímpicament de formar part de la nostra societat i de com pensem organitzar-la.

stats