Família 30/09/2016

Penedir-se de tenir fills

Penedir-se obertament d’haver tingut fills no és habitual. Però n’hi ha casos. Com els que ha recollit en un llibre la sociòloga Orna Donath

Laura Santiago
5 min
Penedir-se  de tenir fills

Penedir-se d’alguna de les grans decisions que es prenen a la vida és un sentiment tan recurrent com difícil d’acceptar. El tabú és encara més gran si el que s’ha d’admetre és que tenir fills va ser un error. I és especialment complicat en el cas de les dones, de qui s’espera que visquin la maternitat com un regal, en silenciïn les dificultats i les vegin compensades només amb un somriure dels fills. Però què passa quan amb això no n’hi ha prou?

La sociòloga israeliana Orna Donath ha investigat el cas de dones que s’han penedit de tenir fills i ha plasmat la investigació en el llibre Madres arrepentidas(Reservoir Books), en el qual 23 mares expliquen la seva experiència. Tot i tenir vides diferents, totes comparteixen la culpa i la frustració que els provoca viure la maternitat com una cotilla que les ofega, un sentiment que lamenten no poder compartir gairebé amb ningú. Algunes no volien tenir fills i van cedir després de sentir-se pressionades. D’altres en van tenir sense pensar-s’ho gaire, assumint que era el pas que els tocava. També n’hi ha que els havien desitjat molt. Però tot i estimar els seus fills, totes van acabar sentint el mateix rebuig cap al seu rol de mare.

La psicòloga Meritxell Sànchez, que treballa en l’atenció perinatal, apunta que a les dones que no volen tenir fills i a les embarassades que es plantegen l’avortament voluntari se les sol advertir que podrien penedir-se de la decisió, i en canvi no s’adverteix mai del mateix les que volen ser mares. Les dificultats i els aspectes negatius de la maternitat encara es comparteixen poc i, en general, “està socialment poc acceptat que una mare ho faci”, diu.

PENEDIR-SE DE LA MATERNITAT, NO DELS FILLS

La majoria de les dones amb les quals va parlar Donath posen èmfasi en la diferència entre els seus sentiments envers els fills i la maternitat en si. Es refereixen als infants com a persones meravelloses. En ocasions asseguren que hi estan molt unides i que els estimen incondicionalment. Però moltes han viscut el pas de ser mares com una crisi d’identitat i han sentit que deixaven de ser la dona que eren per passar a ser només una mare, amb les pèrdues que això suposa. “No es tracta que el nen plori i jo m’enfadi o no, o ho suporti o no... Més aviat és una qüestió d’haver de renunciar a la meva vida. Per a mi és una renúncia massa gran”, explica al llibre l’Odelya, mare d’un nen d’entre un i cinc anys.

Segons la psicòloga i antropòloga Julieta París, especialitzada entre altres temes en maternitat, quan la criatura té cinc anys és quan es comença a assumir que la decisió ha sigut un error. “Algunes dones comencen a trobar-se en un mar de dubtes durant l’embaràs, però a la consulta he trobat que la majoria de mares que senten un penediment profund el mostren quan els fills tenen cinc o sis anys. És quan d’alguna manera es permeten dir-ho en veu alta”, explica.

TRENCAR EL TABÚ

La dificultat que troben per verbalitzar els seus problemes amb la maternitat mostra que el tema encara és un tabú. Donath lamenta que la maternitat no es tracti com una relació humana més sobre la qual es pugui debatre sense por, i anima a parlar-ne per normalitzar-ho. “La part menys positiva també ha de sortir a la llum, encara que per sort en l’última dècada ja ho està fent”. De fet, l’autora espera que abordar un tema com el que tracta el llibre “permeti trobar una mica d’alleujament a les mares que no se’n penedeixen però que pateixen dificultats”. Creu que el penediment és un sentiment molt més habitual del que ens pensem, només que està silenciat. I assegura que la gent es quedaria parada de saber que hi ha mares del seu entorn que no tornarien a ser-ho si poguessin escollir. Així ho explicava a l’obra la Maya, una mare de dos fills: “Ningú s’ho imagina de mi. Potser no sóc una mare encomiable, però sóc una mare que cuida els seus fills, reben suport i amor, no pateixen abandonament emocional. Així que ningú podria dir-ho de mi. I si ningú pot dir-ho de mi, llavors és impossible saber-ho de qualsevol altra persona”.

Sànchez també lamenta que no estigui socialment ben vist que una mare expressi els seus sentiments negatius, tot i que creu que moltes dones han pensat en algun moment que els agradaria tornar a la seva vida d’abans de donar a llum. “L’ambivalència és característica de la maternitat i s’ha de poder parlar sense por de les ombres que implica i trencar l’estereotip de mare abnegada”. Sànchez tracta diàriament amb dones amb problemes per adaptar-se al nou paper, “incloses dones amb parella estable i un embaràs desitjat, però que quan saben que estan embarassades els envaeix una por molt intensa i un profund rebuig”.

El fet de penedir-se d’haver tingut fills està tan mal vist que porta les dones que es troben en aquesta situació a viure un doble patiment, pel fet de no poder compartir-lo amb ningú. Quan ho fan troben incomprensió o se les tracta com a malaltes. Julieta París, però, matisa que és un sentiment humà i que no és cap patologia mentre no es vulgui fer mal als fills. “I cap de les dones penedides que he tractat a la meva consulta faria mai mal als seus fills”, assenyala. De fet, assegura que els cuiden fins i tot amb més dedicació, potser per compensar la culpa.

Així ho explica al llibre la Sophia, una mare de dos nens d’entre un i cinc anys: “Sóc realment una mare fantàstica, de veritat, sóc una bona mare. [...] Els estimo, llegeixo llibres, busco consells professionals, intento fer el possible per donar-los una bona educació i molt d’amor i afecte. [...] Però tot i això odio ser mare. Ho odio. Odio aquest paper. [...] Odio la falta de llibertat, la falta d’espontaneïtat”.

LES EXPECTATIVES SOCIALS

I qui en té la culpa? Donath posa sobre la taula les enormes pressions a què se sotmet les dones avui dia. Han de ser bones professionals, mares entregades, arribar a tot i fer-ho sempre sense queixar-se. Per això alerta que atribuir el penediment només a la incapacitat d’algunes dones per fer de mares és exculpar la societat de la part de responsabilitat que té. “El llibre és també un toc d’alerta perquè es deixi de pressionar les dones per tenir fills i per rebaixar les exigències cap a les mares. No és humà el que s’espera de les dones”. I la no implicació equitativa de les parelles en la cura dels fills empitjora el problema.

De fet, París defensa que encara que sempre és crucial trobar l’equilibri entre els diferents rols que té una persona -com poden ser els de mare, parella, treballadora i amiga-, en els casos de mares que es penedeixen de ser-ho encara és més important. “A la consulta treballem per redefinir el concepte de maternitat” i que mirin de trobar-se més a gust en aquest paper.

Donath sentencia que només hi ha una resposta que la societat tolera sentir de les mares: “M’encanta”. Però creu que les dones es farien un favor a elles mateixes si comencessin a admetre que moltes adoren i odien els seus fills a la vegada, i que la maternitat comporta sentiments contradictoris i complexos.

Una feina de camp molt complicada

Per a la sociòloga Orna Donath no va ser fàcil trobar mares que volguessin parlar obertament del seu penediment. Va posar anuncis a internet, va parlar del tema als mitjans i va fer córrer la veu. Finalment va parlar amb 23 mares d’entre 23 i 73 anys, que es presenten sota pseudònim. Hi ha dones religioses i atees, amb carrera universitària i estudis bàsics, de classe baixa, mitjana i alta, que tenen feines fora de casa i que no. Algunes són les principals cuidadores dels seus fills però tenen xarxa familiar, d’altres se’n surten soles i n’hi ha que no se’n fan càrrec perquè els fills viuen amb el pare.

stats