Primer dia de platja
L’any passat a aquestes altures ja teníem el cul pelat d’anar a la platja. Bé, potser el cul era una de les poques parts de la nostra anatomia que no estava pelada, però el que és l’esquena, el nas o les espatlles les teníem amb més capes que la paret del traster de casa. Enguany no. Enguany aquesta sobtada febre pluvial que ens ha regalat el mes de maig ha fet que estiguem descolorits. Ep!, no em queixo pas, que a mi la pluja no em fa gens de nosa, al contrari, els dies que plou són els que m’agraden més. Però és que teníem ganes de platja, aquesta platja de maig que els tarragonins assaborim com el secret més ben guardat. Sense aglomeracions ni lipotímies, amb l’aigua encara neta i la sorra que encara no crema, amb espai per fer castells de sorra amb el nen o per passejar el gos sense que les padrines i la canalla s’espantin!
Per això divendres va ser un gran dia, d’aquells que et queden a la memòria. Vam arribar a la platja a primera hora i semblava que teníem tota la platja per a nosaltres. Bé, per a nosaltres i per als sis vaixells plens de petroli que dibuixaven l’horitzó, que les platges de Tarragona ja ho tenen, això: si no estan salpebrades de turisme petroquímic la gent es posa nerviosa i pregunta què està passant. Doncs això, que érem allà, amb la dona llegint el seu llibre, el nen demanant-me des de l’aigua que m’animés a empaitar-lo -“Papa, vine que està boníssima!”- i jo pensant que abans de gangrenar-me els turmells amb aquella aigua gelada preferiria fer-me una neteja de boca.
“Hola! Quina casualitat! Què hi feu aquí”. No fotis! ¿Amb els quilòmetres que té la Platja Llarga i te’ls has de trobar ara? ¿A ells, precisament, que són la perfecció personificada? Ja és mala sort, tu! I encara sort que no es van quedar amb nosaltres, potser perquè amb la cara que els vam fer ja pagàvem. Però us ben juro que va ser veure’ls i adonar-nos que hauríem de tornar al gimnàs, que hauríem de menjar més verdura i beure menys vi. I que potser ens hauríem de depilar. I que de tan blanca que tenim la pell se’ns veu d’una hora lluny. I en aquestes vam sentir: “Papes, veniu a l’aigua? Està boníssima!” Doncs potser sí, tu. Em sembla que ens hi animarem, que almenys a l’aigua et capbusses i no et veu ningú, tu.
