Lactància, mares i dides
La lactància artificial, tal com ara la coneixem, va començar al segle XIX. Però això no vol dir que amb anterioritat totes les mares donessin el pit. Durant segles, molts nens de classe alta han sigut alletats per dides, i no pas per les seves mares. Les causes han sigut molt diverses en diferents èpoques i països. Algunes mares volien continuar la seva activitat política o social, i consideraven que tenir cura del nen era una càrrega. D’altres volien tenir molts fills, un a l’any, desenes de fills per assegurar la continuïtat del cognom, i es va notar que les mares que alletaven només tenien un fill cada 3 o 4 anys (i, d’altra banda, sembla que les dones pobres, que no podien alimentar tants nens, trobaven ideal treballar com a dides: a més de guanyar un sou, tenies menys fills). En algunes societats les relacions sexuals estaven “prohibides” durant l’alletament, i el marit era el primer interessat a contractar una dida. Hi havia també, esclar, molt de moda i molt d’ostentació: hem de demostrar que ens podem permetre una dida. No pots donar el pit com si fossis una camperola. De fet, encara avui algunes mares reben crítiques per donar el pit.
Amb la Revolució Industrial, la naixent burgesia no va voler ser menys. Les dides es van escampar, i va sorgir una escala social entre elles. Les grans famílies adinerades tenien dides residents. Amb el temps, l’ama de cria podia convertir-se en ama seca i continuar al servei d’aquell nen. Altres dides marxaven després del deslletament i tornaven a començar amb un altre nen, enganxant lactàncies fins a la jubilació. Però es considerava més adequat que l’edat de la llet i l’edat del nen coincidissin, així que els rics buscaven dides que acabessin de parir. Algunes deixaven el seu propi fill a càrrec d’una altra dida d’inferior categoria, i s’establia una cadena de dides. Les famílies menys acomodades no podien tenir dida a casa, i deixaven el nen, durant anys, sense cap contacte, a casa d’una dona camperola que suposadament l’alletaria (però sovint la lactància era només parcial, la higiene escassa, l’atenció molt minsa i la mortalitat molt alta). La novel·la Madame Bovary descriu perfectament la vida d’aquests pobres nens a la França del segle XIX. Encara ara, “engegar algú a dida” vol dir fer-lo fora de mala manera.
