Joguines

S’acosten (bé, fa setmanes que han començat) les Grans Festes del déu Consum, i convé que parlem novament de les joguines. Sovint les joguines perden el seu objectiu original, que els nens juguin, que s’ho passin bé. Altres persones, altres grups, han pres el control de les joguines.

Hi ha els fabricants i venedors, que volen, com tothom, guanyar diners. I no parlo només dels empresaris; també dels treballadors del sector i dels sindicats que els representen. Els interessa que es venguin moltes joguines, i molt cares.

Si l’interès de totes les parts (fabricants, venedors, nens, pares, societat…) fos el mateix, haver-hi la més gran quantitat possible de joguines cares, no hi hauria cap problema. Però desgraciadament no és així. Per a les famílies, comprar massa joguines és un perjudici econòmic (i un problema d’espai). La societat en general es beneficia dels llocs de treball que crea el sector i dels impostos que genera, però es veu perjudicada pel consum inútil de matèries primeres i energia, per la contaminació durant la fabricació i el transport, per la generació de deixalles…

I els nens? Poden creure que el fet que existeixin moltíssimes joguines i molt cares és meravellós… però no és així. En primer lloc, per una llei econòmica, l’augment de l’oferta disminueix el preu del producte. No tan sols el preu monetari, també el preu psicològic. Les coses molt abundants són menys preuades. No ens fan tanta il·lusió. Com deia un meu professor de psicologia, “abans, els nens desitjaven una pilota, però no en tenien cap. Ara tenen deu pilotes, però no aconsegueixen desitjar-ne cap”.

D’altra banda, les joguines més cares rarament són les més divertides. L’única manera de fer joguines més cares, i per tant més rendibles, és complicar-les, afegir-hi mecanismes, fer-les menys versàtils i menys jugables. Un pal pot ser una escombra, un cavall, una espasa, una escopeta, una pala. El pots llençar, colpejar, clavar al terra, pintar, i si es trenca o es fa malbé, ningú et renya. Però una nau espacial amb làser només es una nau espacial amb làser, i els pares no et deixaran fer llançaments i xocs, perquè no es trenqui. Sovint, els nens juguen més amb la caixa que amb la joguina. I és que la caixa no té mecanismes, és versàtil i els pares no et renyen si la trenques. Continuarem...