Estiu, temps de festivals

La MEC número 1 fa dos anys que ens tira per la cara la seva assistència a festivals de música i saraus musicals diversos. Per això, quan li vaig notificar per WhatsApp que havia aconseguit dues entrades per a un festival al qual ella també pensava anar amb els seus amics, vaig adjuntar-li totes les emoticones iròniques que vaig trobar. Ella em va contestar amb la de la caca. I amb un missatge on afirmava que si nosaltres, el pare de les criatures i servidora, també hi anàvem, que ella ja no.

Però, ai!, el destí és capriciós, i va resultar que els seus acompanyants no podien anar-hi fins a les dotze, i que li anava la mar de bé que els seus progenitors la duguéssim en cotxe, li paguéssim el sopar i que li féssim companyia perquè així ja no es quedava penjada quan tocava aquell grup que no es volia perdre. A més, aquell grup que no es volia perdre era Manel, i si el coneixia tan bé era perquè servidora li ha posat les seves cançons per terra, mar i aire.

Així que vam enfilar cap a Canet, tots tres, xerrant i escoltant la playlist que la MEC s’havia preparat per anar repassant els grups. Fins que la mossa va aprofitar per fer una becaineta. O això o va tenir una forma poc subtil de dir-nos que la nostra conversa no li interessava. I un cop a dins va passar a tenir un discurs més directe i ens va notificar que no tenia cap ganes de fer-se fotos amb nosaltres. A una de les que va accedir, les dues hi posem abraçades, d’esquena, mirant l’escenari i és una foto preciosa. Sobretot perquè no s’aprecia com la tinc subjecta perquè no s’escapi, i tampoc es veu la seva cara de barrufet emprenyat i resignat.

I quan els Manel estaven a punt per començar, de sobte, va detectar una altra MEC desconeguda i que també anava sola i acompanyada d’un progenitor. Es van mirar, totes dues van exclamar-se: “Tu també véns sola?” i es van abraçar i presentar. En dos segons ja s’havien perdut entre la gent, i la meva esperança de compartir un concert de Manel junts s’havia esfumat.

QÜESTIÓ D’EDAT

Però va tornar. Els seus amics estaven a punt d’aparèixer i a més tenia un petit rossec de remordiments. Vam veure altres grups plegats fins que va enfilar cap a l’entrada per anar a buscar els seus espècimens naturals. I nosaltres ens vam quedar gaudint de l’ambient, fins que a les dues ja no vam podem més i vam tocar el dos. Servidora ja no podia dir ni fava, i els ulls els tenia oberts només per inèrcia. Ens havíem llevat d’hora per acomiadar el MEC número 3 que marxava de colònies i no havíem pogut fer cap migdiada reparadora. I què coi, que ja tinc gairebé quaranta-set anys i quan tinc son vull i necessito dormir. I la MEC? Ella va aparèixer l’endemà a les onze del matí, esgotada, feliç i victoriosa: “Mama, és que això dels festivals no és per a vosaltres”.