“Cridar és un mal negoci”

De tant en tant és inevitable fer un crit. Jo n’he fet i he après a fer-ne menys. N’aprens quan t’adones que és un mal negoci. Quan crides has fet servir la ràbia per desencallar una situació molesta, però després tu et sents intranquil i tens la feina de refer-te. Aquest malestar amb tu mateix te’l pots estalviar.

Com? Els fills sovint et duen al límit.

I els pares hem de trobar prou serenitat per aconseguir que allò que fem sigui educatiu. Des de la crispació eduquem incorrectament. Per mantenir la serenitat cal adonar-se de quines circumstàncies ens duen al límit i fer alguna cosa abans de perdre el control. Hi ha persones que tenen més facilitat que altres per aturar-se a respirar.

Per educar cal respirar.

És fonamental. Surt de la situació i respira en un altre lloc tu sol. A mi em passava. Durant un temps notava que arribava a casa carregant la inèrcia i la tensió de tot el que m’havia anat passant. Què vaig fer? Aturava el cotxe abans d’arribar, apagava el motor en un camí, tancava els llums i m’estava un parell de minuts en la foscor. Quan tornava a posar en marxa el cotxe ja conduïa de manera diferent. Aquest és un bon consell: abans d’obrir la porta de casa, estigues una estona a l’escala. Si ho fas, quan et trobis la bossa d’esports al mig del passadís actuaràs amb més intel·ligència per ajudar els teus fills a canviar els seus hàbits. Això sembla fàcil però no ho és gens. Demana disciplina.

Què més t’ha funcionat amb els fills?

Diverses estratègies que comparteixo a Educar sense cridar. Sempre n’has d’estar inventant, i provant coses noves, perquè els fills creixen i canvien les seves necessitats i el seu comportament. I tu també t’has d’anar revisant.

Quina lliçó t’ha servit sempre?

Que cal que miri els fills com el que realment són, deixant de banda la imatge de com m’agradaria que fossin. És important saber veure qui tens davant i no qui t’agradaria tenir-hi. Una altra cosa que he après és que eduquem sempre i no només quan pretenem educar.

Eduquem amb l’esquena.

Tots els gestos, totes les mirades, les nostres actituds en moments de tensió o dificultat, tot això educa. Eduquem sense ser-ne conscients. Jo, del pare vaig aprendre’n una mirada. La mare va morir quan tenia dos anys, en un accident, i el meu pare també havia d’haver mort en aquell accident, però va sobreviure. T’estalviaré els detalls. El cas és que després de sobreviure, el pare sempre va recordar que vivia de propina. Li agradava moltíssim viatjar i vaig tenir la sort que se m’emportava. Viatjant amb ell vaig descobrir que es mirava les coses amb més intensitat.

Explica’m un moment.

Érem al Sàhara i ens llevàvem a les quatre del matí per anar a veure sortir el sol al desert. Jo, que era adolescent, no entenia per què ho fèiem. Però per a ell el moment era un regal preciós i irrepetible, calia aprofitar-lo llavors, just en aquell moment, perquè potser no tornaríem a tenir l’ocasió de viure’l. Ell em va explicar moltes coses, em va donar moltes lliçons, però el més valuós que em va donar va ser la seva mirada.