Classe de catanyol
A classe em pregunten què és això del catanyol. Els podria contestar que és una paraula de broma, inventada per fer referència al català degradat pel contacte amb una altra llengua. També els podria dir que la trobo una bestiesa, però busco una resposta una mica més acadèmica. I mentre responc, veig que la paraula posa al mateix sac objectes de crítica massa diferents: una cosa són els errors de tota mena que fan els locutors, periodistes i tots els qui, d’una manera o una altra, haurien de contribuir a formar un model de llengua estàndard, i una altra cosa ben diferent és la pronúncia -amb totes les variants que vulgueu- pròpia dels qui han après el català quan ja eren grans, quan ja és difícil d’assumir un sistema fonètic diferent del teu.
Ara proliferen, a la xarxa, els correctors, aficionats o professionals, que es dediquen a la caça del barbarisme, el manlleu, el calc, la interferència i altres desgràcies que afecten el nostre idioma. En cacen a TV3, en cacen en textos d’escriptors i periodistes més o menys reconeguts, als diaris traduïts per robots, i també a l’ARA. Entenc que parlar del catanyol per fer referència a l’absència dels pronoms en o hi, o a l’ús calcat de ser i estar, pot ser una manera -que no comparteixo- de burlar-se o de cridar l’atenció del professional que està fent malament la feina. Però aleshores resulta trist que designi també la parla del qui té dificultats a pronunciar, per exemple, una essa sonora.
Els professors podem donar fe que ara, a diferència de fa vint anys, és impossible determinar per l’origen familiar si un alumne tindrà, o no, un bon nivell de català. Si féssiu una audició a cegues, com es fa amb els músics, descobriríeu que un accent de banyolí de tota la vida pot correspondre a un nen de família guineana, o que una nena que fa la geminació de la b en paraules com poble o moble va néixer a Lima i va arribar quan tenia tres anys. Això demostra que, amb la immersió, el sistema fonètic del català té possibilitats de sobreviure. Canviarà, sens dubte, en 700 anys, però el resultat no serà el catanyol.
El problema és d’un altre ordre, i no afecta només les llengües minoritàries. El problema és que els mitjans han afluixat el seu nivell d’exigència. I no crec que solució consisteixi a assenyalar, amb to burleta, els periodistes i locutors que fan malament la seva feina. Més amunt, hi ha algú que n’és responsable. O no?
